D’ençà la seva victòria a les eleccions del 3 de novembre, Joe Biden s’ha convertit en motiu d’atracció mediàtica internacional, com és lògic. Sempre passa igual amb qui guanya la presidència del Estats Units. Però enguany, a diferència del passat, també ha cridat molt, moltíssim l’atenció qui serà la vicepresidenta, Kamala Harris.
Mai havia atret tant d’interès la figura del segon càrrec federal en importància. Bé, en realitat la importància política de la vicepresidència és poca. La Constitució només li atorga la feina d’assumir la presidència del Senat, però ni això sol exercir —excepte en casos puntuals de gran rellevància—, perquè habitualment delega aquesta feina en un senador del propi partit. Existeixen nombroses cites que parlen de la inutilitat del segon càrrec federal. “La vicepresidència no té més valor que una escopidora”, digué el que fou vicepresident de Franklin D. Roosevelt (1882-1945, president entre 1933 i 1945), John N. Garnes (1868-1963, vicepresident entre 1933 i 1941). No menys cruel es mostrà amb la seva pròpia ocupació el primer vicepresident, John Adams (1735-1826, en el càrrec entre 1789 i 1797) —i segon president de 1797 a 1801— quan va escriure a sa dona una carta en què li explicava que “estic fent l’ofici més insignificant mai concebut per la ment humana”. I qui ocupà el lloc amb Woodrow Wilson (1856-1924, president entre 1913 i 1921) , Thomas R. Marshal (1854-1925, vicepresident entre 1913 i 1921), solia explicar aquest acudit: “de dos germans un es va perdre a la mar i l’altre fou elegit vicepresident. De cap dels dos no es va sentir parlar mai més”. La Constitució no atorga cap feina concreta a la vicepresidència, excepte la citada i, també, la potencial que apareix en l’article segon: “en cas que el president sigui separat del seu lloc, que mori, renunciï o sigui incapacitat per donar compliment dels poders i deures del referit càrrec, aquest passarà al vicepresident”. Amb Biden amb 78 anys, el president electe més vell de la història, podria ser que per això aixequés tant d’interès Kamala Harris, per si el president no pogués acabar el seu mandat. O perquè, per la mateixa raó d’edat, Biden no es presentés a la reelecció el 2024 i ella el substituís. Al respecte, nombroses anàlisis de la premsa estatunidenca auguren que Harris tindrà, al contrari del que ha passat amb tots els seus antecessors, prou projecció política i mediàtica per anar fent el camí que la condueixi a ser la pròxima candidata del Partit Demòcrata a la presidència d’aquí quatre anys.
El tàndem Biden-Harris ha provocat una enorme il·lusió, si més no de recuperar la tranquil·litat política després dels quatre anys de grotesca excepcionalitat de Donald Trump. No estem, però, davant de res semblant al que generà Barack Obama amb el seu primer triomf, el 2008. Es tracta, més aviat, de l’alè del retorn a la normalitat a Washington, la forma tradicional d’exercir el poder a la Casa Blanca. Així ho auguren els perfils tant del futur president com de la pròxima vicepresidenta.
Joe Biden. Josep Robinette (Joe) Biden Junior va néixer a Scranton (Pennsilvània) el 20 de novembre de 1942 —és a dir que aquesta setmana compleix 78 anys— en el si d’una família de classe mitjana: son pare era venedor de cotxes de segona mà i sa mare mestressa de casa. Després de graduar-se en dret el 1969 a la tardana edat de vint-i-sis anys —amb moltes dificultats, atès que va ser molt mal estudiant i fins i tot hagué de fer front a una acusació de plagi en uns treballs acadèmics imprescindibles per assolir el títol— no trobà cap feina que el satisfés, sobretot perquè la seva ambició era dedicar-se a la política. I assolí el seu objectiu als vint-i-nou anys, quan, després d’un temps fent feines per al Partit Demòcrata, guanyà la nominació de candidat i després l’elecció al Senat per Delaware, el 1973. Treballà de senador durant els trenta-sis anys següents, fins al 2009, quan deixà la Cambra Alta per ocupar, durant dos mandats —vuit anys—, la vicepresidència federal, amb Barack Obama com a president. Ara serà president fins al 20 de gener de 2025, quan tindrà 82 anys. En finalitzar el seu primer mandat, portarà 53 anys ininterromputs fent de polític professional.
Considerat de l’ala més moderada o dretana del Partit Demòcrata, és un exemple de supervivent de la selva política de Washington, gràcies sobretot a l’extremada ambició que li dona la força per superar les conjuntures adverses, tant de caràcter polític com personal, algunes, com és ja prou conegut, d’allò més tràgiques. Des de molt jove, somià a ser president dels Estats Units. Sempre es mostrava convinçut que tenia les característiques necessàries per arribar al màxim càrrec polític del país. Ho intentà dues vegades: tant el 1998 com el 2008 entrà en la cursa per a la designació del candidat presidencial demòcrata, però en les dues ocasions fracassà i hagué d’abandonar la competició. A la tercera ocasió li ha sortit bé i, si no hi ha res de nou, el pròxim 20 de gener es convertirà en el 47è president dels Estats Units.
