“Cada pam, cada metre d’asfalt de la ciutat és lligat a un record, efemèrides humides impossibles d’oblidar. Els llocs i els seus personatges, indestriables els uns dels altres, formen part, em condicionen la visió que jo tinc de València. Les llambregades urbanes que la meua memòria en reté són imatges curtes i precises. Agraïdes, hi afegiria.”
Ferran Torrent
(Tocant València, Columna, 2001)
La bullícia matinal. Un solar amb les restes del darrer edifici enderrocat. L’última filera d’un cinema ja desaparegut. Els neons de la nit. El sexe iniciàtic. La inèrcia decadent. La València tardofranquista sòrdida i canalla que Ferran Torrent va evocar amb mestratge a Gràcies per la propina troba ara una certa continuïtat a Noruega, novel·la amb què Rafa Lahuerta alça acta notarial de la Ciutat Vella dels 80 i 90.
Ho fa a través d’Albert Sanchis, el jove lletraferit que protagonitza la història. “Ací està la gran novel·la de la València oblidada”, no para de repetir-se a si mateix aquest fill de comerciants que somia immortalitzar els racons més colpidors de la ciutat i les seues gents. Un hàbitat que llangueix a poc a poc, sotmès a una mutació imparable. Albert elabora i reelabora diversos projectes de novel·la, però no en culmina cap. Les circumstàncies vitals el coarten, el situen entre l’espasa i la paret.
Lahuerta, igual com Sanchis, feia anys que volia retratar la València que va saltar del blanc i negre al color. Com un personatge extret del cartell de Vacances a Roma, diàriament repartia el pa del forn familiar a bord de la seua Vespa. A més, des de ben jove va aprofitar els mesos de juliol i agost —quan molts fugien— per assaborir-la de més a prop encara, per caminar-la a fons, fixant-se en cada detall. “No entenc la gent que passa la seua vida amb l’automàtic posat; jo he viscut sempre ací, però gaudisc molt de la rutina, m’esforce a treure-li tot el suc possible”, apunta Lahuerta.
Quan va fer-ne 18, coincidint amb la mort de son pare, Lahuerta va estrenar un dietari en què va abocar-hi estampes i experiències. Un material que ara ha tret del congelador i li ha resultat útil per bastir Noruega. “En aquell moment jo no hauria pogut escriure aquesta novel·la, però segurament ja estava pensant en ella”, rumia. Sentia una “enveja profunda” de les obres de Marsé ambientades a Barcelona i maleïa el “menysteniment de les editorials espanyoles cap a València”. No, a cap d’elles no els semblava estimulant aquella ciutat que havien reduït folklòricament a paella, platges i Falles. “En canvi, Ferran Torrent i Joan Francesc Mira van captar-ne l’essència i, amb estils diferents, van saber plasmar-la en el paper”, diu Lahuerta, que es declara un fervent lector de tots dos. “També va causar-me molt bona impressió Terra, la manera d’escriure de Francesc Viadel”, afirma. I és que Lahuerta és, per damunt de tot, un lector empedreït. La lectura i el València CF són els dos vicis que professa. Va evidenciar-ho a La balada del bar Torino, l’únic llibre que havia publicat amb anterioritat i que, com aquest, va esdevenir un èxit de vendes.
Ara, a Noruega, ens transporta al barri Xino que Torrent va fer debutar a la literatura de primera divisió. Als carrers enrunats i empudegats que Joan M. Oleaque condensava en els seus reportatges a EL TEMPS. Amb referències i anècdotes de Ciutat Vella dignes de figurar a València, guia particular, un volum en què Joan Francesc Mira ens la mostrava amb erudició planera. “Ja deu fer més de trenta anys que vaig començar a passejar assíduament per aquests carrers, carrerons i placetes dels barris antics de València, encara no me n’he cansat i estic segur, després de tant de temps, que ja no me’n cansaré mai”, anotava Mira en aquell manual deliciós. “Crec que va ser llavors, quan a penes tenia vint anys i passejava de nit per València amb amics tan fascinats i sentimentals com jo, que em vaig enamorar de la meua ciutat”, afegia qui acabaria abocant tot aquell apassionament a El desig dels dies i més llibres.
“Al iaio li agradava molt vagar sense rumb pels carrers”, recorda el protagonista de Noruega en una frase que també és aplicable a Lahuerta. “Sempre he tingut nostàlgia de la figura del iaio, no en vaig conèixer els meus i al llibre me n’he venjat”, deixa anar amb un somriure de satisfacció. El iaio fictici és un devot del blasquisme a qui no li preocupa la pèrdua de vitalitat de la llengua del poble, la diglòssia galopant, però que s’afanya a respondre “salut!” o “Jesús!” si algun client gosa dir-li Sanchís. Un amant de València a la manera estellesiana —foll d’estima per la ciutat— entestat a transmetre al net llegendes com la del carrer del Gegant i el lligam sentimental que l’uneix a la plaça de Beneyto i Coll, l’indret del barri del Carme on va nàixer la iaia del protagonista.
