Brexit

Gibraltar: entre el Brexit i Espanya

Per què els gibraltarenys defensen amb tanta fermesa el seu estatus polític i territorial? Què els fa rebutjar el Brexit i no voler ni parlar-ne d’una cosobirania amb l’Estat espanyol? Viatgem al penyal per respondre a aquestes preguntes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dos referèndums marquen la història recent de Gibraltar. El primer va ser el 7 de novembre de 2002. Els governs de Blair i Aznar havien arribat, mig d’amagat, a un acord per exercir una sobirania compartida sobre el penyal de Gibraltar. El chief minister gibraltareny Peter Caruana decideix convocar els seus conciutadans a les urnes, per tal que validin o rebutgin el resultat de les negociacions entre el Regne Unit i Espanya. Amb una participació magnífica del 87,9%, els vots negatius a la cosobrania van superar el 98%.

El poble de Gibraltar enviava un missatge molt clar: no tenien intenció de permetre que Espanya governés sobre el seu territori però alhora —també molt important— no estaven disposats a tolerar que el Regne Unit trafiquegés amb el seu dret a l’autodeterminació. Tècnicament, el Govern britànic havia considerat que aquesta consulta no tenia vinculació política. Podem dir, de fet, que el govern gibraltareny l’havia convocat de manera unilateral, ara que el terme fa uns quants anys que està de moda. Però els resultats van ser tan rotunds i els observadors van dir que havia estat organitzat de manera tan escrupolosa, que finalment les urnes van aconseguir desfer l’acord hispano-britànic. Per descomptat, ni rastre de policies requisant urnes i atonyinant velles.

L’altre referèndum que apuntàvem és el del 23 de juny de 2016. El primer ministre David Cameron va promoure una votació als diversos territoris del Regne Unit de la Gran Bretanya per preguntar sobre la voluntat de pertinença a la Unió Europea. Els resultats globals de la consulta van ser prou ajustats, i un 51,9% dels sufragis van obtenir l’opció d’abandonar les institucions comunitàries. Pel que fa al repartiment territorial, la cosa era força desigual. Mentre a Anglaterra i a Gal·les hi va guanyar l’opció partidària del Brexit, a Escòcia un 62% dels votants va decantar-se per romandre a la Unió, i aquesta opció va vèncer en tots els seus districtes. L’altre cas és el dels territoris que fan frontera directament amb Estats que formen part del club dels 28. A Irlanda del Nord també la majoria dels ciutadans van optar per rebutjar la sortida de la Unió Europea: va haver-hi un 55,8% de suports a l’opció de quedar-s’hi, en part a causa del sentiment de pertinença a una única Irlanda per part de la població catòlica. Però és a Gibraltar on el resultat va ser més rotund. Amb una participació elevadíssima del 83,5%, l’opció favorable a quedar-se a la Unió Europea va obtenir el 95,9% dels suports.

Tal rotunditat en un i altre referèndums fa intuir que els llanitos —així s’anomena afablement els ciutadans de Gibraltar— tenen les idees força clares en matèria de sobirania i territorialitat. Per entendre quina percepció tenen de si mateixos i de la seva relació amb el món no hi ha res com visitar-los. Vaig poder-hi anar per primera vegada ara fa dos anys. Ja s’havia fet el referèndum, però el Brexit encara es veia com un horitzó llunyà que estava per determinar. D’aquella primera impressió el que més em va sobtar era la vitalitat de la comunitat jueva. Hi vam arribar un divendres al vespre i, amb la posta de sol, havia començat el sàbat. Les famílies jueves conversaven caminant amunt i avall per Main Street i aquest fet era un contrast evident amb qualsevol altre indret de la península Ibèrica des de, com a mínim, finals del segle XV. Encuriosit per la imatge, després vaig llegir que un dels pretextos pels diversos setges espanyols a la ciutat era aquesta presència de jueus ja que en l’article desè del Tractat d’Utrecht —segons el qual Gibraltar passa a ser un domini britànic— s’hi va establir que “sa Majestat Britànica, a instància del Rei Catòlic consent i convé que no es permeti per cap motiu que jueus i moros habitin ni tinguin domicili en la dita ciutat de Gibraltar”. Com que jueus i moros van ser-hi igualment, els espanyols consideraven que el tractat ja no tenia validesa.

