Una de les obres mestres de l’escriptor vienès Stefan Zweig és el seu llibre autobiogràfic titulatEl món d’ahir. Memòries d’un europeu, publicat pòstumament el 1942, després del seu suïcidi al Brasil, on hi havia anat a parar fugint del nazisme. És una història en primera persona – compartida amb tants d’altres- de com el seu món s’anava convertint progressivament en inhabitable. És com aquella faula de la granota dins d’una olla, la que diu que, si tires un exemplar d’aquest amfibi en un recipient amb aigua bullint, segurament se n’escapi d’un sol bot; però si li vas apujant poc a poc la temperatura, el més probable és que acabi morint escaldada. Així, Zweig recordava l’Europa anterior a les guerres mundials com un continent amb llibertat de circulació, on les fronteres es desdibuixaven i els passaports eren gairebé un exotisme. Gradualment, la situació va canviar. Tot s’anava estrenyent amb una volta de rosca rere l’altra: “Constantment t’havies de sotmetre a les exigències de l’Estat, lliurar-te com a víctima a la política més estúpida, adaptar-te als canvis més fantàstics, estaves sempre encadenat a la col·lectivitat, per més aferrissadament que te’n defensessis; t’arrabassava, irresistiblement”.
El món d’avui s’havia tornat a acostumar a la vida transfronterera: la llibertat de moviments, l’Espai Schengen, la targeta sanitària europea i els vols barats des d’Estocolm fins a Sevilla. Tot i així, arreu del continent, darrerament diversos debats sobre la intensitat d’aquestes línies divisòries han tingut el seu auge. Els moviments independentistes com l’escocès i el català les han posat en dubte en la seva forma actual, precisament apel·lant a la seva permeabilitat contemporània com a una oportunitat per refer-les sense conseqüències dramàtiques. Els uns i els altres, amb pocs anys de diferència, han impulsat els seus propis referèndums d’independència -amb un desenllaç, en la pràctica, completament oposat- que han posat sobre la taula la polèmica sobre les ratlles dibuixades en el mapa. Paral·lelament, l’unionisme ha gratat en els episodis més dramàtics del passat, recreats amb guardes fronterers ben armats passejant gossos de presa, per fomentar la por de crear-ne de noves. O, més ben dit, de recuperar-ne de velles. Quants cops ens hem hagut de sentir dir que volíem “alçar fronteres”, com si aquestes encara haguessin de ser per força un element que s’aixeca en vertical, amb murs, filferrades i barreres? Un altre referèndum, aquest impulsat per un estat, també les ha posat en voga. El Brexit ens ha fet prendre consciència, de nou, de la divisió artificial de l’illa d’Irlanda o de les tensions amb Espanya a Gibraltar.
La sotragada de la pandèmia d’aquestes hores ens porta altre cop a la pàgina de Zweig que parla de “les exigències de l’Estat” i “els canvis més fantàstics”. L’estat d’alarma fins i tot ens ha fet recordar fronteres que gairebé havíem donat per mortes. Els plans de desconfinament per províncies donen força a unes fites plantades a partir de l’any 1833, quan Javier de Burgos va intentar deslligar parcialment la geografia de la història. De sobte, alguns indrets podrien patir especialment les arbitrarietats, sobretot aquells més propers als confins. Penso en el meu Montseny, que forma una unitat geogràfica i històrica que s’interrelaciona per si sola, sense administracions que ho promoguin, però que està segmentada entre bisbats, comarques i províncies. Penso, encara més, en el territori català més esqueixat pels mapes polítics, la Cerdanya, que està artificialment repartida entre dos estats i dues províncies. És ben bé una extravagància que no es pugui anar d’Arbúcies a Sant Celoni, ni de Martinet a Puigcerdà, ni de Puigcerdà a la Guingueta d’Ix.
Mentrestant, anem passant els dies pendents de macabres mapes d’Europa, que pinten els estats segons la proporció de morts per nombre d’habitants. Unes il·lustracions que ens recorden que no és el mateix viure a l’àmbit de Portugal que al d’Espanya, ni és igual anar a caure al cantó d’Itàlia o al de Suïssa.
