Se n'ha parlat molt al País Valencià de la decisió de l'únic diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, de votar en contra de la pròrroga de l'estat d'alarma. Una decisió discordant amb el tradicional comportament polític valencià, sotmesa a no pocs riscos, que ha estat acollida en l'entorn progressista amb grans efusions i mostres de rebuig igualment entusiastes, segons la posició en el tauler de cadascú. L'avorrit i enganyós joc de les certeses absolutes: si esperen que aquest article els ratifique en alguna convicció granítica, potser els serà més útil buscar en un altre lloc.
El moment excepcionalment crític que vivim obligaria a fer exercicis de responsabilitat igualment excepcionals. Que la sinistra i recalcitrant dreta espanyola, l'extrema i bona part de l'altra, hi haja renunciat de manera tan barroera i explícita no és res que ens puga sorprendre. Està en el seu codi genètic. De la resta caldria esperar coses millors. Tal vegada és la naturalesa pusil·lànime de l'autor d'aquest article, però l'episodi de l'enfrontament de la Generalitat valenciana amb el govern estatal a propòsit de les zones que havien de passar o no la fase 1 de la desescalada em va provocar un considerable neguit.
A Ximo Puig li assistia bona part de raó pel que feia a l'opacitat dels criteris, però al mateix temps em feia la sensació que s'havia caigut en un cert joc de banalització de la pandèmia, que s'anteposaven els criteris econòmics als de salut pública. És el mateix motiu pel qual em sembla raonable que la mateixa Generalitat Valenciana haja optat ara per retardar el pas a la fase 2 en atenció als indicadors que marquen un lleu augment en la transmissió de la malaltia. La confrontació anterior, malgrat tot, tenia un punt necessari: la ciutadania valenciana vol tenir la certesa que el seu govern vetlla pels seus interessos econòmics.
Potser aquell episodi haja contribuït a engreixar les relacions entre el PSOE i la seua federació valenciana, però Pedro Sánchez continua posant les coses molt difícils a l'hora d'exigir la col·laboració dels valencians, sobretot del solitari diputat de Compromís. El menyspreu inacceptable de la ministra d'Hisenda Maria Jesús Montero a propòsit del finançament d'uns valencians que “inventen problemes” és un dels moments zenitals del despropòsit, però aquests dies també hem conegut una qüestió no menor: dels 7,2 milions d'euros habilitats pel Ministeri de Cultura per pal·liar els efectes de la COVID-19 en desenes d'institucions culturals de tot l'Estat, al País Valencià no arribarà ni un gallet. Cap institució valenciana se'n beneficiarà. Motiu, un més, per a la reflexió.
Afegiu la generositat de l'executiu socialista i podemita a l'hora de negociar amb unes altres formacions polítiques i els elements de geometria variable que mai no tenen en compte la dimensió valenciana. La nostra és una geometria invariablement irrellevant. El resultat, veure el vot de Joan Baldoví alineat -per motius que no tenen res a veure- amb Vox i el PP, fa mal de veure, però als valencianistes no els havien deixat molt de marge. Qualsevol alternativa era dolenta, un diabòlic lose-lose. Res a veure amb l'eterna posició win-win de formacions com el PNB.
En aquest article de Moisés Pérez trobareu moltes claus, però la reflexió cabdal, al meu parer, l'aportava Francesc Miralles quan explicava que la manera d'operar el PNB no és un model útil per a Compromís. Entre altres coses, perquè el pes electoral en el territori és molt diferent, és impossible emular amb un sol diputat a algú que envia totes les eleccions una representació ben nodrida. El drama de Compromís és el seu diferencial de vot entre eleccions autonòmiques i estatals. El vot de Baldoví no serveix per decantar la balança. I les seues reivindicacions són soroll blanc en Madrid.
Comptat i debatut, el gest valent de Compromís ha passat miserablement desapercebut a Madrid, per poc decisiu després del pacte amb Ciutadans i perquè va coincidir en el temps i en l'espai amb una maniobra política de molta més repercussió, la del matusser pacte amb EH Bildu. Això, sense entrar en el fons de la qüestió i com era d'esperar, ha marcat a foc la crònica en els mitjans generalistes. Encara més: abans de saber-se que el pacte amb EH Bildu (per un grapat d'abstencions!) afectava la reforma laboral, a Twitter, en les tendències sobre els temes i personatges més piulats, Baldoví era superat per Ana Oramas, els d'Arnaldo Otegui i la CUP. I la distància del suecà respecte de l'interès despertat en aquesta xarxa social per Íñigo Errejón o Laura Borràs era sideral. Poques vegades s'ha vist prendre una decisió tan aparentment dràstica, que tiba el Botànic II, a canvi de tan poc.
Tenim tan interioritzades les claus polítiques i socials espanyoles, que qualsevol operació emancipadora, per innòcua que siga, provoca xocs anafilàctics en cadena.
El més greu és que ni tan sols fronteres endins la rendibilitat del vot de Baldoví sembla clara. Alguns analistes i, ocasionalment, els poders econòmics, han empentat Compromís a rendibilitzar la presència al Congrés per obtenir coses, fins i tot a costa de diluir l'eix ideològic esquerra-dreta. Però quanta gent està realment disposada a votar aquest projecte? Per què Compromís és una víctima tan descarada del vot dual i conscient? Un problema que va més enllà de cartells (Baldoví és un bon candidat) i de fórmules de coalició.
Es tracta de l'irresoluble bloqueig mental valencià que impedeix gestionar la relació amb l'Estat des d'un altre punt que no siga la supeditació i l'obediència deguda. Ens hem cregut tant el nostra paper de terra d'acollida, és tan gran la nostra indestructible fe en un Estat que ens considera ciutadans de segona categoria, tenim tan interioritzades les claus polítiques i socials espanyoles, que qualsevol operació emancipadora, per innòcua que siga, provoca xocs anafilàctics en cadena.
Sense perdre l'horitzó del que és realment important ara mateix, el combat contra la pandèmia (també una qüestió de diners i recursos, per cert: de FINANÇAMENT), m'agradaria poder dir que el gest de Compromís no ha estat totalment estèril, que és l'inici d'alguna cosa, d'un canvi de perspectiva i actitud que connecta amb l'educada rebel·lió de Ximo Puig a propòsit del canvi de fase i amb la fartera valenciana amb un centre polític que ens reserva les engrunes i ens ha exportat alegrement casos de Covid-19. No seria el primer canvi sociològic que registra la recent història del País Valencià. Sent honestos, així i tot, hi ha murs que encara semblen infranquejables.