Els llanitos no són ben bé res més que una mescla. Són andalusos, jueus, marroquins, genovesos, maltesos, menorquins, anglesos... Una barreja fruit de les vicissituds de la història des del segle XVIII i dels giravolts de l’Imperi britànic pel Mediterrani. Els marroquins, per exemple, van arribar-hi a partir de l’any 1969, quan el règim de Franco va tancar la frontera terrestre de Gibraltar, una acció en sintonia amb el seu fanatisme espanyolista. Milers de treballadors de La Línea de la Concepción es van quedar sense feina i van ser substituïts per persones de l’altra banda de l’estret. Essent tan diferents en els seus orígens és lògic que ens preguntem el motiu pel qual els gibraltarenys voten tan estretament units quan es tracta del seu estatus territorial.

La segona visita a aquest territori britànic d’ultramar l’he fet aquest estiu mateix, començant-la només un parell de dies abans que Boris Johnson anunciés la suspensió de l’activitat al parlament de Westminster i pujant a l’avió de tornada llegint la notícia d’aquest fet. El Brexit ara ja és alguna cosa més que un concepte difús i, si res no canvia, el 31 d’octubre vinent hauria d’estar enllestit. Aquesta vegada compto amb l’ajuda d’un veterà periodista local que m’obre totes les portes.

M’expliquen que hi ha dos fets del passat segle XX que ajuden a capir l’afany per autogovernar-se i la presa de consciència col·lectiva d’aquesta ciutadania de melting pot. El primer és l’evacuació massiva del penyal en plena Segona Guerra Mundial. L’any 1940 el Govern britànic va ordenar desallotjar la població civil de la ciutat i la va acabar dispersant, primer al Marroc i, després, entre el Regne Unit, Jamaica i Madeira. L’any 1942 Eisenhower es va establir a The Convent, el palau del governador de Gibraltar i des d’allà es va planificar la famosa Operació Torxa per expulsar els nazis del nord d’Àfrica. Tot això, estada de Churchill inclosa, ho commemoren avui amb orgull els gibraltarenys dedicant-hi monuments i reflectint-ho en el nomenclàtor dels carrers, però la realitat va ser força més traumàtica. L’evacuació no era només un moviment de partida de Risk que convertia Gibraltar en una fortalesa, sinó que va significar l’expulsió de casa seva de vora 13.000 persones. Els darrers evacuats no van poder tornar al país fins l’any 1951, de manera que van covar un fort ressentiment contra l’imperi.

L’altre fet dolorós és el tancament de la frontera de l’any 1969 que abans comentàvem, que es va acabar allargant fins a l’any 1982, quan Franco ja feia uns quants anys que criava malves. De sobte els gibraltarenys van quedar aïllats per terra, i havien d’accedir a la península fent un tomb ben absurd, embarcant-se als ferris que feien escala al Marroc. Moltes veus coincideixen a dir que aquest fet va marcar un abans i un després en la percepció que tenien els llanitos sobre Espanya i que, a partir d’aleshores, el coneixement del castellà ha sofert una davallada en les posteriors generacions. Una cosa i l’altra expliquen les dues desconfiances que reforcen la identitat gibraltarenya.

En les darreres dècades els gibraltarenys han anat conquerint el seu autogovern a la Gran Bretanya. Si fins als anys 80 el 65% de l’economia de Gibraltar estava en mans del Ministeri de Defensa britànic, avui són el 25% del PIB de la zona gràcies a la seva vitalitat econòmica centrada en el sector serveis, que dona feina a milers d’andalusos que creuen la tanca diàriament. El governador, representant de la corona britànica al país, ha passat a ser una figura merament simbòlica. El veritable poder executiu el té el chief minister, càrrec que des del 2011 recau sobre el socialista Fabian Picardo. A la pràctica, doncs, Gibraltar ha passat a actuar com un Estat independent, però manté delegades a Londres les competències en defensa i acció exterior (tot i que compten amb algunes delegacions diplomàtiques pròpies). Econòmicament això es tradueix en el fet que ni Gibraltar paga res al Regne Unit, ni el Regne Unit paga res a Gibraltar, a banda d’aquestes competències concretes que ara comentàvem.

