El febrer de l’any passat vaig publicar en aquesta mateixa casa un article titulat “La campanya més llarga del món”. El president Quim Torra feia poc que havia anunciat una data per a les eleccions posterior a l’aprovació dels pressupostos, però des de l’entorn de Junts per Catalunya ja s’especulava amb la celebració dels comicis a finals de tardor, contradient la compareixença presidencial. D’aquí el títol de l’article, que lamentava la situació de provisionalitat en què es deixava el Govern de Catalunya a causa d’aquell coitus interruptus electoral. Després hem sabut de les pressions que va haver de sofrir Torra per haver tingut la voluntat de cridar-nos a les urnes en un moment que les enquestes eren desfavorables al seu partit.
L’article, ja em perdonareu la immodèstia, podria semblar clarivident per haver augurat una campanya interminable, fet que ha acabat esdevenint una realitat. La veritat, però, és que es va quedar curt: si aleshores parlàvem d’unes votacions tardorenques, la comèdia es va acabar allargant fins al febrer. Ara, a causa d’un incipient rebrot en la propagació de la pesta que ens assota, la polèmica que esclata i que omple pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió és la que gira al voltant de la necessitat de posposar les eleccions qui sap quants mesos.
Entremig d’un pic i un altre, els ciutadans de diversos territoris del món han pogut anar a votar. S’han celebrat les municipals a França, el juliol passat van votar els bascos i els gallecs i els Estats Units d’Amèrica han escollit un nou president. Un dels nostres refranys descriu perfectament els avantatges d’haver aprofitat el parèntesi en l’agressivitat de la pandèmia per celebrar les eleccions: “Feina feta no té destorb”. La saviesa popular, normalment edificada sobre el sentit comú, considera que endarrerir deliberadament qualsevol tasca o empresa suposa exposar-la a la inclemència dels imprevistos, tal com ha acabat passant en la política catalana.
Si aleshores, a inicis d’any, el partidisme va ser la causa de demorar la convocatòria, avui hauríem d’estar amatents que no es prengui amb el mateix criteri la decisió de retardar-la de nou i que es deliberi seguint únicament motius tècnics, des del consens. De moment, pinten bastos. Inicialment qui més bel·ligerància va mostrar en votar peti qui peti el 14F va ser Laura Borràs, després que fos el seu partit el principal responsable i interessat en allargassar-ho innecessàriament durant més d’un any, tenint la presidència de la Generalitat i, per tant, la potestat de posar les urnes: “Nosaltres treballem amb la idea que es facin les eleccions, el país necessita un canvi en el govern”, deia fa poc més d’una setmana la candidata de Junts. A mesura que les reserves en l’opinió pública han anat augmentant durant els últims dies, el seu discurs també s’ha anat modulant, tot i que deixant-ho a criteri dels departaments d’Exteriors i Salut, en mans d’ERC, i no pas d’un possible acord a la taula de partits. Sempre serà més còmode a l’hora d’assenyalar culpables.
Paral·lelament, el PSC ha incrementat els escarafalls davant d’una eventual demora. Dimarts passat, Miquel Iceta s’hi oposava frontalment: “Seria en perjudici de tots. Això no s’aguanta i necessitem un govern amb cara i ulls”, deia el primer secretari del PSC, utilitzant una retòrica similar a la de Borràs, encara que sense el ridícul afegit d’expressar-ho formant part de l’executiu. Pel que fa a la coherència, mentre a Junts no se li entenen les sobtades presses quan era facultat seva haver-ho deixat tot enllestit l’estiu passat, als socialistes se’ls pot retreure que no es vegin capaços de convocar el congrés del PSOE, ajornat aquesta setmana fins a la tardor vinent, mentre exigeixen als altres que prenguin mesures radicalment contràries. És clar que el seu candidat és ministre de Sanitat i podria veure’s arrossegat per la situació adversa que es preveu en els propers mesos: un altre cop el partidisme intervenint en els afers d’interès general.
