El Tribunal Suprem ha decidit tornar a fer política -si és que en algun moment ho ha deixat de fer- i ha convocat per al 17 de setembre la vista sobre el recurs que va presentar el president Quim Torra contra la seua inhabilitació, decretada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Diem que el Suprem no ha deixat de fer política perquè, tal com deia el vicepresident del Parlament Josep Costa -qui també assessora legalment el president de la Generalitat-, la vista s’ha convocat per resoldre un recurs que encara ni tan sols s’ha admès a tràmit. A més, tal com afegia el mateix Costa, l’“alt tribunal” està resolent recursos de l’estiu de 2018, però sembla que hi ha pressa per inhabilitar definitivament el president català. L’advocat de Quim Torra, Gonzalo Boye, reblava encara més el clau, destacant que la vista ha estat convocada sense saber, encara, qui serà el ponent.
El cert és que el Suprem no ha canviat res des que va iniciar la judicialització de la política. Però la convocatòria de la vista sí que modifica substancialment l’escenari polític català. La crisi del coronavirus ha impedit la convocatòria d’eleccions abans de l’estiu, però la previsible inhabilitació del president podria fer accelerar els esdeveniments i és ben difícil contemplar una tardor catalana, la pròxima, sense eleccions.
El context preelectoral, però, no ha deixat d’estar visible durant tota la legislatura. Des del mateix moment en què es va saber el resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017, convocades per Mariano Rajoy el mateix dia que va anunciar l’aplicació del 155, els partits independentistes amb més representació han escenificat més discrepàncies del compte. Ja ho van advertir els presos polítics en la seua compareixença al Parlament durant la comissió d’investigació del 155. Paraules que, malgrat comptar amb la legitimitat de ser pronunciades pels qui més han pagat els fets d’octubre de 2017, no han estat mai respectades. Perquè la treva entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana mai no ha arribat a existir.
És comprensible, i fins i tot saludable, el debat entre dues formacions polítiques que tenen la independència de Catalunya en l’horitzó. També ho són, de saludables, les estratègies diferenciades per fer possible aquest objectiu. Però no ho és tant el fet que enmig d’un embat judicial que ara té la cúpula dels Mossos d’Esquadra com a objectiu a batre; amb la incertesa de la situació dels exiliats, entre ells Valtònyc, sobre qui es decidirà si és o no extradit al setembre; amb centenars d’imputats pel referèndum; i amb la situació esmentada del president Torra, que els dos partits independentistes amb més representants al Parlament continuen, dia rere dia, dedicant-se un serial de retrets mutus. Acusacions que lluny de garantir-los la victòria electoral, el que generen és una desil·lusió i una decepció injustificable entre els votants.
L’escepticisme o l’entusiasme envers la taula de diàleg, per exemple, és perfectament compatible amb el fet d’evitar acusacions encreuades de voler dinamitar-la o voler presentar-la com una enganyifa dels qui l’han promogut. Discrepar amb l’estratègia de l’Assemblea Nacional Catalana o denunciar un presumpte partidisme de l’entitat no ha d’anar lligat al fet d’insinuar la necessitat que un organisme tan important com l’ANC desaparega. Són molts els exemples de l’enfrontament continuat que no portarà enlloc i que conduiran a més discrepàncies entre els partits independentistes que dificultaran, novament, la tasca del Govern resultant de les properes eleccions. Una tasca que ja s’ha vist entrebancada en la legislatura present, en gran part condicionada per unes tensions que, pel bé de tothom, i sobretot per poder encarar amb garanties els reptes polítics que vindran, caldria apaivagar.
