La polèmica sobre les estàtues glorificadores del passat colonial espanyol a Amèrica ha arribat des dels Estats Units a Barcelona, amb la de Cristòfor Colom (República de Gènova, Itàlia, 1451 – Valladolid, Regne de Castella, 1506) , i, sobretot, a Palma amb la de fra Juníper Serra (Petra, Mallorca, 1713 – missió de Sant Carmel, avui Carmel-by-the-Sea,Monterrey,Califòrnia,1784), el missioner franciscà que, com tot els activistes de la seva organització, servia d’avantguarda religiosa de la colonització espanyola d’Amèrica del Nord i més específicament a les terres que posteriorment es coneixeran amb el nom de Califòrnia. La creu catòlica i l’espasa anaven juntes en aquell continent, sempre i per tot. No es pot destriar una de l’altra.
Contra el colonialisme.A pesar que part de la premsa espanyola ha descobert ara el moviment contra les estàtues de colonitzadors espanyols a Califòrnia, aquest setmanari ja fa més de cinc anys que periòdicament ha estat informant d’algun episodi al respecte. Es tracta d’un corrent d’opinió que creix en progressió geomètrica no només a Califòrnia sinó per molts d’altres estats del país. Homes de guerra, de religió, buscadors de fortuna i aventurers formaven part per igual de la colonització espanyola, que era tot u. Talment ho considera tant la historiografia com el moviment que es mostra contrari a l’existència de monuments que commemorin i honorin la gesta d’aquells que s’atorgaren a si mateixos el dret a aniquilar qualsevol cultura que no fos la seva i –si més no– obligaren les persones que vivien en els territoris que envaïren a abandonar les seves creences extraterrenals -i adoptar les dels conqueridors – i a convertir-se en mà d’obra forçada.
El moviment s’ha convertit en molt més que el simple fet d’esbucar o rompre estàtues -cosa que si bé és cridanera no passa de ser anecdòtica i fruit d’exaltats – i s’ha estès políticament des dels àmbits més radicals fins a les bases i, més tard, càrrecs del Partit Demòcrata -governadors, membres d’assemblees estatals, regidorsialcaldes de pobles i ciutats...- que li fan costat: com per exemple es va veure en els actes oficials del 250è aniversari de la fundació de Califòrnia -el juliol de 2019- on la presència espanyola, és a dir de l’agent colonitzador, fou relegada rere de la representació de les, segons terminologia políticament correcte, «nacions originàries». Aquests tipus de detalls han irritat els últims anys la dreta espanyola, més com més radical és. Els principals diaris d’aquest àmbit ideològic, tant els impresos –ABC, La Razón, El Mundo... - com els digitals – república.com, voxpopuli.com, elespañol.com, okdiario.com...- decretaren ja fa temps una mena d’exercicis de recuperació de l’orgull colonitzador. A tal efecte, totes les capçaleres citades han adoptat la delirant obra (2016) Imperiofobia y leyenda negra, de María Elvira Roca Barea –autora que no és historiadora- com a bíblia de la imperiofília espanyolista a la que citen cada dos per tres com a argument d’autoritat. El petit detall que no poques de les seves afirmacions hagin estat rebatudes i ridiculitzades per vertaders historiadors no importa gaire. Es tracta d’una croada ideològica, no d’un debat historiogràfic seriós. És el mateix cas de la suposada batalla de Covadonga de l’any 722 que, segons l’espanyolisme més recalcitrant –que fa poc l’ABC glosava per enèsima vegada- seria el fet seminal de l’anomenada «Reconquesta» -fins el punt que Vox ha fet algun acte polític a l'indret geogràfic on es fantasieja en que va tenir lloc– i que, en realitat, mai no va existir: és un mite creat pel rei Alfons III d'Astúries cap a l’any 900 per reforçar ideològicament la seva voluntat de conquesta del sud peninsular en mans dels sarraïns. Expansió que, per cert, no pot ser de cap manera considerada una «reconquesta», perquè aquells territoris mai no havien format part dels regnes cristians del nord, entre d’altres coses, perquè aquests no existien quan es va esdevenir la conquesta mahometana.
