La publicació o difusió de les gravacions del comissari Villarejo no fan més que confirmar que les clavegueres de l’Estat van treballar durant els últims governs del PP a ple rendiment i amb el vistiplau del poder executiu —i del partit polític que el detentava. Les converses de Villarejo ja han confirmat —per si algú ho dubtava— que l’operació Catalunya havia existit, que la liderava el ministre Jorge Fernández Díaz, que Artur Mas i els Pujol van ser els seus primers objectius («Negaré, fins i tot sota tortura, que aquesta conversa hagi existit», deia Fernández Díaz quan ostentava el càrrec de ministre de l’Interior) i que no van ser els últims.
Quan tot això estava passant, alguns van preferir mirar cap a un altre costat a pesar del fet que hi havia símptomes evidents de la corrupció del sistema democràtic a l’Estat espanyol. No van servir de res les alarmes que, sobretot des de Catalunya, es van encendre i que alertaven de l’extensió d’aquesta epidèmia putrefacta d’espionatge, falses acusacions i mala praxi democràtica. La setmana passada van aparèixer les gravacions de Villarejo on María Dolores de Cospedal —en aquell moment, ministra de Defensa i secretaria general del PP— demana proves falses sobre reunions de Podemos amb ETA a Veneçuela i del pressumpte finançament il·legal de la formació liderada llavors per Pablo Iglesias.
Quan les clavegueres poden actuar amb la connivència del poder executiu, s’obre un campi qui pugui que ja no té aturador: si es pot espiar il·legalment i acusar falsament un grup de polítics escollits democràticament (en aquest cas, els independentistes) i el poder polític ho permet —o fa veure que no està passant res—, es pot espiar il·legalment i acusar falsament tots els partits polítics que no tinguen la simpatia de la claveguera. La infecció de la democràcia és com la gangrena, quan s’ha estès més del compte. Si no s’amputa el membre infectat, la malaltia s’estén i sobreviu a pesar dels intents desesperats de posar-hi remei. El comissari Villarejo és només una de les falanges gangrenades d’aquesta democràcia, però no és l’únic i possiblement no ha estat ni el més eficaç ni el més eficient (òbviament no ha estat ni el més discret ni el més intel·ligent).
El fet és que les més recents informacions sobre el cas Pegasus, escoltes a polítics catalans i representants elegits per la ciutadania fins al mateix president de la Generalitat, demostren que la gangrena de la democràcia espanyola continua viva a pesar dels remeis que hagin intentat aplicar-hi (o no) els membres del nou govern de PSOE i Podemos. Les confuses declaracions sobre el cas Pegasus, que primer va ser negat pel PSOE i després van revelar que havia afectat fins i tot la cúpula de l’executiu de Pedro Sánchez, no han estat encara aclarides del tot. Però, evidentment, palesen l’«autonomia» de les clavegueres i el descontrol caòtic de l’executiu sobre aquest engranatge secret que encarrega escoltes telefòniques i respon a interessos polítics foscos (que, en qualsevol cas, poden actuar independentment del partit que governa i probablement propers a la dreta i a l’extrema dreta).
No és ètic ni honest que el líder de la pretesament renovada dreta moderada espanyola, Alberto Núñez Feijóo, s’intente espolsar ara les puces de les clavegueres. María Dolores de Cospedal, que demanava inculpacions falses sobre els líders de Podemos, continua sent del seu partit. I també Jorge Fernández Díaz, la veu del qual hem sentit exigint proves falses contra Mas i Pujol, i advertint que negarà la veritat tantes vegades com calga. El PP no pot ser el seu àngel de la guarda durant més temps. I no és lògic que PSOE i Podemos no facen tot el possible per netejar el fangar.
