7 d’agost. Parlament de Catalunya. El president Torra vol parlar de la monarquia espanyola, no de la gestió del Govern català durant la pandèmia ni de l’impacte de l’escàndol del 3 per cent en la força política que el va designar. El Parlament té dret a criticar la casa reial, però no per intentar tapar els problemes d’un Govern esquerdat. Dies després, final esperpèntic: el president exigint el cessament del secretari general del Parlament.
Cal un referèndum perquè la ciutadania pugui escollir democràticament el cap de l’Estat i que Espanya sigui una república plurinacional: ho proposen els comuns. S’hi oposaran PP i Cs: “Viva España” i “Viva el Rey”, en plena cursa amb VOX per l’espai de l’espanyolisme carca. El PSC també dirà que no, malgrat molts votants socialistes agafin mal de panxa. La proposta s’aprovarà amb el suport de Junts, ERC i CUP? Doncs, no: els tres partits independentistes voten en contra; els importa ben poc que es faci un referèndum sobre la forma d’estat. En altres resolucions el Parlament es pronuncia contra la monarquia, però no mostra cap interès en què la ciutadania pugui fer el mateix. El president Torra actualitza la cèlebre frase de Cambó, “Monarquia? República? Catalunya”. I proclama: o monarquia espanyola o república catalana. Aquestes son les úniques opcions? La història i la raó ens diuen que no.
Al president els comuns el crispen, no encaixen en la seva visió simplista. El discurs de la confrontació falla si a l’altra banda hi ha algú disposat a parlar. Els insta a sortir del Govern central com si el seu partit els hagués votat, i oblida que va preferir posicionar-s’hi en contra al costat de la dreta espanyola. I no explica quin govern de l’Estat prefereix, com si qui mani a Madrid no ens afectés. És igual que a Espanya es comenci a posar en qüestió la monarquia? La congregació dels convençuts afirmarà: sí, ens és igual. Però ningú no explica com es marxa d’Espanya.
Al Parlament, atacs concertats del president, Junts, ERC i CUP a uns comuns titllats de còmplices de la monarquia. A Madrid, en canvi, els diaris conservadors disparen agressivament contra Unidas Podemos per la seva critica a la institució. PP, Cs i VOX han entès que el màxim perill per mantenir intocables el centralisme i el rei és la presència dels de Pablo Iglesias al Govern central. L’ofensiva és brutal però als partits independentistes catalans això també els hi és igual. No volen aliats; necessiten adversaris.
No serà ni fàcil ni ràpid, però no hi ha sortida democràtica que no passi per dos referèndums. Es poden convocar legalment si són consultius i pregunten sobre les reformes necessàries perquè Espanya esdevingui república i perquè Catalunya pugui arribar a ser independent. L’endemà, ni Espanya passaria a ser república si aquesta opció guanyés, ni Catalunya seria independent en el cas que l’aposta secessionista fos majoritària. Però potser algú hauria d’abdicar; i potser s’imposava una negociació seriosa amb Catalunya; per això els poders de l’Estat s’hi oposen.
Al tripartit independentista no li entusiasmen els referèndums; prefereix apel·lar una vegada més a una hipotètica majoria en unes eleccions que mai podran substituir un referèndum. També hi ha una esquerra poruga: avisa que els referèndums divideixen la societat, una forma d’aconseguir, atès l’actual marc jurídic, que res no canviï mai. I ens recorda que el debat del 1978 no era entre monarquia i república sinó entre dictadura i democràcia: ben cert. Però encara ens obliguen aquells pactes trencats? Quaranta-dos anys després no podem discutir sobre si volem una república plurinacional? Heus aquí una bandera per a l’esquerra sorgida del 15-M que es va empeltar amb la gent hereva del PCE i el PSUC. El debat que arriba és entre immobilisme i canvi.
