L'observació de la vida des del meu balcó adopta matisos d'irrealitat estupefacta. Durant els dies de confinament dur, el soroll ambiental era el d'un diumenge perpetu, el regnat del piular de les aus sobre l'habitual tràfec motoritzat. De tant en tant, es veia algun veí passejant amb el gos, sovint amb una cigarreta enganxada als llavis. Rondinant pel parc infantil d'enfront de casa. Un parc clausurat, amb les rialles infantils amputades.
Amb la desescalada, el paisatge roman més o menys estàtic. La novetat és la processó de persones que respecten els horaris i les normes. De persones que no. Som als afores, amb la muntanya i la xarxa de camins que connecta la ciutat amb els pobles a tocar de mà. Literalment. Novetlè es troba a menys d'un quilòmetre, si t'escapes en aquella direcció vulneraràs, a poc que camines, les normes. Si tries una altra via, com ara anar cap al castell, et trobaràs una romeria.
Abans que el govern donara llum verda a l'esport, vaig veure dues xiques corrent pel carrer. Dues germanes, això és el que semblava, vulnerant doblement les pautes de les autoritats sanitàries. Em vaig quedar mirant la més jove. I em va tornar un somriure de superioritat, com si sapiguera que el meu running d'aquells dies es limitava al corredor comunitari d'accés al pàrquing. De la rella fins la paret. I tornar. No vull fer de policia de les xiques. Ni de ningú. Preferisc passejar o mirar des del balcó sense jutjar. Sotmès al boicot del mosquit tigre, espècie decidida a fotre'm el gaudi de la lectura en la terrassa, quan el sol no t'abrasa la pell. L'estiu s'ha desconfinat abans d'hora. La gent, també.
La segona finestra a l'exterior és la lectura de llibres. Ara fa 75 anys que l'Holocaust començava a mostrar-se al món en tota la seua terrorífica dimensió. A les xarxes suggereixen llibres, alguns llegits fa poc, com L'esperit del temps, de Martí Domínguez. També un clàssic, Si això és un home, de Primo Levi, que rescate de la prestatgeria. Fer immersió en el Lager no és precisament una lectura d'evasió, però és tracta d'un volum de l'estirp dels imprescindibles. Un llibre que hauria de viure per sempre. Del qual es poden extraure lliçons perennes sobre l'esperit de supervivència i adaptació, però també sobre la inconsciència, evanescència i banalitat de les nostres estructures mentals de societat benestant i hipotèticament desenvolupada del segle XXI.
L'Holocaust concebut pels nazis fou una operació premeditada d'extermini concentrat en el temps sense correlat en la història de la humanitat. D'una crueltat sense límits. Malgrat tot el que sabem, el que hem llegit i vist, no hi ha una sola pàgina del llibre de Levi que no provoque esgarrifança. Et fa viure l'angoixa de la proximitat d'una mort arbitrària, irracional. De les bàrbares condicions de infrasubsistència del Lager, anihiladores de la humanitat. Llegit això, totes les queixes sobre la duresa del confinament, les preses i angoixes, semblen puerils.
No es tracta de fer paral·lelismes impossibles. L'actual pandèmia no és el mal absolut, entesa la maldat com un tret de la condició humana, sinó una catàstrofe d'origen biològic que ens ha empentat contra les cordes. Un desastre amb un agent invisible, silenciós i letal. I el que hi ha no és la banalització del mal de què parlava Hannah Arendt, el mecanisme mental que serveix per diluir la brutalitat i la culpa. En aquest nou embat històric el que tenim és una humanitat desbordada que transita a cegues pel desastre, sense acabar de fer la digestió, minimitzant riscos i fent puntelletes sobre l'esperança no massa fundada que la covid-19 és una mena de parèntesi. Sobre el desig que un dia obrirem els ulls i el món, tal i com l'havíem abandonat, ens rebrà amb els braços oberts. Net de pols i palla.
