“Has llegit Noruega? És tan bona com diuen?”. En la mesura que la novel·la de Rafa Lahuerta ha anat eixamplant a poc a poc el seu impacte —2.500 exemplars venuts, una tercera edició acabada d’eixir del forn de 2.000, una barbaritat en els temps que corren—, la pregunta es va fer més i més recurrent. Havia deixat córrer la lectura perquè aquest setmanari, a través de Víctor Maceda, ja havia publicat un reportatge sobre un dels aspectes més interessants del volum, l’exhumació de la València de Ciutat Vella anterior a la gentrificació i l’esclat del turisme. Una València sòrdida, desarticulada i genuïna. Que ens permetia, de pas, treure la pols del valuós arxiu fotogràfic d’EL TEMPS.
Altrament, havia llegit també algun comentari no massa engrescador a propòsit d’algun apunt ideològic i d’un model de llengua excessivament localista. Això em feia mandra.
Des d’un punt de vista literari, tanmateix, m’encuriosia Noruega: en Llibres de la Drassana, un segell que ha fet forat amb els volums divulgatius, hem pogut llegir una novel·la tan rotunda (i poc ponderada) com Després vénen els anys, de Maria Folch, la confirmació gojosa d’un escriptor jove com Carles Fenollosa (Narcís o l’onanisme) o el dietarisme exquisit de Toni Sabater, entre més propostes solvents. La de Rafa Lahuerta ho és. Solvent i alguna cosa més: al meu entendre, és una novel·la magnífica.
Potser el terme “desconcertant” del titular no siga el més ajustat. Sobre el rerefons anti-fusterià —tampoc no massa ressaltat: un grapat de frases deixades caure ací i allà— convé no fer un gra massa, l’hem vist en altres novel·les del segell, de vegades irònic (Fenollosa), en ocasions més àcid (Colomer). Respon en qualsevol cas al pensament d’un cert tipus de valencianisme. Veure reflectit això en la literatura és representatiu, ha de constar. Tot i que no és sobrer recordar (Martí Domínguezho feia en una entrevista, en la qual parlava de Noruega i de moltes més coses) que sense Joan Fuster potser l’activitat cultural en la llengua del país seria inexistent. O ultralocal i folklòrica, que seria el mateix. I també és curiosa la manca de referències de Lahuerta en la novel·la a la Batalla de València. Val a dir també que pel mateix preu trobareu alguna pulla a l’anomenat valencianisme de comboi, com aquesta perla que signe de dalt a baix: “Cada volta que algú deia la paraula terreta moria un gatet en el carrer Albarrasí de Benimàmet”.
El personatge protagonista té les seues dèries —projectant segurament les de l’autor— però reivindica alhora Ferran Torrent i Joan Francesc Mira, els arquitectes de la novel·lística contemporània sobre la ciutat de València, una qüestió amb la qual coincidisc i que explique en l'especejament que trobareu al final del reportatge de Maceda. També en una peça per a una publicació catalana. Potser per això, el que va començar com una novel·la en castellà (la influència de Juan Marsé, entre més autors, també hi és) va acabar sent una història narrada en la nostra llengua.
Una altra cosa és el model lingüístic. Tot i la reivindiació de Mira o Torrent, la manera de presentar la narració estira del localisme en extrem. En els diàlegs i testimonials entre cometes, que tindria tot el sentit, però també en la veu del narrador, la qual cosa provoca un batibull que entrebanca la lectura d’una novel·la amb un nivell general de llengua ben convincent i un altíssim nivell literari. Perquè una cosa és escriure amb formes pròpies —els escriptors i escriptores valencians, fins i tot el que publiquem a Catalunya, ho fem— i una altra és fugir com de la pesta d’un cert estàndard, com si això, després de tot el que ha costat normalitzar determinades coses, fora un plus, un valor afegit. Puc entendre algunes motivacions. Però no les compartisc. Em sembla reproduir una dèria que dura massa temps i que no veiem en altres publicacions de Drassana, almenys no tan marcada.
Escric tot açò, ara sí, des del desconcert, perquè Noruega m’ha semblat una de les millors novel·les publicades al País Valencià els darrers anys. Un llibre que fa bategar la ciutat desapareguda, fa respirar amb cruesa la sordidesa d’uns anys, el neguit existencial. És una novel·la que destil·la lectures, una formació literària intensa i extensa de Lahuerta, a qui llegiré més coses en el futur, això segur. Un bagatge que no és fàcil de trobar entre la nostra comunitat lletraferida, normalment escardussera. És una novel·la vibrant, descontrolada per moments, excessiva, però té una intensitat i una brutícia que m’agraden, que no m’incomoden. Ben al contrari. Una història ben concebuda i narrada amb una prosa —deixant uns altres debats a banda— vigorosa, expansiva. De molt bon escriptor.
Una cosa és escriure amb formes pròpies i una altra és fugir com de la pesta d’un cert estàndard, com si això, després d’haver normalitzat determinades coses, fora un plus, un valor afegit
L’èxit de Noruega no és banal. I seria perfectament projectable.
En castellà, segurament, amb una mica de sort. És una novel·la que connecta amb un univers molt valencià, però també amb referents audiovisuals i literaris estatals i universals. La història, malgrat l’aparent localisme, té la universalitat de les bones històries. El mateix segell publica en castellà. No ho descarteu. El recorregut? Un misteri. Sempre ho és.
I en català? Més enllà de l’abús dels localismes i barbarismes, Noruega s’enfrontaria per ser llegida passant el Sénia als mateixos entrebancs que qualsevol producció editada al País Valencià: poc espai de visualització entre una competència ferotge, interna, de traduccions... I una quota de valencians hipotèticament complida però que es va eixamplant. Perquè, periòdicament, noms nous —el darrer és Joan Benesiu— s’hi incorporen a la lletra grossa del cartell. La condició sol ser publicar allà, un altre tema per tractar a banda.
Llibres de la Drassana potser dona això per descomptat. El seu àmbit d'influència —ho diuen els seus responsables, gent competent, intel·ligent i valuosa—, va d'Oriola a Vinaròs. Personalment, és una autolimitació que m’entristeix. Uns llimbs que, tants anys després d’escolarització en vernacle i d'esforç per dignificar la llengua literària del País Valencià, es fan estranys.
