-Si tenim en compte les circumstàncies dels exilis borbònics anteriors, podem definir la fugida recent de Joan Carles I com un exili?
-La paraula exili la relacionem amb la marxa forçada d’una persona per circumstàncies polítiques. En aquest cas, penso que no es donen aquestes circumstàncies. Ha sigut una decisió personal i privada: el rei emèrit s’ha vist obligat a posar distància entre la corona i ell mateix amb una maniobra singular. No és un exili i, per descomptat, no és una circumstància política. La pressió mediàtica i, ara sí, política d’alguns sectors, segurament l’ha incomodat. Però no ho definiria, ni de bon tros, com un exili.
-En tot cas, no és el primer monarca espanyol que marxa a l’estranger. Hi ha algun fil conductor que explique tot això?
-Pràcticament tots els borbons han marxat a l’estranger en un moment o en un altre. Començant per Carles IV (rei entre 1788 i 1808), que va marxar a França després que el destronés el seu fill, Ferran VII (1814-1833). De fet, aquestes relacions entre borbons pares i fills tan complicades són de llarguíssima tradició. El fill de Carles IV, Ferran VII, va passar una llarga temporada a l’exili. I Carles IV ni tan sols hi va tornar. Isabel II (1833-1866) també es va exiliar. Alfons XII (1874-1885), abans de ser rei, vivia a l’exili. Alfons XIII (1902-1931) també es va exiliar. Joan Carles I va nàixer a Roma perquè el seu pare, Joan de Borbó i Battenberg, també estava exiliat. Per tant, aquesta és una característica permanent en els borbons.
-Cap d’aquests casos de fugida a l’estranger o d’exili no és comparable amb la situació de Joan Carles I.
-No. Isabel II va ser destronada i Alfons XIII també. Alfons XII va nàixer a l’exili i va tornar com a rei. En el cas d’Alfons XIII, la societat va escollir la República a través d’unes eleccions. Que la família Borbó ha estat implicada en escàndols econòmics i financers és evident. Ara penso en la regent Maria Cristina (1829-1833), mare d’Isabel II, que va protagonitzar un escàndol amb la construcció de ferrocarrils utilitzant informacions reservades. De fet, la van obligar a marxar a l’exili per aquests escàndols. Tornant més a l’actualitat, la mateixa abdicació de Joan Carles I ja va ser forçada. Que abdiqués en una situació normal representava una situació nova. Hi ha més reis a Europa amb més edat que ell que s’han mantingut fins al final. Per tant, el cas de Joan Carles I no té precedents en cap cas. Les altres fugides van ser exilis i van ser forçats.
-Parlava del cas de la regent Maria Cristina, quan acabava el primer terç del segle XIX. En aquell moment, la població no fiscalitzava tant la monarquia ni cap altra institució com es fa ara.
-En cap cas. La premsa ja existia i, per tant, ja hi havia una premsa republicana, antimonàrquica i antiborbònica que déu n’hi do el que publicava. També hi havia sectors intel·lectuals en les universitats i funcionaven els cartells, els anuncis, el boca a boca i la denúncia a través de la novel·lística, de les pintures... Hi havia, per tant, uns corrents crítics, que sovint es basaven en rumors falsos, però que hi eren. Existia la denúncia en els mitjans escassos de l’època, és clar. I la prova és que els historiadors ho sabem a través de la premsa i de la literatura d’aquell temps.
-Molta gent compara la fugida d’Alfons XIII amb la de l’emèrit actual, tot i que no tenen res a veure. En quin context va fugir Alfons XIII?
-Les circumstàncies eren molt diferents. Joan Carles I, que va ser un rei nomenat per un dictador. Ell està legitimitat, tant segons la dreta com segons algunes forces d’esquerra, no perquè sigui un monarca, sinó pel fet de representar un sistema democràtic. Això justifica la seva continuïtat, segons els qui el defensen. Però als anys vint era distint: la República representava l’anhel i l’aspiració democràtica i la monarquia no. I la prova és que el final de la monarquia està molt relacionat amb la connivència entre Alfons XIII (1902-1931) i el dictador Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Alfons XIII, com altres borbons, va tenir l’habilitat que va ser nomenat amb un cert consens que es va acabar perdent passats els anys. Fins i tot, també, per part d’antics fidels i adeptes. Quan Alfons XIII va recolzar la dictadura va trencar amb el sistema liberal i constitucional d’Espanya. A la política, al seu torn, hi havia molts sectors que es definien com a republicans. Això ara no passa tant, i si passa sovint sembla que hi ha més una certa intenció de postureig que no pas una realitat de fons. Això fa cent anys no era així: no cal més que observar el naixement d’Esquerra Republicana de Catalunya el 1931, o el que representava, a València, Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928). Hi havia forces polítiques espanyoles que tenien per objectiu instaurar la democràcia, i sabien que això passava per acabar amb la monarquia. I en tot això hi havia una conjunció: no hem d’oblidar que el primer president de la II República, Niceto Alcalá-Zamora (1877-1949) era un exministre monàrquic. Per tant, a més dels republicans més furibunds, a més del paper dels sindicats, etc., fins i tot figures intel·lectuals com la de Niceto Alcalá-Zamora es van acabar separant de la monarquia. El cop de gràcia patit per la monarquia, quan es va demostrar que ja no hi havia marxa enrere, es produeix quan el mateix Alfons XIII accepta una dictadura. Això recordava al que havia passat pocs anys abans a Itàlia, quan el 1922 el rei Víctor Manuel III accepta Benito Mussolini.