De l’antiturisme a la globalització
“En pocs anys aquell univers s’esgotà. La seua València es dessagnà i els comerços que havien sostingut l’argument passaren a millor vida”, conta el llibre des de la perspectiva del iaio. S’hi palpa una enyorança indissimulada de la ciutat “antiturística” que el crític teatral britànic Kenneth Tynan va descriure a La pornografía, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos. A la portada kitsch dissenyada per Anagrama el 1969, una vedet, una prostituta, un cantant melòdic i un torero estan a punt de ser engolits per les flames. No hi falten tampoc, és clar, els focs d’artifici i les taronges.
La globalització, amb els vols low cost i els bed and breakfast com a element consubstancial, ha situat València a la roda del circuits turístics i n’ha despersonalitzat els barris que mantenien una idiosincràsia més acusada. “L’imaginari urbà va sucumbir a la dinàmica uniformitzadora del turisme de masses i les seues cadenes. Batejar-lo com a indefugible motor econòmic va ser un gran colp d’efecte per a silenciar els dissidents. És l’economia, estúpids, és l’economia. La llei del capitalisme salvatge es va convertir en el gran cervell de la convivència organitzada”, escriu Lahuerta en un fragment de la novel·la.
“Els veïns d’ara som com figurants, la vida és més banal, està basada en el simulacre de l’espectacularitat”
“Tinc la sensació que els veïns d’ara som com figurants, mentre que els que van precedir-nos feien la seua vida i prou”, contesta quan se li demana per la malenconia de la València antiga que traspua la novel·la. “És l’evolució provocada pel cinema, Internet i les xarxes socials... Abans et feies quatre fotos a la vida i ara te’n fas a cada poc; tots hem esdevingut actors, artistes i escriptors. Vivim vides falses i la ciutat es contagia de la impostura permanent. La d’ara és una vida més banal, basada en el simulacre de l’espectacularitat”.
Perquè abans de l’allau de franquícies, hi hagué una ciutat viva, farcida de menestrals i petits botiguers. Abans que els preus de l’habitatge s’enfilaren pels núvols i els apartaments turístics colonitzaren el centre històric, els veïns es coneixien i xarraven asseguts al carrer a les nits d’estiu. Abans que una copa al local de moda costara 12 euros, hi havia un oci més democràtic, a l’abast de qualsevol butxaca. Amb la daga de la droga sobrevolant els caps de tothom, això sí.
“Vaig veure caure molta gent des de menut i em colpia el dolor que hi arrossegaven els seus familiars”, rememora Lahuerta. “Quan emmalalteixes, tens la compassió de la resta, però en el cas dels drogoaddictes no hi havia compassió, sinó menyspreu absolut. Els pares es preguntaven en què havien fallat, i probablement no havien fallat en res, però les circumstàncies eren les que eren”, reflexiona en girar la vista enrere.
Les grans transformacions urbanes
La droga va fer estralls en barris deprimits com el dels Velluters. Va actuar com una autèntica piconadora. Com la piconadora que a mitjans del segle XX ja havia tombat bona part de la trama urbana preexistent per tal d’executar-hi l’avinguda de l’Oest.
El resultat d’aquella operació, inspirada en les grans capitals europees, va convertir Velluters en una mena de gueto. “L’avinguda de l’Oest és un lloc anodí i extraviat en ple cor de la ciutat”, considera Lahuerta. “No m’agrada fer apologia de la misèria, però aquella ciutat sabia d’on venia, els carrers tenien sentit, podies deduir per què eren com eren... Ara alguns ni tan sols no saben que pel llit vell del Túria circulava aigua”.
“Ens hem deixat endur per unes elits acomplexades, agenollades, i per una visió poc elaborada de la ciutat”
Al llibre, l’autor testimonia aquest desencís i esmenta el barri lisboeta de Santo Antonio com a alternativa d’un desenvolupament més racional, més respectuós amb el passat. “El problema és que les alternatives s’han de raonar i treballar”, lamenta. “Ací ens hem deixat endur per unes elits acomplexades, agenollades, i per una visió poc elaborada de la ciutat... Com si ningú no haguera volgut pensar la ciutat. Com si hagúerem acudit al mercat de ciutats i n’haguérem comprat una de diferent a cada moment. Personalment, he trobat a faltar una hermenèutica de la ciutat”.
La València de la Copa de l’Amèrica, la Fórmula 1, la visita del papa, la València que els anteriors governants van “posar en el mapa”, forma part, segons ell, d’aquesta desorientació: “És una València molt coent, la típica reacció a una no-reacció prèvia. No vam salvar la ciutat que teníem i vam fer-ne una de berlanguiana”, es plany Lahuerta. “La Ciutat de les Ciències és espectacular, però sembla un plató per a turistes i anuncis de televisió; quan hi passe em pregunte què m’aporta això com a veí, espiritualment.”
Excursions per Noruega
L’epicentre de Noruega és Ciutat Vella, però Lahuerta fa incursions esporàdiques per uns altres barris cèntrics i de la perifèria. És difícil que qualsevol veí o visitant habitual de València no hi trobe espais de la seua quotidianitat.
