Si els partits polítics foren éssers humans, no hi ha dubte que Toni Cantó estaria en un bon embolic. Com s’explica, sinó, que sempre estiga al darrere de la mort de formacions que, aparentment, gaudien de bona salut? Potser es tracte d’una qüestió de mala sort o, qui sap, d’un impuls pituïtari irrefrenable pel delit de la carn en descomposició. Però allò cert és que Cantó va fer el bot a Ciutadans instants abans del darrer sospir d’UPyD (Unió, Progrés i Democràcia). I ara, enmig l’agonia de Ciutadans, no ha dubtat a apropar-se al Partit Popular valencià proferint tota mena de roncs conjugals. Més li val a Isabel Bonig inspeccionar el contingut de la sopa que li ofereix aquest vidu alegre de la política. Qui la beu sol col·lapsar en pocs anys per un quadre agut d’insuficiència demoscòpica.
Així és l’homenet Toni Cantó: un sospitós habitual dels baixos fons de les sigles i els escons parlamentaris. Una modalitat pública de latrodectus mactans, eixe aràcnid que després del coit es berena al mascle per tal de consolidar reserves nutricionals i bona salut durant el camí cap a la pròxima víctima. La vessant criminològica ben bé podria ser assumida per la política, ja que aquests silenciosos artròpodes solen matar per un pur interès econòmic. I així actuen també els homenets de moltes potes i teranyines a conservar. En el cas de Cantó, 2.300 metres quadrats, vigilats per 40 tortugues, a Torrelodones; 2.500 metres quadrats més a Cala Mastella, a Eivissa; 103 metres quadrats d’apartament amb garatge a Orpesa; i tres pisos a Madrid i un més a València. Tot això que sapiguem, ja que els aràcnids són insectes molts sigil·losos per pur instint i conveniència. De fet, en la seua declaració de béns al Congrés ja va ocultar 4.000 metres quadrats de teranyina a Gran Canària a través d’una societat d’aquelles patrimonials sense activitat ni més actius que l’extensió de la malla. Una dot de considerable tenidor òbviament oposat a expropiacions forçades per a repartiment de la riquesa.
De fet, Cantó ho vol tot per a ell. Rendes, fama, lideratge i poder. I per tal d’aconseguir-ho no dubtarà a assajar qualsevol mena d’abordatge, de fil en fil, al crit corsari de “¡Vivalrey!”. L’objectiu, com dèiem, és el PP. I poc importa el nom de la maniobra: confluència, fusió, absorció, dissolució, rendició o exercici pràctic de canibalisme. Al darrere sempre hi ha la punxada verinosa i l’ús de la tela per momificar la víctima. I encara que l’enxampen en plena feina xucladora, l’homenet ho negarà amb un automatisme de gran perfecció biològica. No debades, Cantó ho ha refutat quasi tot en aquesta vida, com bé demostra Twitter, eixa altra teranyina convertida en museu permanent del mal alè i la pitjor digestió. Allà hi ha, per exemple, la seua negació més sonada: “La majoria de les denúncies per violència de gènere són falses”. I poc li va costar escalar per tot tipus de cúpules parlamentàries amb eixa destresa d’aràcnid que sempre diu que no. No, el maltractament als animals “no és un atemptat ètic, no viola cap obligació moral amb ells”, va amollar al Congrés per defensar que les corregudes de bous foren declarades Bé d’Interès Cultural en 2013. I no, Vox no és ultra dreta, sinó “un partit completament democràtic”, va expressar recentment a les Corts Valencianes. Entremig ha negat la unitat de la llengua, l’ensenyament en castellà a l’escola en benefici únic del valencià, el dret a decidir del catalans i fins i tot a si mateix. En 2018 va eliminar del currículum la condició de pedagog, títol que es degué cosir una vesprada de pocs apetits amb materials sobrants de les seues habituals mortalles.
La negació, moltes vegades, és senzillament una variant més de la mentida. I d’això homenets com Cantó hi són professionals. Mentir no tant per sobreviure, sinó per viure bé, o molt bé, eixamplant el mapa funest de la pròpia teranyina.
