“El nom d'Espanya té més empaque”. Així, amb un argument d'autoritat incontestable, començava la crònica amb què Víctor Maceda explicava la mesura de l'Ajuntament de Mutxamel, dirigit per PP i Ciutadans, de no dedicar una gran avinguda de la població a Enric Valor, el gran escriptor, gramàtic i lexicògraf de Castalla.
Res personal, argumentaven amb cinisme. Ja li posarem a aquell senyor un altre carrer, deien, una altra avinguda davant la pressió que es va produir. Però una gran avinguda, una avinguda principal, no pot portar qualsevol nom. Ha de portar el més gran possible. Essspañaaa. I que es foten els de la llanda de la llengua. Açò és el sud resistent. Esspañaaaa. Exempció. Llibertat. Quin gran nom per a una avinguda. Etcètera.
Descarteu l'explicació àgrafa. L'analfabetisme funcional. Totes aquestes coses. Són uns ignorants, diuen els benpensants. Sí i no. Saben massa bé de les implicacions, perquè els vents de la ignomínia bufen en aquella direcció. S'ha fet per ultranacionalisme espanyol, per odi, per preservar els vots que puguen anar a VOX. No perquè no saberen de la dimensió del nostre prohom, la seua significació. Tot just per això. Per la llengua que emprava i que va contribuir a dignificar com poca gent. Des del sud.
Perquè aquest és el fons. Si el 2003 el consistori de Mutxamel haguera decidit, posem un cas, dedicar l'avinguda a Miguel Hernández estic gairebé convençut que no ens haguérem trobat amb un canvi de denominació, malgrat les implicacions ideològiques del personatge. Perquè escrivia en castellà. Però Enric Valor és una altra cosa. Per a ells, ho és.
Per això les primeres reaccions van ser de ràbia, de fàstic, de cansament irat. De qui torna a la trinxera per obligació, a una guerra que, més o menys, consideràvem somorta, apaivagada. D'alguna manera, vam tornar a caure en el parany. Jo mateix va fer el típic tuit irat i desenfocat que centenars de persones igualment emprenyades repiularen. El desfogament és normal. Però amb això no anem enlloc, és benzina per fer anar el carro dels convençuts.
La polèmica em va agafar un dia que em tocava participar en la tertúlia del programa Bona vesprada d'À Punt. Primera ronda d'impressions. Vaig fer la intervenció tibada i dràstica que em demanava el cos i vaig presentar els fets tal i com eren, sense disfresses. Llavors, va entrar en directe Joan Borja, director de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d'Alacant. Va ser un moment epifànic.
Borja va atribuir la decisió a una errada, a un malentès fatal que esperava fora corregit per l'Ajuntament de Mutxamel. No es tractava d'una actitud ingènua: sota la mascareta s'endevinava un cert somriure irònic i distanciat, de qui coneixent el terreny sap que no va a convéncer ningú des del victimisme i l'agressivitat.
Deu ser un error. És una cosa tan incomprensible, que sols pot ser això. Un error. Per a mi es tracta d'un enfocament brillant: Enric Valor és tan gran, està tan per sobre d'aquestes misèries, que no cal estripar-se les vestidures. Perquè li estarem donant als promotors del canvi el que estan buscant.
Després, el director de la Càtedra Enric Valor, autor també d'alguns llibres sobre l'escriptor, va fer una interpretació sorprenent però molt lúcida: es va mostrar encantat de la vida que la polèmica haguera situat el savi de Castalla en el mapa, de nou. I era (i és) cert: si no volien caldo Valor, en tindran unes quantes tasses. Núria Cadenes ho explicava tirant mà de l'efecte Streisand: tractant d'amagar en un calaix la figura, el que han fet és engrandir-la. Perquè arran d'això se'n parlarà, potser se'l llegirà més (jo pense fer-ho, una altra gent també) i la seua memòria, a prova de troglodites, sobreviurà. De segur que hi haurà nous homenatges, nous carrers, nous llibres i conferències.
Potser encara no ens hem adonat que existir, treballar, difondre i persistir (açò nostre sí que és resiliència) en la nostra llengua, és l'arma més poderosa contra la barbàrie. Que no baixem els braços, que hi haja noves generacions que agafen el relleu, és quelcom que provoca estupefacció, ira i reacció en la dreta. L'agressivitat dretana en les comarques del sud és el producte, en el fons, de la constatació que no han pogut matar el virus.
Potser encara no ens hem adonat que existir, treballar, difondre i persistir (açò nostre sí que és resiliència) en la nostra llengua, és l'arma més poderosa contra la barbàrie
La gran lliçó de tot plegat és que sobre l'erm de la ignomínia es pot construir. Sense ira, fent en positiu. Amb el lliri a la mà. Però també amb fermesa i determinació. Fent el que s'ha de fer. Sabent que uns altres desfaran, però no el suficient per parar la màquina. Una indiferència activa envers els odiadors molt més potent que mil manifestos irats. Molt més intel·ligent i efectiva.
Enric Valor ja ha guanyat aquesta batalla. Com la va acabar guanyant l'Ovidi Montllor malgrat els insults i el menyspreu de la dreta. I tots nosaltres hauríem d'aprendre algunes coses sobre el poder de la paraula assedegada, de l'acció sense crispació. De la resistència.