Aquest pensament màgic és perillós i contraproduent perquè justifica les presses i la relativització, la relaxació i les actituds de risc, com està passant a Alemanya. És una posició humana, comprensible, almenys des del punt de vista dels que tenen més a perdre: de la gent que viu confinada en un pis de cinquanta metres, de qui ha exhaurit els seus estalvis i veu caure sobre el cap la dalla de l'atur i la pobresa.
La tensió es tornarà insuportable quan, a còpia de magnificar les conseqüències econòmiques i socials del confinament, indubtablement demolidores, acabem per relativitzar i banalitzar una malaltia igualment devastadora
Tot just, tanmateix, la pressió més forta l'exerceixen els privilegiats, les grans patronals, el futbol, esportistes com Rafa Nadal que fan la rebequeria perquè la normalitat que volen no és la nova, sinó l'anterior. El mateix tennista que reclama un govern amb no se sap qui al capdavant però que no siga polític. La pandèmia ha servit per despullar les mancances intel·lectuals i la oliosa ideologia de l'ídol. Contrastem aquesta actitud amb la de Fali, el jugador del Cadis que s'ha negat a passar el test i tornar a jugar perquè la salut de les seues filles és més important que el futbol. Un futbolista modest amb molt a perdre però amb les prioritats clares.
El debat és totalment obert, ho ocupa tot. I la tensió es tornarà insuportable (si no ho és ja) quan, a còpia de magnificar les conseqüències econòmiques i socials del confinament, indubtablement demolidores, acabem per relativitzar i banalitzar una malaltia igualment devastadora. Això és el que ha fet el govern madrileny de Isabel Díaz Ayuso ("Libertad y después, todo lo demás", resa en el seu compte de Twitter) proposant passar a la primera fase de desescalada malgrat el posicionament contrari dels tècnics, tot i ser el principal focus de covid-19 i malgrat, també, les advertències dels sanitaris d'estar jugant amb els límits d'un sistema desballestat per les retallades. Aquesta banalització de la pandèmia és la que ha provocat les onades d'indignació entre els territoris que no han passat a la fase 1, de vegades justificadament, quasi sempre per les pressions empresarials i socials. Els criteris i les formes són qüestionables, de tot punt, en el cas del País Valencià per descomptat, amb una barreja de criteris polítics i tècnics que no es justifica, però hi ha la tendència a interpretar la desescalada com una mena de barra lliure amb mascareta. I la cosa és una mica més seriosa que tot això.
L'olla anirà a més. I per equilibrar la balança, per apaivagar els efectes econòmics i mantenir la pau social, cal una intervenció econòmica de les administracions de dimensions desconegudes, que ha començat a articular-se però que no sembla que es puga mantenir en el temps pels dogmes i mirades de curta volada d'alguns països de la Unió Europea. Passa que no hi ha alternativa: en una emissora de ràdio escolte un economista advertir que les conseqüències de no allargar les mesures de contenció econòmica, com ara els ERTO, serà una deflagració encara més gran. I, mentrestant, per a l'economia és prioritari controlar la malaltia. És la primera vegada que, des d'aquell entorn, escolte alguna cosa més que pronòstics catastrofistes i pensament màgic.
A l'hora de tancar aquest article, m'arriba per Twitter l'alarma d'un pneumòleg de l'Hospital Clínic, Oriol Sibila, qui contava el cas d'un individu de 48 anys, sense patologies prèvies ni contactes de risc, algú que romania confinat, però que havia fet eixides al carrer els darrers dies. Estava ingressat en la UCI. "Cal anar amb molt de compte", advertia el metge, visiblement preocupat per l'efecte de la desescalada. La vesprada anterior, corrent en solitari, m'havia creuat amb un bon grapat de persones que incomplien els protocols, incloent grups d'adolescents. Vaig fer quilòmetres canviant de trajectòria. I em vaig convèncer que, ara més mai, calia extremar les precaucions.
Buscar la manera més sensata possible de jugar a la ruleta russa més gran de la història.
