La política de vegades amaga girs cinematogràfics. Que li ho diguen, si no, al gallec Alberto Núñez Feijóo, que va arribar a la presidència de la Xunta en 2009 sota un lema que fusionava el seu segon cognom amb l’any d’aquells comicis.
FeijÓO9. Així, al més pur estil 007, els ideòlegs de campanya van presentar aquest home gris —un tecnòcrata clàssic— com la persona capaç de desallotjar els intrusos del PSdeG i del BNG, que la legislatura anterior havien ocupat el megacomplex compostel·là de San Caetano. La seu del Govern gallec.
13 anys més tard, Feijóo retorna a Madrid —on ja fou director general de l’Insalud i de Correus— aclamat com a nou president del PP després d’un episodi sinistre, amb espies entremig, que ha posat fi, abruptament, a la presidència de Pablo Casado.
Feijóo abandona la Xunta per prendre les regnes d’un partit en crisi, malmès per una guerra fratricida i per la inflació d’egos a la Comunitat de Madrid, on Isabel Díaz Ayuso i el seu assessor de capçalera, Miguel Ángel Rodríguez, cotitzen a l’alça com els barrils de petroli.
“Galícia, Galícia, Galícia”, va ser el darrer lema de campanya de Núñez Feijóo, el juliol de 2020. Una altra fusió. En aquest cas, la de la seua persona i el país que ha governat amb quatre majories absolutes, una fórmula en risc d’extinció a la resta de l’Estat però que a Galícia, no obstant, manté un índex de reproducció extraordinari.
Com tants altres emigrants, Feijóo abandona la seua estimada Galícia. Li diu adeu malgrat haver-li promès fidelitat infinita de manera reiterada. Per exemple, el juny de 2018, quan va renunciar a participar en la cursa successòria de Mariano Rajoy. No volia competir amb Soraya Sáenz de Santamaría i la seua enemiga íntima María Dolores de Cospedal, que ja havien manifestat el seu desig d’optar-hi.
“Si li hagueren deixat el camí expedit, com se l’ha trobat ara, s’hauria presentat a aquelles primàries”, assegura el politòleg Xosé Luis Barreiro. “No volia enfrontar-se al poder burocràtic del PP ni aparèixer com el tercer en discòrdia”, diu.
Barreiro coneix bé les interioritats de la dreta gallega. Fou vicepresident de la Xunta amb Aliança Popular entre 1983 i 1987, més tard va integrar-se a Coalició Galega i a continuació va dedicar-se a la docència universitària com a professor de ciència política a les facultats de Vigo i Santiago. Amb Feijóo s’ha reenamorat del PP gallec, o si més no, això sembla.
“A Feijóo, jo li posaria un notable alt, però el poble gallec li ha posat una nota encara més alta”, comenta. Barreiro opina que ha governat “amb comoditat” gràcies a una oposició que “no ha reeixit a bastir un front creïble”.
L’escriptor Suso de Toro també pensa que Feijóo hauria tocat el dos molt abans, si ho haguera tingut tot de cara. No sols això, sinó que sosté que el seu pas per Galícia ha estat “un desviament en el seu camí de trepa calculador”.
Li han molestat, en especial, les declaracions en què Feijóo es mostrava exultant pel seu retorn a la capital de l’Estat: “Tornaré a viure a Madrid i comprovaré que Madrid no ha canviat, que Madrid és una ciutat acollidora, oberta, un lloc pròsper que estima la llibertat... Per això vull tornar a viure a Madrid”.
Suso de Toro: “Feijóo no s’estima Galícia i menysprea la seua gent, és un infeliç acomplexat pel seu origen”
“No s’estima aquesta terra i menysprea la seua gent”, rebla De Toro. En un escrit recent, duríssim, considerava que Feijóo és “un infeliç acomplexat pel seu origen”, un “renegat” farcit d’“autoodi”. I el tancava amb una pregunta retòrica igualment contundent: “Com no havíem de desitjar que algú com ell, tan inútil i irresponsable, marxe d’ací d’una vegada i no torne ni que siga per estiuejar-hi amb els amics?”.
