Quan aquesta edició d’EL TEMPS arribe a les mans dels lectors, Lluís Llach haurà protagonitzat el seu concert –el primer en 14 anys– per impulsar la iniciativa Debat Constituent, que té el cantautor de Verges (Baix Empordà) com a principal cap visible. Més enllà de la plataforma política esmentada, útil per crear i consolidar mecanismes d’implicació democràtica i horitzontal al si de la societat, el cert és que el concert de Llach, que ha comptat amb participants musicals i culturals de totes les generacions, serveix com a estímul per a una ciutadania en part desorientada i en part, també, decebuda, però sobretot indignada, pels darrers esdeveniments polítics.
L’afer de Canet de Mar ha portat cua els darrers dies. Com calia esperar, la qüestió s’ha desvirtuat fins al punt que una ingerència judicial s’ha convertit, a ulls de molts ciutadans espanyols, en una mena d’apartheid contra un xiquet innocent que només pretenia rebre classes en castellà. Molts mitjans han obviat que la justícia ha trencat amb el consens de la societat catalana, aconseguit a inicis dels vuitanta i renovat fins els nostres dies, d’aplicar un sistema educatiu que ha estat tot un èxit en termes de cohesió i de supervivència lingüística –tal com han constatat, també, els pares dels alumnes de l’escola de Canet, que han donat suport unànim al model educatiu aplicat fins avui. Molts mitjans, els mateixos que posen el crit en el cel quan consideren que alguns utilitzen els infants per fer política, també han obviat que el pare que ha judicialitzat la immersió ha estat vinculat a Ciutadans i que els qui han assessorat el seu cas en termes judicials estan, també, clarament relacionats amb el nacionalisme espanyol més intolerant. Tot això ha desembocat en comportaments aberrants, incívics i maleducats de líders polítics com Pablo Casado, adreçant-se amb to fatxenda a Pedro Sánchez; o de Carlos Carrizosa, qui ha comparat Canet amb Ermua, localitat basca on vivia Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA l’any 1997. Per acabar-ho d’adobar, des del Govern català s’observa una desorientació evident davant aquest fet, acompanyada d’un immobilisme maquillat amb algunes proclames que no semblen suficients com per aturar aquesta embranzida anticatalanista. Algunes persones vinculades als partits del Govern han admès, fins i tot, que no queda més remei que complir amb la sentència judicial. Un argument que, siga cert o no, no ajuda a recuperar l’optimisme en una societat que el necessita.
Sí que hi ajuden, i molt, els espectacles musicals com els que han oferit Lluís Llach a Barcelona i Vicent Torrent a València els darrers dies. En el cas de Llach, perquè és enllà de les seues cançons –que sempre han estat al servei de les idees, també en els moments en què tot semblava impossible–, el cantautor està al darrere d’un projecte que es vol dotar de la participació ciutadana i que demostra que l’immobilisme no és, en cap cas, una opció. Cal iniciativa per canviar les coses, i no deixar-ho tot en mans dels polítics, que només s’han vist forçats a moure’s de la seua zona de confort quan al darrere han tingut tota una societat empentant-los.
Pel que fa a Vicent Torrent, el seu, com el de Llach, és un cant a les lluites d’ahir que han fet possible que el món d’avui siga una mica millor. Segur que no és el món que Torrent i Llach somiaven, però és un món bastant menys inhòspit que el que hi havia quan van iniciar sengles carreres musicals. Les seus cançons, les proclames de tots dos, tenien sentit durant la dictadura, i van esdevenir himnes d’una generació que va ser capaç de canviar les coses. Encara avui, davant un retrocés evident en matèria de drets –nacionals, socials, lingüístics, etc.–, els càntics de tots dos continuen sent referència i tornen a injectar optimisme en un país que sap, cada vegada més, que només amb iniciativa social i cívica, exigència i mobilització es podrà salvar dels atacs indiscriminats que rep en el dia a dia. Vicent Torrent i Lluís Llach són dos símbols d’aquesta inquietud, indispensable per protegir el país i per fer-lo evolucionar en els contextos favorables i, sobretot, en els més hostils.
