Sense sostre

Passar el confinament al carrer, la paradoxa del coronavirus

Quedar-se a casa és la consigna més repetida durant les darreres setmanes, però milers de persones que viuen al carrer no en tenen. Les entitats de voluntaris atenen allà on no arriben els serveis socials, però la desprotecció es fa palesa entre la població sense sostre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Rentar-se les mans amb freqüència, no compartir utensilis, cobrir-se la boca amb un mocador d’un sol ús quan tossim o esternudem, mantenir la distància de seguretat i, per damunt de tot, quedar-se a casa són algunes de les mesures de prevenció que, des de les autoritats sanitàries, es demanen a la ciutadania per a prevenir el contagi i contenir l’avanç del coronavirus. A través del hashtag  #JoEmQuedeACasa, les xarxes socials s’han vist inundades d’informació, propostes d’entreteniment i missatges de conscienciació que apel·len a la responsabilitat social per frenar la corba de propagació de la pandèmia.

Què ocorre, però, si no tens un dispositiu des d’on llegir aquesta informació, una aixeta amb aigua corrent per desinfectar-te les mans o ni tan sols una residència on restar segur i protegit? La declaració de l’estat d’alarma i les consegüents restriccions estan dificultant, encara més si cap, la realitat de les persones sense llar. La vulnerabilitat està present sempre, però el risc durant aquests dies és molt elevat. A més de no poder complir amb el confinament a casa, moltes vegades tampoc poden seguir les recomanacions d’higiene. Alguns dels centres socials als que acudien han hagut de tancar o reduir la seua activitat. Moltes d’aquestes persones, a més, presenten patologies cròniques, una incidència més elevada de les malalties infeccioses i, per tant, un major risc d’emmalaltir.

A la ciutat de València, el cens realitzat el passat 24 d’octubre treia a la llum la xifra de 939 persones sense habitatge. D’aquestes, 403 tenen plaça en albergs, mentre que 536 dormen al carrer cada nit, principalment a les zones de Ciutat Vella, Extramurs i l’antic llit del Túria. Cada diumenge, moltes d’aquestes persones rebien l’ajuda d’Amigos de la Calle, una associació ciutadana en actiu des de l’any 2007. Al passatge Beat Gaspar Bono, a tocar del Jardí Botànic de València, repartien menjar una vegada a la setmana. A més, cinc rutes pels carrers i avingudes de la ciutat completaven un dispositiu que atenia a més de 500 persones en situació de necessitat.

Ara, el decret d’estat d’alarma els ha forçat a canviar la dinàmica. Des del passat 14 de març, un reduït grup d’emergència realitza tres rutes diàries per repartir una bossa d’aliments a una mitjana de 150 persones. En coordinació amb altres entitats —com Bokatas, Maitreya, La Tribu, Càritas o la Creu Roja— tracten d’optimitzar recursos per cobrir tota la ciutat. “La idea és que la major quantitat de gent que està al carrer i encara no estiga albergada puga menjar”, explica Carmen Allendes, una de les fundadores d’Amigos de la Calle. “Ara, els carrers estan buits i els diners que guanyaven aparcant cotxes o els aliments que aconseguien a restaurants i supermercats han desaparegut de colp. A més, hi ha moltes associacions que estan tancades”, afegeix.

Amigos de la Calle

Un entrepà, iogurt, natilles, aigua, suc, una peça de fuita i brioxeria composen el paquet de supervivència que Amigos de la Calle prepara cada vesprada des de fa tres setmanes. Les necessitats, però, no es limiten a l’alimentació. “Normalment, durant aquesta època tenim bon temps, però ha fet fred i ha plogut com mai. Per això hem portat sacs de dormir i mantes. També els hem acostat articles d’higiene, perquè des del dia 14 se’ls han tancat molts llocs on anaven a dutxar-se o a canviar-se de roba”, expressa Allendes.

L’habitual punt de recollida al passatge Beat Gaspar Bono ha hagut d’eliminar-se per a evitar aglomeracions de gent. Això ha empitjorat, tanmateix, les circumstàncies de famílies que, malgrat no viure al carrer, es troben en una situació d’extrema precarietat. “Abans ateníem a 35 famílies una vegada per setmana a la nostra seu, però ara no podem fer que acudisquen a buscar l’ajuda. En la mesura en què podem, ens desviem de la ruta i els deixem alguna cosa al portal, però tampoc tenim capacitat d’ampliar molt la nostra atenció”, es lamenta Allendes. “És veritat que la gent s’ha posat la camiseta solidària i està tractant d’ajudar com siga. De fet, tenim molts voluntaris que volen acompanyar-nos, però hem de mantenir un grup reduït per tal de no exposar a més gent”, conclou.