I és que De Toro té una imatge de Feijóo del tot oposada a la de Barreiro. Si de cas, deixa anar com a elogi la capacitat de “semblar un senyor raonable i educat” en comparació a referents del partit com Díaz Ayuso. Tanmateix, l’acusa de practicar un “espanyolisme antigallec” i de tenir un “programa social” pràcticament “calcat” al de la presidenta madrilenya.
La directora de Nós Diario,Maria Obelleiro, reconeix que Feijóo ha tingut l’encert de “construir una marca pròpia” des dels temps en què va dirigir l’Insalud o Correus. “Sempre a l’empara dels sectors propers a l’Opus Dei, que van ser-ne els avalistes”, puntualitza.
El detall no és menor. La fama de centrat que s’ha llaurat contrasta amb la condició de protegit de José Manuel Romay Beccaría, que va tenir-lo a la vora en la seua etapa com a ministre de José María Aznar. Alguns anys abans, sota el franquisme, Romay Beccaría havia estat secretari general de Sanitat, i ja en democràcia, vicepresident de la Xunta. Curiosament, dos càrrecs que temps a venir també ocuparia Feijóo.
Maria Obelleiro: “Feijóo era una de les persones més escorades a la dreta del Govern de Fraga”
“Feijóo era una de les persones més escorades a la dreta del Govern de Fraga”, recorda Obelleiro. S’hi va incorporar com a conseller de Política Territorial en 2003, tot desplaçant el polèmic Xosé Cuiña, el qual va haver de dimitir en saber-se que una empresa lligada a la seua família havia venut 8.500 indumentàries d’aigua i 3.000 pales per tal de netejar chapapote del Prestige. No es denunciava el cobrament de comissions, com en el cas del germà d’Ayuso i les mascaretes, però era l’excusa perfecta per desempallegar-se’n.
Aleshores tant Fraga com Romay ja havien conclòs que Feijóo era la persona idònia per rellevar el primer en el futur. Per això va ostentar de seguida —des de 2004— rang de vicepresident i per això va ser-ne el candidat a la Xunta en 2009, en les primeres eleccions sense Fraga.
“Per fi la ha caigut la carassa de moderat”, es felicita la directora de Nós Diario. “En unes poques setmanes ha auspiciat el pacte amb Vox a Castella i Lleó i ha assumit el seu discurs de la‘violència intrafamiliar’”. Obelleiro estén aquesta carassa a les qüestions lingüístiques, en què s’ha mostrat, segons ella, “molt més intolerant que no Fraga”.
De Toro corrobora aquesta percepció i hi aporta dades concretes. Com ara que, amb les modificacions legals introduïdes per Feijóo, les assignatures de matemàtiques o física i química ja no poden impartir-se en gallec. “És que Fraga era una persona culta, conscient de la importància de Galícia a la història, mentre que Feijóo és un descastat, un oportunista!”, exclama l’escriptor.
Oportunista o no, sempre ha estat en el lloc adequat en el moment just. Fraga va percebre que Feijóo permetia una eixida acceptable per al PP “de la boina” —el rural de Lugo i Ourense, liderat per Francisco Cacharro i Xosé Luis Baltar, respectivament, i el més urbanita de Pontevedra que encarnava Cuiña— i “el del birret”, més aristòcrata i format acadèmicament, liderat per Rajoy, Romay Beccaría i Ana Pastor.
Era obvi que Feijóo pertanyia al segon grup, però no s’havia significat gaire en les lluites caïnites. La seua vida política sobretot havia transcorregut a Madrid, on s’havia guanyat un respecte com a gestor. Per això va emergir com una via òptima, tolerable a ulls de tots.
