“D’un autor desconegut, un llibre oblidat en una llibreria de segona mà. A tres euros el volum, no hi ha destí més depriment”, escriu Jordi Solà, al seu interessant llibre d’aforismes La mirada perifèrica (editorial Afers). I és ben cert: les llibreries de vell acumulen esforços titànics que no han arribat a res, fracassos solemnes, idees que no han fet cap efecte. Les llibreries de vell són el més semblant a les biblioteques dels llibres oblidats, l’última oportunitat perquè un llibre se salve de ser destruït, i que algú s’interesse per allò que s’hi explica. Fa uns dies veia en el catàleg d’un llibreter de vell les obres de Jean-Baptiste Rousseau, que es venien, en una bella edició del segle XVIII, per un preu irrisori. En l’índex de l’obra figurava l’Oda a la posteritat, en una mena de grotesca ironia del destí. Ja ningú no llegeix aquest poeta, i les seues odes pomposes no interessen ningú (cosa que no passa amb l’altre Rousseau, Jean-Jacques, amb qui el confonen sempre). El revolucionari Jean-Jacques va acabar amb el grandiloqüent Rousseau.
Així són les coses. L’aforisme de Solà porta la seua part de raó, i fer una ullada als catàlegs en línia de les llibreries de vell causa aquesta incomoditat. El cardenal de Polignac va escriure més de deu mil versos alexandrins en la seua obra Anti-Lucreci, on carregava durament contra el poeta de De rerum natura i de pas contra tots els materialistes il·lustrats (com ara D’Holbach), i en les llibreries de vell diferents edicions dels seus llibres es venen per uns quants grapats d’euros. En canvi, les obres del baró D’Holbach, com ara el Sistema de la natura, es venen a preus estratosfèrics, com també s’esdevé amb els dels seus amics de la côterie filosòfica. L’esforç de Polignac va tenir poc d’èxit a França, com ara els dels seus èmuls, escriptors anti-il·lustrats com Nonnotte, Fréron o Barruel.
I, tanmateix, els llibres de l’abat Barruel tingueren un èxit descomunal a Espanya. Les Memorias para servir a la historia del Jacobinismo i Historia del clero en tiempo de la Revolución, on acusava els masons i els illuminati d’estar darrere de la Revolució Francesa, foren traduïts pel reaccionari Ramon Strauch, bisbe de Vic. En el primer capítol de la història del jacobinisme, Barruel escrivia, en versió de Strauch: “A mediados del siglo XVIII se dieron a conocer tres personajes poseídos de un odio el mas irreconciliable contra la Religión Cristiana. Fueron estos Voltaire, d'Alembert, y Federico II, Rey de Prusia. Voltaire aborrecía el cristianismo porque aborrecía á su autor y á los héroes, que son su gloria. D'Alembert lo aborrecía, porque su insensible corazón era incapaz de amar. Y Federico lo aborrecía, porque solo fué amigo y tuvo trato con sus enemigos. Á estos tres se agregó Diderot, que aborreció la Religión, porque era naturalmente loco”.
Les idees simplistes de l’abat Barruel entusiasmaren els espanyols, i els seus tediosos i gruixuts volums foren llegits i comentats per tota una plèiade d’autors exaltats, com ara el jerònim fra Fernando de Ceballos (autor de La falsa filosofía o el ateísmo, deísmo, materialismo y demás nuevas sectas), Rafael de Vélez (autor de Preservativo contra la irreligión), Francisco Alvarado (gran defensor de la Inquisició i més conegut com “El filósofo rancio”), o Agustín de Castro, monjo jerònim, amb pruïges periodístiques, que va arribar a escriure, referint-se als lliberals: “Tres mil o cuatro mil enemigos de vuestra majestad, mandados los unos a una hoguera y los otros a una isla incomunicable, en nada disminuyen el número de vuestros vasallos. [...] No, la multitud de reos no debe ser un estorbo al castigo; al contrario, por lo mismo que son tantos es necesario más rigor”.
Fer un tomb per les nostres llibreries de vell proporciona aquestes sorpreses i més. Muntanyes infinites de literatura rància. I això, amb el permís de l’amic Jordi Solà, sí que és un fet depriment. I que, si més no, explica molt bé on estem i tot el que passa en aquest país.
