Recordo la data amb prou claredat, 11 de gener de 2021, atès que feia només uns dies que havia conegut el dictamen del tribunal belga que va denegar la meva extradició a l’Estat espanyol. Va ser llavors quan el govern francès del president Macron va col·locar murs de formigó per prohibir la circulació en cinc passos fronterers. Com m’agrada dir a mi, i també a alguns dels habitants de la zona, que connecten Catalunya, sense més adjectius. Els passos en qüestió són el coll de Banyuls, el coll de Costoja, el coll de la Manrella, el camí d’Aja entre Palau de Cerdanya i Puigcerdà i la carretera de la Vinyola d’Enveig.
L’acció, que ha estat notícia al Principat aquests dies atès que se n’ha fet ressò Televisió de Catalunya (aprofito per recordar la necessitat de recuperar la corresponsalia pròpia a Perpinyà), contrasta amb el fet que continuen oberts per raons estrictament econòmiques els passos fronterers principals com són l’autopista i la Nacional II a La Jonquera - El Pertús, el coll d’Ares, el coll de Portilló i la carretera entre Puigcerdà i la Guingueta d’Ix.
Com recollien molt encertadament (no ho dic jo, tot i que ho subscric, cito textualment) els companys del digital directa.cat: “Aquesta incongruència evidencia, doncs, la posada en marxa d’una mesura més aviat propagandística i que, més que res, estigmatitza les persones migrants i provoca, in situ, perjudicis per a les habitants d’aquestes poblacions rurals, que necessiten aquestes vies de comunicació transfrontereres per al seu dia a dia i per a les seves economies locals”.
Posats a citar, prefereixo remetre’m a les declaracions de la batllessa de Banys d’Arles (Vallespir), Maria Costa, que en la concentració que va tenir lloc el cap de setmana passat va declarar que tancar els passos és directament una humiliació: “Es tracta de recordar qui és l’amo”, va dir. Les imatges de la senyora Costa destrossant literalment la frontera ha fet fortuna a les xarxes i cal contextualitzar-la en el marc de la manifestació que va tenir lloc al pas del Riumajor entre Costoja i Maçanet de Cabrenys per demanar la reobertura de tots aquests passos.
De fet, les argumentacions que usa l’Estat francès per mantenir tancats els passos pirinencs secundaris i sense control policial fix de ben segur us sonaran: no parlen només d’evitar la immigració il·legal, sinó que apel·len a l’alerta antiterrorista vigent a la República Francesa per legitimar la seva acció.
Tot plegat sembla evidenciar que “‘De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” no és poc més que una tonada, si hi sumem a l’actualitat la pressió que exerceixen els tribunals aragonesos en relació al conflicte d’art de la Franja i que ha viscut les últimes setmanes un darrer (que no últim) capítol dantesc amb la nova usurpació de les peces del Museu de Lleida.
En un món que es presenta com a globalitzat, ni que sigui perquè la població mundial comparteix reptes quan no directament conflictes (vegi’s, sinó, tota la retòrica en relació a la vacuna de la Covid-19), no hi tenen cabuda aquest tipus d’accions que demostren com n’és de petit el marc mental d’alguns dirigents polítics. I mentre alguns volen encotillar-ho tot, irromp amb frescor la cultura que, aquesta sí, obre el focus i és capaç, com hem vist també aquesta setmana, d’exportar arreu del món quelcom tan català com l’espardenya. Això sí, ben costumitzada i amb l’empremta inconfusible de la genial Rosalia.