Natural d’Os Peares, un poblet de menys de 60 habitants, la seua procedència geogràfica també sembla amagar un missatge encriptat. El terme en qüestió se situa 20 quilòmetres al nord d’Ourense i és fronterer amb la província de Lugo. Una cruïlla en la Galícia profunda on s’uneixen el Miño, el gran riu del país, amb el seu únic afluent, el Sil, provinent de la comarca lleonesa d’El Bierzo. És, en resum, un perfil “birret” en territori “boina”. Una altra fusió curiosa.
El catedràtic de Dret Constitucional Roberto Luis Blanco Valdés, que atresora una trajectòria dilatada a la Universitat de Santiago de Compostel·la i com a columnista de La Voz de Galicia, encara és més generós que Barreiro a l’hora d’avaluar, amb una nota, la feina de Feijóo a la Xunta: “Un 9, un excel·lent”.
Blanco Valdés va flirtejar amb UPyD, el partit de Rosa Díez, però ha acabat totalment satisfet amb Feijóo. Per això se’n riu, quan alguns polítics de Vox o de Ciutadans —o periodistes i columnistes clarament alineats amb la dreta— qualifiquen el president de la Xunta de “nacionalista”. Li sembla “una estupidesa”, i ho justifica amb una frase molt a la gallega: “És tan nacionalista com qui no ho és”. Al seu entendre, aquestes etiquetes s’expliquen per l’ús habitual que fa del gallec i tan sols pretenen “desacreditar-lo”. “És nacionalista qui anhela l’autodeterminació del seu territori, i aquest no és el seu cas, ja que ell se sent absolutament espanyol”. Per si en quedava cap dubte, vaja.
“Fa quatre mesos, Feijóo no tenia la intenció d’abandonar la presidència de la Xunta, però la crisi tan severa del PP l’ha persuadit que no hi tenia més remei”, sosté Blanco Valdés. “Si s’haguera negat a anar-hi, com ja va fer en 2018, el partit hauria entrat en una crisi encara més profunda”, afegeix.
Després de Galícia
“Porque estou lonxe de eses teus lares, teño morriña, teño saudade! / Un canto a Galícia, la terra do meu pai! Un canto a Galícia, miña terra nai”, va cantar-li Julio Iglesias des de la distància. No se sap si Feijóo trobarà molt a faltar-la o no, però és segur que haurà de modular el seu discurs. No és el mateix ser govern que ser oposició, i tampoc no té res a veure el votant gallec amb el de Madrid, Catalunya o Canàries.
Roberto Blanco Valdés: “El principal hàndicap de Feijóo és que ara haurà de canviar el llenguatge, la gesticulació, la manera de fer política”
“Aquest és el principal hàndicap que tindrà ell”, sosté Blanco Valdés, “perquè ara haurà de canviar el llenguatge, la gesticulació, la manera de fer política”. I pel seu currículum, Feijóo queda en una posició complicada: “Fa 13 anys que es troba al front de la Xunta, sap molt bé les dificultats que comporta governar, sobretot en una conjuntura tan adversa com l’actual”, explica. Per aquest motiu és optimista respecte la possibilitat d’arribar a pactes amb Pedro Sánchez en matèries encallades, com ara la renovació pendent del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).
L’entrebanc per a la consumació d’aquests acords plausibles és un nom propi de només tres lletres: Vox. Entendre’s amb Sánchez en temes medul·lars implicarà la crítica furibunda de la ultradreta. L’únic aliat potencial del PP, la formació que continua succionant-li votants com si es tractara d’una paparra. “Havent de preocupar-se de la reacció de Vox, resulta dificilíssim ocupar el centre”, lamenta Blanco Valdés.
“Sense la màquina de propaganda que li proporcionava el sistema mediàtic gallec, ho tindrà més complicat que fins ara”, subratlla Maria Obelleiro. El control absolut de l’ens públic RTVG, que ja ha provocat més de 200 venres negros (‘divendres negres’) de protesta dels treballadors per la “manipulació informativa”, així com el tracte plàcid de la majoria de mitjans privats ara no serà tal.
