Sou aquí per celebrar una victòria encara incompleta, encara insuficient, però una victòria més de la democràcia contra un Estat que, fins ara, ha fet de la repressió la seva única resposta. Una victòria que ens recorda que hem fet molt més camí del que sovint pensem. Una victòria que ens recorda que si persistim, guanyarem. És cert que encara no hem pogut aconseguir el nostre objectiu: la construcció d’una República Catalana per fer una societat millor per tota la ciutadania d’aquest país.
Però no podem defallir, i mai no defallirem. Hem situat la independència i el dret d’autodeterminació al centre de la política catalana i espanyola, hem aconseguit posar l’Estat contra les cordes en el nostre millor escenari, que és la democràcia i les urnes. Hem vist els límits de l’Estat i l’embat de l’1 d’octubre ens ha situat a l’escena internacional. I ha de servir per extreure molts aprenentatges que serviran per preparar-nos millor i preparar el proper embat, que ha de ser definitiu.
Quan som molts, quan actuem coordinats, sense retrets ni confondre l’adversari, tenim prou força per obligar l’Estat a fer coses que per si sol mai no hauria volgut fer. És així com ha hagut de reconèixer la naturalesa política del conflicte amb Catalunya. I és així com l’hem fet seure a una taula de negociació per resoldre’l. Siguem més i siguem més forts. I podrem guanyar-li aquest torcebraç a l’Estat.
Porto tota la meva vida treballant per la independència i per millorar la vida dels meus conciutadans. N’he pagat un preu molt alt en primera persona. Però no he renunciat als meus objectius. I no ho faré mai. I com jo, en som milers. Si alguna cosa ens caracteritza els catalans en general i els independentistes en particular és la nostra persistència.
Seguirem avançant malgrat els que encara dubten. I ho farem abraçant cada vegada més gent. Amb generositat, sent més i més diversos guanyarem, i ho farem per desbordament democràtic. Hem de ser molts, tants que ho farem inevitable.
Fins a la victòria sempre, catalans.