-En aquell moment, el PSOE era un partit clau contra la monarquia, però ara és un partit clau per mantenir-la.
-Jo diria que el PSOE aquells anys, tot i les seves postures ambigües en segons quins casos -em ve al cap el paper de Francisco Largo Caballero (1869-1946) durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera-, tenia el convenciment que la República era indispensable per assolir la democràcia. Aleshores, en el PSOE era bàsic aquest principi. El partit no va participar de forma directa en el pacte de Sant Sebastià [signat el 1930 amb totes les forces d’esquerra amb representació parlamentària per fer caure la monarquia d’Alfons XIII], però sí que hi van intervenir figures destacades del partit, com ara Indalecio Prieto (1883-1962). Parlem de fa noranta anys. Ara, des de l’any 1977 cap aquí, el PSOE ha governat l’Estat espanyol durant més de la meitat d’aquest període, i la identificació del partit amb la monarquia és clara. Només cal recordar com de bé va funcionar el binomi entre Felipe González i Joan Carles I. I mentrestant, també s’han conegut històries que comprometen el rei emèrit. Recordo l’any 1992 quan La Vanguardia, un diari gens sospitòs de ser extremista, va publicar algunes coses que evidenciaven el comportament del monarca. Alguna cosa havia de saber el PSOE d’aquells escàndols, veritat? Tot això demostra que el PSOE s’ha volgut convertir, i de fet ho ha aconseguit, en el pal de paller de la política espanyola, i que ara el partit intenta salvar un sistema al qual s’ha sabut adaptar perfectament. I en aquest sentit, la seva actitud és coherent. Altra cosa és la militància de base del partit. De fet, penso que si el PSOE es plantegés el seu suport a la monarquia, si volgués fer-ho, a la monarquia li quedarien cinc minuts de vida. Però mentre tot això no passi, els republicans potser tenen més esperances que ahir, però encara tindran feina.
-Tenint en compte que la dreta es va saber adaptar perfectament a la II República espanyola, en aquest cas a través de la CEDA, per què pensa que a la dreta espanyola actual li costa tant trencar amb la monarquia?
-La dreta defensa la monarquia perquè aquesta institució defensa els seus valors. Això no sempre ha sigut coincident. De fet, les poques oposicions que hi va haver al nomenament de Joan Carles com a príncep d’Espanya van procedir, fonamentalment, dels sectors més ultres del règim. Hi havia, al si de l’extrema dreta, sectors que eren furibundament antiborbònics, més que no pas antimonàrquics. Hi ha casos notoris, com ara el militar Agustín Muñoz Grandes (1896-1970). Penso que l’extrema dreta defensa la monarquia en funció que la monarquia representa els seus valors. Però a l’hora de la veritat, a la pràctica, tal com va passar als anys trenta del segle XX, quan la dreta es va reorganitzar en la Confederación Espanyola de Derechas Autónomas (CEDA), no va jugar precisament la carta de retornar a la monarquia. Ara, el PSOE i el PP defensen el model que els ha permès governar amb comoditat durant quatre dècades a Espanya. Si la societat no es rebel·la en aquest sentit, se’n sortiran. Però si el conjunt de la societat -opinió pública, intel·lectuals, etc.- forcen un canvi, els polítics es mouran en funció cap a on vagi el vent.
-Vostè havia vist la monarquia espanyola en un moment tan feble com fins ara?
-Ras i curt, no. El moment de l’abdicació de Joan Carles I ja va ser un moment de crisi. I des de llavors, la crisi s’ha anat accentuant i les reaccions per defensar la monarquia han anat sent més i més ridícules, fins i tot patètiques. Cal tenir en compte, alhora, que l’afebliment de la monarquia es produeix més per demèrits de la institució que per mèrits dels qui volen acabar amb ella. I en aquests moments, la monarquia té una acceptació molt baixa. Les enquestes d’opinió ja ni es publiquen. I en algunes parts de l’Estat, el rebuig a la monarquia és ben evident. Sense anar més lluny, només cal recordar l’última visita de Felip VI i Letizia a Catalunya, que va haver d’arribar aïllat de tothom i totalment protegit dels manifestants per fer-se una simple fotografia. Això vol dir que una part de la societat espanyola està molt distanciada de la monarquia. Ara bé, al conjunt de l’Estat, quin suport té? El que és segur és que el paper dels polítics decidirà, i molt, la continuïtat o l’extinció de la monarquia.
-Tenint en compte els precedents històrics, pensa que Felip VI resistirà la situació?
-Precedents com aquest no n’hi ha. La continuïtat o no de la monarquia, com deia, dependrà del que facin els polítics. Els polítics, que són els qui decidiran, seguiran la direcció que bufi el vent. El meu desig personal és que la direcció d’aquest vent vagi cap a la República. Perquè penso que els valors d’una República són ben distints. Però aquesta és una opinió ben personal.