Des de l’inici de la crisi, les 350 places habitualment gestionades per l’Ajuntament de València s’han vist progressivament augmentades. A través de la regidoria de Serveis Socials, comandada per Isabel Lozano, s’han obert nous centres d’acollida al complex esportiu i cultural de la Petxina —amb capacitat per a 114 persones—, als hostals La Barraca (48) i Estela Maris (4), a l’alberg de Càritas (10), en un convent de Torrent (23) i al Centre d’Intervenció de Baixa Exigència (25 places nocturnes més altres 65 durant el dia). Així mateix, s’han disposat els poliesportius del Carme, Benicalap i el Cabanyal per satisfer les necessitats de neteja i higiene i s’han estat repartint kits de productes, tant als centres concertats com als carrers a través del Servei d’Atenció a Urgències Socials, que ara opera les 24 hores del dia.

Malgrat els esforços, encara resulta insuficient. “Quan identifiquem algun cas, el comuniquem per correu al Centre Municipal d’Atenció a Persones Sense Sostre (CAST) i informem a la gent perquè hi acudisquen. Però els espais estan totalment ocupats i molta gent a la que hem enviat no ha pogut ser albergada”, explica Carmen Allende. I afegeix: “Molta gent encara està al carrer. Només cal anar i veure-ho. És més, els invisibles ara s’han fet visibles”.

Als centres d’acollida habituals, la COVID-19 també ha modificat les circumstàncies. A València, la Fundació Sant Joan de Déu compta amb 14 habitatges i un alberg de 50 places. Allí, la vulnerabilitat dels residents, la convivència múltiple i les entrades i sortides de treballadors requereixen d’estrictes protocols per evitar el contagi. Més enllà de les habituals mesures de protecció i higiene, “les principals directrius són mantenir al centre a les persones que ja hi eren i, en conseqüència, no tramitar noves entrades, perquè com que no es fan tests de diagnòstic no es podria garantir la seguretat”. Ho explica Juan Manuel Rodilla, coordinador d’intervenció social de Sant Joan de Déu València: “La importància del nostre treball és molt major ara del que ho era fa unes setmanes”, sentencia.

Amigos de la Calle

La mateixa fundació té també presència a Catalunya i les Illes Balears. A Barcelona dona servei a dos centres d’acollida concertats per l’Ajuntament, un dels quals alberga actualment trenta persones sense llar amb simptomatologia compatible amb el coronavirus. Aquestes places formen part del dispositiu de 385 llits que ha posat en marxa el consistori: pisos turístics per a famílies, l’obertura d’un centre per a dones i el pavelló habilitat a la Fira de Barcelona a Montjuïc. El recinte firal acull 225 homes sense llar (als quals es preveu sumar 200 places més) i ha estat muntat per la Unitat d’Emergències de l’Exèrcit (UME) en col·laboració amb la Creu Roja.

El passat 16 de març, la ministra espanyola de Defensa Margarita Robles deixava en mans de la cartera de Drets Socials i Agenda 2030, liderada pel vicepresident Pablo Iglesias, l’operatiu per atendre les necessitats de la població sense llar. Repartir kits d’higiene i alimentació, orientar a les persones, explicar les mesures de prevenció i prendre la temperatura són algunes de les accions que atribuïa a les Forces Armades. En paraules de la ministra de Defensa, s’oferia aquesta col·laboració davant les probabilitats que els serveis socials es vegen desbordats durant l’estat d’alarma.

El cens de la Fundació Arrels de Barcelona va registrar el passat mes de juny 1.195 persones pernoctant a la intempèrie. La situació actual d’emergència requereix ampliar places, construir centres provisionals i repartir recursos a qui més ho necessita. L’excepcionalitat de les circumstàncies demana accions ràpides i que protegeixin als col·lectius més vulnerables. Però viure al carrer és un perill sempre i l’accés a un allotjament digne encara és un dret universal.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.