Com si foren petits fiords, Noruega ens ofereix de tant en tant frases i passatges càustics que no deixen indiferent, com ara aquest: “Cada volta que algú deia la paraula terreta moria un gatet en el carrer Albarrasí de Benimàmet”, una manera de reflectir-hi la percepció provinciana de molts valencians sobre el seu país.
O aquest altre que deixa anotat el protagonista sobre l’Eixample, la zona benestant del cap i casal: “De tant en tant, un rei, un príncep o un papa ens visita. Llavors, la jovenalla rojigualda s’aguaita als balcons per a airejar consignes que mouen a la ironia. Podrien haver alçat un país, un länder, una confederació, un lobby capaç de fregar alguna classe de poder en la cort, però han optat per l’orgull colonial i la retòrica inflamada de conceptes buits. Atrapats en el deliri de la xarrameca, abusen d’adjectius pletòrics i grandiloqüents: ‘España, coño, España’. Però Espanya què? ‘¡España, coño, España!’ bé, molt bé, però desenvolupa el concepte, vull escoltar-te. ‘¡A hostias te lo voy a desarrollar, a hostias!’”.
També hi apareixen un parell de comentaris crítics amb el fusterianisme, un moviment que acota a “xiquets de casa bona” i elits universitàries allunyades del sentir general de la població, les quals “alçaren una fantasia que encara perdura”. Una reflexió que obvia el pes determinant que les idees de l’assagista de Sueca van tenir en el procés de redreçament cultural dels valencians.
“El dolor per València fou anterior, ara no passa de ser un descontent, com si la ciutat no m’importara tant”
En realitat, a Lahuerta ja no li fa mal València. “El dolor fou anterior”, confessa l’autor, “ara no passa de ser un descontent, com si la ciutat ja no m’importara tant”. No debades, destaca que la seua voluntat de “prendre-hi distància” i “centrar-me en la solitud del narrador”, víctima de mil desgràcies i una. “La ciutat forma part del bagatge vital, intel·lectual i sentimental d’Albert, esdevenint un personatge més de la seua vida”.
N’hi ha molts més. De reals i populars, com Blanquita, Olga Poliakoff o Raúl Núñez, i d’inventats, recoberts de malnoms. “Me n’aní del barri als 3 anys, però les visites freqüents i l’escriptura del llibre m’han permès conèixer la València que visqué mon pare i rentar-me’n les ferides”, diu.
La família conservà el forn familiar fins a finals dels 80, quan van traslladar-lo a un altre punt de la ciutat i van abandonar el barri definitivament, coincidint amb el clímax de la degradació. Una dècada més tard, a finals dels 90, pocs mesos després de la mort del pare, enderrocaren l’edifici del carrer dels Adressadors on havien residit. “Fou un colp molt gran”, recorda Lahuerta. Adressadors i Teixidors —la casa on nasqué sa mare— eren les seues dues àncores vitals. Al segon carrer, de fet, situa una part del llibre.
Sospita que la València de 2060 serà “encara pitjor que l’actual” i que “no hi haurà lectors interessats a conèixer com era abans”. Si en queda cap, però, tindrà la sort de poder submergir-se en el relat acurat i vibrant que ha llegat Lahuerta. •
LES ALTRES VALÈNCIES LITERÀRIES
Per Xavier Aliaga
Com qualsevol altra ciutat europea, amb les seues singularitats, la seua morfologia canviant, els seus barris i tribus, València ha estat un escenari literari visitant sovint en clau contemporània. No sempre va ser així. En part per l’èxit durant les dècades del 1980 i 1990 de la novel·la històrica, també per la difícil idiosincràsia de la ciutat i el conflicte identitari, hi ha en aquell període un buit no massa raonable que es va omplir des de perspectives ben diferents però complementàries, les de Ferran Torrent i Joan Francesc Mira. Amb cimeres com la trilogia engegada amb Societat limitada (2002) i, en el cas de Mira, amb el tríptic imprescindible d’Els treballs perduts (1989), Purgatori (2002) i El professor d’història (2008).
Amb el temps, la relació dels lletraferits valencians amb la capital s’ha normalitzat. De vegades, a través dels escriptors que han viscut València des de la vivència i el periodisme, com ara Francesc Bayarri (Febrer, 2004) o Adolf Beltran (Les llunes de Russafa, 2005, Babord, 2015). Generació a la qual van seguir els lletraferits nascuts o residents al Cap i Casal, els quals abordaren les històries des de la ciutat, amb tota naturalitat: Salvador Company, Antoni Rubio, Esperança Camps, Joanjo Garcia, Xavi Sarrià o Jordi Colonques, entre més, són alguns dels noms que, en gèneres diversos, han situat a València les seues històries.
Amb tot, la irrupció de Drassana és un autèntic punt d’inflexió, el segell que ha fet de València el centre de les propostes que publica: Miquel Torres, Felip Bens o el memorialisme de Toni Sabater, entre més, han estat mostres d’una producció que s’ha fet especialment visible amb les novel·les de Carles Fenollosa, Guillermo Colomer i Rafa Lahuerta, els guanyadors de les primeres edicions dels Premis Lletraferit.