Beatrice d’Este es va desposar pro verba amb Ludovico Sforza (dit el Moro)quan tan sols tenia cinc anys. Deu anys més tard, es varen casar. Leonardo da Vinci va organitzar la boda, que a més a més va ser doble, perquè la germana de Ludovico, Ana Sforza, també va contraure matrimoni amb Alfonso de Este, duc de Ferrara, i germà de Beatrice. Siga com siga, aquesta última era d’una gran bellesa, i a més a més, estimava les arts i les lletres; també era coneguda per les seues dots diplomàtiques i polítiques. Per això, quan va morir com a conseqüència d’un part prematur, amb tan sols vint-i-dos anys, tot Milà va sentir la pèrdua, fins al punt que Ludovico va encarregar a Leonardo que pintara L’última cena en Santa Maria delle Grazie. Una obra grandiosa amb la qual volia preservar la immortalitat de la seua estimada.
En la sèrie Leonardo, produïda per la RAI, i que aquests dies es pot seguir per la televisió espanyola, aquests detalls estan ben explicats. Ludovico Sforza hi apareix com un home de gran sensibilitat, constantment aclaparat pel pes de la història. Francesco Guicciardini, en La història d’Itàlia, escriu que era “un príncep vigilantíssim i d’enginy molt agut”, que “es caracteritzava per parèixer, amb idees pròpies i no pensades pels altres, superior en prudència a cadascun d’ells”. Certament, Ludovico el Moro és un d’aquells grans personatges de la història italiana, i que malgrat això gaudia de molt mala reputació entre el poble. Com escriu Guicciardini: “allò que més angoixava l’ànim de Ludovico era considerar com d’odiós era el seu nom a tots els pobles del ducat de Milà, tant per les moltes insòlites exaccions de diners que havia imposat, com per la compassió que tothom sentia per Gian Galeazzo, legítim senyor”.
Per això, la presència de Beatrice al seu costat era un puntal molt important per a la seua supervivència. Potser no hi ha hagut mandatari italià que haja caminat tant de temps per la corda fluixa, un vertader i prodigiós equilibrista de la política. Va participar en les converses de pau entre Charles VIII i els prínceps italians, com a conseqüència de la derrota de l’exèrcit francès en la batalla de Fornovo; deliberacions en les quals la seua dona també va demostrar una gran habilitat diplomàtica. En realitat, aquesta no se separava gaire d'ell (malgrat les nombroses amants del duc, que ella consentia, com també es veu ben reflectit a la sèrie). Com escriu Guicciardini: “la seua muller Beatrice l’acompanyava assíduament no menys en les coses greus que en les delitoses”.
I en aquesta sèrie televisiva de la RAI la desesperació del duc està molt ben reeixida. Ludovico resa al davant de Beatrice, que jeu en un llit envoltat de flors, en una escenografia grandiosa, un colp d’efecte d’allò més cinematogràfic. Un grup de monjos resen per ella, però també per Ludovico. Aleshores, Leonardo Da Vinci irromp en la sala, i parla amb el duc, davant del cos present de la finada. I, tanmateix, d’haver passat realment aquella escena, de segur que Leonardo hauria quedat admirat de la bellesa de les flors que envoltaven la princesa, d'un impressionant blau turquesa, i que no són més que desenes d'inflorescències d’hortènsies. Leonardo era un gran coneixedor de la diversitat vegetal, i unes flors així, tan espectaculars, i en aquell nombre ocupant tot el llit de mort de Beatrice d'Este, no li haurien passat desapercebudes.
Ah, ja passen aquestes coses en aquestes suposades sèries històriques! En realitat, l’hortènsia no es descobriria fins al segle XVIII pel botànic Philibert Commerson, a l’Illa de sant Maurici. I als jardins d’Europa no arribaria fins ben entrat el segle XIX. Per això, mentre jo mirava el pobre Ludovico cridar i desesperar-se, no podia deixar de somriure’m al davant d’aquell absurd anacronisme floral. El duc apel·lava a un miracle, quan aquest, en realitat, ja s’hi havia produït.