Nós Diario pateix de manera directa el “setge” de què parla Obelleiro: malgrat ser l’únic diari en paper íntegrament en gallec —va començar a editar-se el 2 de gener de 2020, a les portes de la pandèmia—, a penes ha rebut 30.000 euros del programa d’ajudes a la premsa, que té una partida d’1,25 milions destinada als mitjans en paper, mentre que a l’edició digital tan sols se li han assignat 4.567 euros sobre un global de 455.000.
Obelleiro parla, ras i curt, d’una “premsa emmordassada” que “s’ha encarregat, durant molts anys, de projectar la imatge que ell desitjava, és a dir, de centrista i moderat, encara que mai no ha arribat a acords de pes amb els partits de l’oposició”. Quan escolta que uns altres partits de la dreta i determinats mitjans estatals li diuen “nacionalista”, no pot evitar el riure: “No vull blanquejar Fraga, però era més galleguista que no ell… Feijóo ha obert la porta a associacions com Galicia Bilingüe, que té una visió molt colonialista de les coses”.
De fet, en el debat autonòmic, ella no espera grans diferències en comparació a Casado. “Com a president de la Xunta, no ha reclamat cap competència nova per a Galícia, ni tan sols la policia pròpia en lloc de l’autonòmica actual, que és un cos adscrit”, indica. “Com a president del PP, estic segura que articularà un discurs recentralitzador i encara més espanyolitzador.”
“La premsa espanyola és un túrmix, n’hi haurà que faran veure que ens trobem davant un nacionalista perillosíssim”, augura Suso de Toro, “però compta amb bons ambaixadors allà que de ben segur li aplanaran el camí, com ara Bieito Rubido, exdirector de La Voz de Galicia i Abc”. I hi introdueix un matís interessant: “Feijóo interessa al PSOE i als mitjans de comunicació que tradicionalment li han donat suport; no volen un PP desfet i ja estan esforçant-se a legitimar-lo”.
Barreiro, en aquest tema, admet que Feijóo, a Galícia, “ha estat en la trinxera bona”, i que ara, a Madrid, patirà els efectes de dos pols mediàtics “absolutament manipulats”. Diu que “la informació, a Espanya, és una calamitat total”, i apunta en concret cap al diari Abc i d’alguns altres mitjans: “Quan parlen d’ell, seria millor que callaren, perquè són massa aduladors”. Roberto Blanco Valdés, al seu torn, observa que “a Galícia, en general, el tractament dels mitjans és respectuós amb tots els partits, cosa que no succeeix a Madrid, on hi ha diaris que gairebé són diaris de partit”.
Com li ha succeït a Casado, que no se n’ha sortit, Suso de Toro pronostica que el nou president del PP haurà de mirar de reüll, permanentment, la presidenta madrilenya. “Tenint en compte que darrere d’Ayuso i de Miguel Ángel Rodríguez hi ha Aznar, haurà de ser capaç de crear un cinturó de protecció per no ser-ne ostatge i actuar amb una independència real”, exposa. “Té molts contactes a Madrid i és amic dels poders fàctics, dos detalls importants”.
En la mateixa línia, Maria Obelleiro emfasitza que, a la Xunta, Feijóo ha desenvolupat “un programa neoliberal i d’atac a la identitat gallega que lliga de ple amb la ideologia de la FAES”, el think tank que lidera, en cos i ànima, José María Aznar. “La seua primera mesura fou l’aprovació d’un decret de plurilingüisme a l’ensenyament que reduïa les hores lectives en gallec”, insisteix a dir.
“A Galícia no obtens quatre majories absolutes seguides si fas un discurs centralista”, respon Xosé Luis Barreiro. “La seua política lingüística ha variat poc en relació amb la del bipartit”, expressa. “És cert que a la campanya de 2009 va criticar molt la ‘imposició del gallec’ practicada per la Xunta del PSdeG i el BNG, però havia de marcar distàncies amb el Govern i transmetre la imatge de líder potent, com ho havia estat Fraga”.
