Més enllà d’alguns escarafalls de cara a la galeria, l’aparició de Vox a la política espanyola no sembla haver generat entre les forces polítiques d’àmbit estatal una preocupació gaire sincera. Potser perquè, en el fons, tothom pensa que amb l’aparició de Vox no neix la ultradreta sociològica a Espanya, sinó que simplement s’escindeix del tronc comú del PP, es desacomplexa i es presenta com a més fàcilment identificable (i criticable). Però també perquè, amb l’aparició de Vox, s’obren possibilitats noves en la dinàmica de partits a Espanya, en les quals tothom veu alguna forma d’oportunitat. No dic que Vox sigui només un experiment de laboratori dels defensors del bipartidisme imperfecte sobre el qual es crea la transició del 78. Però sí que un cop fracassat l’experiment de crear un partit frontissa espanyolista a partir de Ciutadans, capaç de pactar alternativament amb PP i PSOE i, per tant, de rellevar en el paper de frontissa els nacionalismes català i basc, l’aparició de Vox permet a la dreta i a l’esquerra espanyola generar discursos nous, que els obren oportunitats en la seva doble funció d’obtenir i conservar el poder, d’una banda, i blindar el sistema en allò que li és essencial, de l’altra.
A l‘esquerra i especialment al PSOE, que una part de l’electorat del PP aparegui ara explícitament com un partit d’extrema dreta, dels que són sotmesos a Europa a un cordó sanitari, li permet alimentar un discurs de la por a l’amenaça dels neofeixisme, que pot mobilitzar el seu electorat més tebi i desencantat. Nosaltres potser no som perfectes, vindrien a dir, però si caiem nosaltres ve l’extrema dreta. És un clàssic en el PSOE. Que li permet també collar encara més en qualsevol pacte els seus socis naturals situats a l’esquerra i en els nacionalismes diguem-ne perifèrics. Vox segmenta l’electorat de la dreta, drena vots al PP, i permet alarmar a l’electorat propi per mobilitzar-lo i demonitzar el PP si pacta amb la ultradreta en els poders autonòmics. I li permet obtenir suports d’altres partits gairebé de franc. Que existeixi Vox, no és un desastre per al PSOE.
I per al PP? Després d’Aznar, l’electorat popular es fragmenta en tres trossos —PP, Ciutadans i Vox— i ara s’està reconcentrant en dos, amb la desaparició pràctica de Ciutadans. Per tant, perdre vots que eren teus i que ara se’n van a Vox no pot ser una bona notícia. Però en el mapa polític espanyol, Vox només pot pactar amb el PP. Per tant, n’esdevé un satèl·lit, si vol ser un partit de govern. I entre els populars hi ha la intuïció i l’esperança que, seguint el model francès, un partit d’extrema dreta nacionalista i populista, a més de prendre vots a la dreta tradicional també en pot prendre a l‘esquerra, entrant en força en zones geogràfiques i en sectors socials que estaven dominats tradicionalment per l’esquerra. El Front Nacional va esdevenir un partit fort a la banlieue; Vox pot fer forat entre capes populars, amb un discurs de patriotisme espanyol exaltat i agressiu. Andalusia en seria la prova. No pas l’única.
Però sobretot l’existència de Vox obre una gran oportunitat d’estabilització del sistema del 78. La possibilitat, de la qual sentirem parlar moltíssim a partir d’ara, sobretot després de les eleccions andaluses, que es dibuixi un gran pacte d’estat entre PSOE i PP que digui: si vosaltres renuncieu a pactar amb els independentistes i l’extrema esquerra, nosaltres renunciarem a pactar amb Vox. I a l’inrevés. Generant un miratge simètric dels extremismes, PSOE i PP es comprometrien a deixar governar al més votat amb relativa comoditat, sense l’hostilitat absoluta de l’altre, amb abstencions estratègiques, a canvi de no acceptar els vots dels enemics de l’estabilitat del sistema (i en el cas de Vox, mal vistos a Europa). No cal que sigui un pacte signat. Seria més aviat una manera nova de fer, que ja ha començat. L’antic món de Podemos ho ha intuït i ha començat a maniobrar per quedar dins del pacte: ells també serien un partit constitucionalista, per dir-ho així, i no participarien dels extremismes exclosos.
Vox pot ser útil al sistema per tot això. Amb una sola condició: que hi sigui, però que no es faci massa gros. Prou gros per amenaçar i per fer por. No prou gros per exigir un paper propi. Per això alguns dels sectors mediàtics i polítics que van alimentar Vox, que van voler-lo presentar com un partit constitucionalista, moralment superior als independentistes i a l’extrema esquerra, ara se’n van allunyant i tornen a posar tots els ous a la cistella popular. No fos cas que la criatura es faci massa intractable. És el mal que tenen les operacions dels aprenents de bruixot. Que desencadenes forces que, quan voldries, ja no pots controlar.