De l’actuació que ha tingut durant les dècades que ha exercit de senador no hi ha res que sigui espectacular. Però també és cert que, al contrari d’altres col·legues d’institució, no se’l pot acusar d’un nivell pla, de manca d’activitat. Al contrari, sempre es mostrà molt actiu, però en segon terme, a l’ombra d’altres més poderosos. Fou membre del Comitè de Relacions Exteriors de la Cambra Alta i arribà a presidir-la. Coneix bé la diplomàcia, per tant. S’oposà a la Guerra del Golf de 1991, quan era president el republicà George H. W. Bush, però al cap de quatre anys, sota la presidència del demòcrata Bill Clinton, donà suport a la Guerra de Iugoslàvia. O sigui, no és que estigui contra la guerra per principi sinó que s’oposa a una o una altra per pragmatisme polític. També va ser president del Comitè de Justícia del Senat, en el qual es mostrà favorable a legislar per eixamplar les llibertats civils tot i que als inicis de la seva carrera a la Cambra Alta donà suport a dos senadors racistes que volien perpetuar la segregació dels negres en els estats del sud, en una mostra més de la seva capacitat de navegar per les procel·loses aigües polítiques de la capital nord-americana i del pragmatisme del qual fa gala.
La vida privada de Biden, com és arxiconegut, està marcada per la mort en accident de trànsit de la seva primera esposa i d’una filla petita, a més de perdre ara fa cinc anys pel càncer un segon fill, el major, que era el seu principal assessor polític. Sempre explica que tantes desgràcies han refermat la fervent creença que té en el déu catòlic, una religió que viu de forma molt diferent a com ho feia el primer president dels Estats Units d’aquesta confessió, John F. Kennedy: Biden és molt més complidor que no el seu antecessor dels preceptes de la fe liderada per l’argentí Jorge Mario Bergoglio. El 1977 es tornà casar, amb Jill Jacobs, la seva actual esposa, amb qui ha tingut una filla.
El futur president ha estat objecte de crítiques per no respectar les mínimes distàncies amb dones, en especial amb jovenetes, adoptant el que es considera una actitud masclista impròpia d’un polític. Corren per internet vídeos que el mostren amb una proximitat a dones que, si més no, poden conduir a conclusions equívoques. Alguns dels seus col·laboradors han atribuït les imatges a l’afabilitat natural del futur president. I les interpretacions en clau negativa, a la intenció de voler fer-li mal políticament.
Kamala Harris
Si Biden és un producte típic de la política professional, la seva vicepresidenta té un origen diferent. És fiscal, una feina en la qual ha excel·lit des que començà a exercir-la el 1990, als vint-i-sis anys, en el ministeri públic del comtat californià d’Alamada. Kamala Devi Harris va néixer a Oakland (Califòrnia) el 20 d’octubre de 1964 —per tant ha fet recentment 56 anys. És senadora des de 2017 per Califòrnia, en representació del Partit Demòcrata. Una carrera política que inicià catapultada sobre la brillant feina —i que així se li reconeix majoritàriament, tot i que ha rebut també crítiques per part de defensors dels drets civils— com a fiscal general de Califòrnia entre 2011 i 2017 i, abans, com a fiscal del districte de San Francisco del 2004 al 2010. A aquests càrrecs electes hi arribà després de més de vint anys d’haver sobresortit, com ja s’ha fet menció, en la fiscalia d’Alameda.
Filla d’una família benestant immigrada —son pare, nascut a Jamaica, és professor emèrit d’Economia a la Universitat de Stanford, i sa mare era, ja és morta, una científica originària de l’Índia—, fou la primera dona que guanyà el càrrec de fiscal del districte de San Francisco i la primera dona negra a ser elegida fiscal general de Califòrnia. Molt del protagonisme adquirit durant la seva carrera en el ministeri públic i després en l’activitat política ha tingut relació amb el seu compromís antiracista. Que ha demostrat sobretot els últims temps manifestant-se pels carrers de Washington contra els abusos policials, en ocasió de l’assassinat de George Floyd el mes de maig passat: “les voreres dels Estats Units estan tacades de sang negra. Quantes vegades més les nostres famílies i comunitats hauran de passar pel trauma de l’assassinat d’un home o dona negres desarmats a mans de la mateixa policia que ha jurat protegir-los i servir-los”, digué aleshores en el Senat.
És cert que algunes veus, com la de Lara Bazelon, exdirectora del Projecte per als Innocents, de la Loyola Law
School de Los Angeles, l’han criticada per donar suport a abusos policials quan era fiscal del districte a Califòrnia, però aquestes acusacions no han prosperat mai i la imatge pública de Harris és la de defensora dels drets civils de les minories. De fet, ha estat l’element clau de la seva carrera política, fins al punt que sobre això fonamentà l’entrada a la cursa interna del Partit Demòcrata per elegir candidat a la presidència per al 2020, tot i que finalment, l’octubre de 2019, renuncià a competir per la nominació. En un dels debats de precandidats, el juny de l’any passat, s’enfrontà de forma molt agre amb Biden, quan el criticà per haver donat suport a dos senadors racistes, en els seues inicis en el Senat, a mitjan dècada dels setanta, que defensaven la segregació per color de pell en els autobusos escolars en els estats del sud del país. Val a dir que Kamala era gran amiga del fill de Biden mort el 2015, Beau. De la seva vida privada ha transcendit poca cosa, excepte que està casada amb un advocat des de fa sis anys.
El Partit Republicà i, sobretot, la televisió conservadora Fox l’ha feta passar per ser una “radical” i la “pitjor candidata de la història a la vicepresidència”, a la vegada que el sector més escorat a l’esquerra del Partit Demòcrata considera que sempre es queda per sota del que podria fer quant a protecció dels drets civils i que ha virat des de posicions polítiques més progressistes —per exemple amb la gestió sanitària, passant de defensar la universalització de l’assistència a rebutjar-la— a més moderades. Ella, però, tal com es definia en una entrevista a The New York Times, assegura que sempre ha estat tant “progressista” com “pragmàtica”.