Sobre els seus lligams amb Galicia Bilingüe, Barreiro té una altra visió: “Ell va desoir alguns consells i va anar-hi a roda fins que va guanyar les eleccions i va poder comprovar que aquell discurs, en realitat, tenia un pes ben reduït a la societat gallega”. Per això va decidir “redreçar-ne el rumb” i “limitar-se a complir la llei”. “Ara com ara no hi ha cap problema amb la llengua a Galícia”, sentencia.
Matrimoni amb Vox?
El que tots quatre coincideixen a dir és que, si PP i Vox sumen majoria absoluta al Congrés dels Diputats, Feijóo no tindrà inconvenient a governar en coalició amb l’extrema dreta.
Xosé Luis Barreiro: “Si no és amb Vox, amb qui hauria de governar Feijóo? O és que Sánchez pot fer-ho amb Bildu però ell no amb Vox?”
“Qui ha implantat la política de blocs és Pedro Sánchez, que va veure clar que l’única manera de ser president passava per una coalició amb Unides Podem i per rebre l’ajuda de Bildu i d’Esquerra Republicana”, apunta Barreiro. “Si no és amb Vox, amb qui hauria de governar Feijóo? O és que Sánchez pot fer-ho amb Bildu però ell no amb Vox? Per què els que no som d’esquerres hem de suportar que la política espanyola depenga d’ERC i la gent d’esquerres, en canvi, no pot suportar que Vox participe de la governabilitat? És normal, això?”, es pregunta en una cascada d’interrogants.
Barreiro gira la vista enrere, als temps en què “Sánchez va dir que no pactaria amb Podem”, i estableix un paral·lelisme per la dreta, en què Feijóo refusarà el pacte amb Vox fins que l’aritmètica el faça inevitable: “Si el bloc de la dreta suma majoria absoluta, calga forçar el que calga forçar, governaran plegats sí o sí. O és que Sánchez no repetirà com a president si li falta un vot per ser-ho, i aquest vot depèn de Bildu? A Itàlia, l’extrema dreta ja ha entrat en el Govern, per molt que diguen, això no representaria cap novetat en el context europeu”. Al capdavall, “Feijóo i Abascal, en el passat, ja han estat companys de partit”.
Blanco Valdés tampoc no veu evitable un acord PP-Vox. “Feijóo és un home moderat, clarament centrista; la seua forma d’exercir el poder i els seus hàbits personals així ho denoten, i Vox suposa una pedra a la sabata”, destaca. “No fa molt va dir que preferiria no governar que haver de governar amb populistes, però una cosa és dir-ho dels altres i una altra, de molt diferent, aplicar-ho a si mateix.”
En aquest sentit, el catedràtic remarca la “llunyania enorme” entre els postulats de Feijóo i els de la ultradreta “en temes com la immigració, la dona o l’Espanya autonòmica”. Ara bé, tot seguit incideix en l’analogia plantejada per Barreiro: “Cal tenir molta barra per acusar algú de governar amb Vox quan governes amb Unides Podem, que pretén dinamitar el sistema del 78, amb el suport explícit d’Esquerra, que té els seus dirigents al carrer gràcies al Govern espanyol, i de Bildu, amb membres que van tenir una relació directa amb ETA”.
“La ideologia de Feijóo no és incompatible amb la de Vox, ni de bon tros”, sosté Maria Obelleiro. “Governaran junts si els números els ho posen en safata”. I modificant una mica el tòpic, afegeix que la condició de “molt bon gestor de si mateix”, sumada a l’equip de comunicació, “que és molt bo”, li facilitaran les coses.
“Com no hauria de pactar amb Vox? Aquest pont, el PP ja l’ha travessat a Castella i Lleó”, conclou per finalitzar Suso de Toro. “La dreta espanyola és hereva del franquisme i el PP europeu, li agrade o no, ha d’acceptar-la com a tal... Ell dirà que la culpa és dels altres, per no facilitar-ne la investidura. Serà l’excusa perfecta”.
En definitiva, una versió contemporània de Los gozos y las sombras, la famosa trilogia de Gonzalo Torrente Ballester. Un xoc de mentalitats en una època especialment convulsa.