Si les relacions amb Londres han millorat a força d’autogovern, amb Espanya l’hostilitat ha seguit ben viva. Tots estem habituats al serial estiuenc de la premsa espanyola de temàtica gibraltarenya: que si els blocs de formigó, que si el tràfic de drogues... Les difamacions són múltiples i variades. “Els periodistes que tracten de temes de Gibraltar escriuen exactament el que els dicta el Govern de Madrid”, ens diuen. De tant en tant els serveis jurídics del Govern de Gibraltar aconsegueixen una rectificació que surt en algun racó de les darreres pàgines, quan la calúmnia havia ocupat la portada sencera. A això s’hi suma la censura informativa: el mateix chief minister Fabian Picardo s’ha trobat com les pressions polítiques aconseguien que li cancel·lessin conferències programades a Madrid o intervencions a la televisió espanyola tot i haver-s’hi desplaçat expressament. Res que no hàgim patit en la pròpia pell a Catalunya, sobretot arran dels fets de l’octubre de 2017.

Un dels darrers moments crítics es va produir quan José Manuel García-Margallo va agafar la cartera d’Afers Exteriors del Govern espanyol. Margallo va declarar que posaria “la bandera” al penyal “molt abans del que Picardo creu”. Aquestes declaracions es van traduir a la pràctica en cues de cinc o sis hores a la frontera entre Gibraltar i La Línea de la Concepción, unes retencions provocades per les forces de seguretat espanyoles. Els abusos van més enllà. Un pescador m’explica que la Guàrdia Civil li va confiscar la barca per considerar que estava pescant en aigües espanyoles. Un cop pagada una sanció li van retornar l’embarcació, però es va adonar que hi faltava una canya de pescar que tenia un valor d’un miler d’euros. Durant la trucada que va fer per reclamar-la li van deixar ben clar: “Vine aquí a buscar-la, si tens collons”. Aquesta mena de setges del segle XXI, a banda de reafirmar els gibraltarenys en la seva voluntat de no ser espanyols, comporten com a dany col·lateral el perjudici dels treballadors andalusos del Camp de Gibraltar que han de creuar la frontera diàriament. Sobre ells, els gibraltarenys coincideixen a dir que no hi tenen cap problema, ans al contrari: “A banda de tot el politiqueig, la gent es porta bé. Això s’ho han intentat carregar però no ho han aconseguit. Si ens deixessin treballar junts podríem contribuir a la zona. Necessitem la mà d’obra que ve de fora i nosaltres els donem feina. És un negoci mutu”.

La situació política a l’Estat veí la segueixen amb atenció. La repressió a Catalunya associada al referèndum de l’1 d’octubre és observada amb indignació i és fàcil rebre mostres de simpatia pel carrer només que et sentin parlar català. Dues frases il·lustratives: “Si algú us tracta malament o us diu algun estirabot per ser catalans, segur que no és d’aquí” i “simpatitzem amb Catalunya i els bascos, però hem d’anar amb peus de plom”. Els governants gibraltarenys han de mesurar les seves mostres de suport, sabent que unes simples declaracions poden costar sis hores de cua als seus conciutadans. Tot i així, Picardo es caracteritza per parlar clar. El 5 d’octubre de 2017 va fer un discurs a les Nacions Unides on va rebutjar la sobirania espanyola explicant que, malgrat que el Regne Unit es va oposar al referèndum del 2002, “no va haver-hi violència, no hi va haver cap intent d’impedir que votéssim, no es van confiscar paperetes ni urnes electorals”. El paral·lelisme era ben diàfan. Em comenten, fins i tot, que Picardo i Johnson —quan aquest darrer era encara ministre d’Exteriors— van coincidir en una habitació d’hotel per preparar la intervenció que ara comentàvem. A la BBC emetien les imatges de la repressió als col·legis de Catalunya i el gibraltareny va dir-li: “Entens per què no volem ser espanyols?”.

Pel que fa a les recents discussions al Congrés dels Diputats, des de Gibraltar es veu amb reticències una convocatòria d’eleccions que podria dur el tripartit de dretes a la Moncloa. No és només que els governs del PSOE solen tenir una menor fixació amb l’assumpte de l’hispanitat del penyal, sinó que un futur govern dretà pot comptar amb el suport de Vox. Recordem que el secretari general d’aquest partit, Javier Ortega Smith, té una ordre de cerca i captura per haver entrat a Gibraltar per desplegar-hi una bandera espanyola gegant —i després escapolir-se’n nedant— i que Santiago Abascal ha rodat vídeos de campanya des de La Línea reclamant la sobirania espanyola de Gibraltar i s’ha fotografiat amb un bloc de formigó robat del fons marí gibraltareny.

Pel que fa al Brexit, hi ha un temor principal que és, segurament, el que explica el vot massiu del juny del 2016: “El Brexit per a nosaltres no és un gran problema, el problema és que el nostre veí aprofiti la situació per complicar-nos la vida”. Els precedents indiquen que així serà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.