L’assassinat de George Floyd als Estats Units va sacsejar l’escenari polític a nivell mundial. Van ser centenars les ciutats d’arreu del món les que es van a manifestar contra l’enèsim crim racista perpetrat per la policia nord-americana. Arran d’aquelles protestes en van sorgir de noves, com les que ara posen el focus, amb més potència que mai, en qüestions com les de l’esclavatge i el colonialisme. A Occident, les figures històriques que van protagonitzar aquests fenòmens sempre han comptat amb la lloança indiscutible dels dirigents que imposen els mites nacionals i polítics. Però és ara, tot just després d’un assassinat racista, quan sorgeix un debat transversal que interpel·la tota la societat. Un debat que ja havien plantejat des de l’activisme antiimperialista dècades enrere, si bé aquest sector havia estat condemnat a la irrellevància. Ara, però, aquell treball desinteressat comença a donar resultats.
Ben és cert que a Occident hi ha sectors polítics que basen la seua raó de ser en l’autocrítica constant, sovint fins i tot autodestructiva, que no sempre es planteja en termes del tot reals. La passió compulsiva de determinats grups pel revisionisme històric, que acostumen a qüestionar-ho tot de manera sistemàtica, ha estat positiva, atès que qüestionar els valors en què es basa tota una societat serveix, entre més coses, per millorar-los. Això no evita que, en determinats moments, la crítica persistent haja desembocat en conclusions barroeres que condueixen a polemitzar, per exemple, amb la vigència de símbols religiosos que els costums i les tradicions ha convertit, pràcticament, en profans. Determinats símbols del Nadal o de la Pasqua s’han consolidat de tal manera que la societat, lluny de relacionar-los amb el seu origen religiós, els atorga un valor tradicional, familiar, allunyats de qualsevol dogma o fanatisme.
Però aquesta desvinculació és ben complicada en altres símbols que, malgrat la desmemòria, no se’n poden separar de l’origen ni del que representen. Aquest és el cas de les figures que van impulsar l’esclavatge i la colonització al món occidental, a còpia d’uns resultats ben nefasts en termes de drets humans i de respecte mutu entre societats diferenciades, aleshores ben allunyades entre si, però que avui conviuen, en molts casos, en els mateixos espais físics.
És en aquest sentit que defensar, o fins i tot glorificar, la tasca colonitzadora de determinats personatges històrics fa impossible que el racisme latent present en la societat occidental, viscut en el dia a dia, deixe de ser una temptació, sovint fins i tot involuntària, per a la majoria dominant. Tal com explicava la investigadora Yasemin Shooman, directora del Centre Alemany per a la Investigació sobre Integració i Migració, en una entrevista al setmanari alemany Der Spiegel, “s’han de tindre en compte les estructures i les rutines institucionals en què les persones es poden trobar en desavantatge sense que hi haja un racisme explícit o voluntari”. Efectivament, el racisme no només procedeix de l’extrema dreta: és un fenomen molt sovint involuntari i consolidat al si de la societat que cal eliminar apel·lant a la consciència ciutadana i a la memòria històrica. Una de les maneres de fer-ho és evidenciant que els símbols i els personatges normalitzats en l’imaginari ciutadà ho estan gràcies a l’enaltiment d’ uns presumptes valors patriòtics i nacionals, tot dissimulant la base racista en què es forjaven aquests valors. Prova de la poca sensibilitat que l’Estat espanyol mostra envers aquesta qüestió és el fet que, fins ben avançada la segona meitat del segle XX, a Espanya encara es permetia el comerç amb esclaus quan dècades abans, estats amb un gran historial d’esclavatge l’havien abolit.
A Palma va ser pintat el monument a fra Juníper Serra, “evangelitzador” de Califòrnia, amb la paraula racista. A Barcelona no són pocs els qui neguen la legitimitat del monument a Cristòfol Colom. Discutir aquests símbols no és, tal com alguns volen fer veure, una mania revisionista i antipatriòtica. És, en tot cas, el símbol de la bona salut democràtica del país. Acabar amb l’exposició pública i patriòtica d’aquests símbols, contextualitzar-los com cal en museus i centres culturals adreçats a aquestes funcions, seria la culminació perfecta d’una iniciativa anticolonial que, després de dècades d’irrellevància, guanya pes en un moment inesperat. Aquesta és l’enèsima prova que el treball de base, per marginal que semble, sempre és l’inici d’un canvi que mai no arriba si no hi ha una lluita constant i desinteressada al darrere.