Aquesta manipulació de la història és la que defensa part de la dreta espanyola. Ara bé, també és cert que a l’esquerra s’hi troba un corrent igualment manipulador de la història que pretén jutjar amb valors d’avui alguns fets del passat, fins i tot del més remot, i que en el seu extrem més radical, per exemple, destrossa estàtues de Colom i, entre d’altres, del ja citat fra Juníper Serra a Califòrnia. Aquestes últimes setmanes, arran de les protestes antiracistes per l’assassinat de George Floyd, el moviment s’ha eixamplat contra tot aquell símbol que es considera racista d’alguna manera i s’ha generalitzat a diversos indrets dels Estats Units. I no només: a Londres, el Govern de Boris Johnson ordenà «protegir» una gran estàtua del racista Winston Churchill, no fos cosa que algú atemptés contra ella.
La polèmica ha arribat també a Barcelona, on diversos membres d’En Comú Podem s’han manifestat contra l’estàtua de Colom. I a Palma, sobretot, on la regidora de l’Ajuntament de la capital de Família, feminisme i LGTBI, Sonia Vivas, d’Unides Podem, declarava el passat cap de setmana que l’estàtua de fra Juníper Serra situada a la plaça de Sant Francesc de la ciutat -que el representa a ell amb la mà sobre l'espatlla d'un jove, o nen, indígena quasi despullat- hauria de ser retirada perquè és el símbol d’una història «de les elits» que «massacraren» els pobles autòctons. El dilluns l’estàtua aparegué amb pintades vermelles de «racista». L’escàndol fou majúscul. Des de la dreta s’acusà Vivas d’instigar la pintada. Tot d’una, el batlle de Palma, el socialista José Hila, deixà sola Vivas, assegurant que de cap manera es retiraria l’estàtua, al mateix temps que el Bisbat de Mallorca també es mostrà favorable a que es mantingui el monument i l’ajuntament del poble de Petra -on va néixer Serra – expressà la seva admiració per al personatge... La polèmica va ser tan intensa que fins i tot la ministra Irene Montero, d’Unidas Podemos, hagué de contestar una pregunta – a Los desayunos, de TVE – sobre el particular.
Cada cop sovintegen més episodis d’aquesta naturalesa a Europa i als Estats Units. Per exemple, el Museu d’Història Natural de Nova York ha anunciat que retirarà una estàtua del president (1901-1909) Theodor Roosevelt, que el representa a cavall flanquejat per un negre i un indi a peu. Fins fa no res, Teddy, tal i com és conegut, era la personificació dels valors nord-americans, i ara és considerat racista pel moviment abans esmentat. El president Donald Trump, naturalment, s’ha mostrat radicalment en contra que es retiri la seva estàtua. Al sud del país, per una altra banda, cada dos per tres es retiren símbols de personatges racistes del segle XIX –sobretot d’herois locals confederats de la Guerra de Secessió (1861-1865)- que eren glorificats sense cap reserva, oficialment i tot, fins fa dos dies, com aquell que diu.
Els vents de la història pareixen estar canviant. El més raonable per a molts historiadors seria enfrontar-se a la qüestió, rebutjant tant la glorificació del colonialisme com la temptació de jutjar el passat amb ulls actuals. Es tractaria d’assumir el que passà i retirar els monuments –per destinar-los a llocs on caldria contextualitzar-los correctament-, com ha dit que faria el Museu d’Història Natural de Nova York amb la figura de Roosevelt. I com també a afectes locals de Palma en relació a fra Juníper defensa l’historiador Pere Fullana, especialitzat en història de l’església catòlica, que explica a aquest setmanari que el millor que es pot fer amb l’estàtua del franciscà Serra és retirar–la i deixar-la en un museu, ben contextualitzada com a mostra d’un passat colonialista que els valors de la societat actual no accepta: «quan existeix una monument o estàtua en un lloc públic que representa quelcom del passat que avui en dia està sota discussió i que genera fins i tot, com és el cas, disputa entre partidaris i detractors, com a mínim és obvi que no ajuda a la unitat, la qual cosa justifica per si sola que desaparegui de l’espai públic -altra cosa seria si estàs en terreny privat– i, com és el cas de l’estàtua de Sant Francesc de Juníper Serra, que es porti a un museu on es pugui explicar quan i perquè va ser erigida, què representa, qui fou el personatge, etc.». I Fullana afegeix, amb tristor, que «el que passa és que a Espanya existeix una caspa (en referència al corrent ideològic abans esmentat que vol seguir glosant l'imperialisme de segles enrere) que es creu d’una forma totalment acrítica el passat pretesament gloriós de la colonització (americana) i per això converteix en un drama i en un intolerable atac qualsevol intent de racionalitzar la visió d’aquest passat».