A una setmana de l’acte del president Carles Puigdemont a Perpinyà, que es preveu massiu, un sector del món de l’esquerra catalana independentista ha volgut avançar-se i donar suport al president a l’exili. A través d’un manifest i d’una roda de premsa a la sala Oriol Bohigas -plena a vessar- de l’Ateneu Barcelonès, distintes persones han aplaudit aquesta iniciativa adreçada a dotar de més transversalitat l’espai que lidera l’antecessor de Quim Torra.
La principal cara visible d’aquest acte era Josep Andreu. Alcalde de Montblanc (Conca de Barberà) des del 2007, Andreu també va ser senador per Tarragona entre 2003 i 2004, diputat al Congrés entre 2004 i 2008 i al Parlament (2012-2015), i es va desmarcar de l’estratègia del seu partit, Esquerra Republicana, des que la formació optara per l’estratègia del pragmatisme -alguns l’ entenen com a reculada- després de la tardor de 2017. No debades, Andreu es va afiliar a la Crida Nacional per la República, moviment registrat com a partit -tot i que els seus impulsors neguen aquesta condició- que lidera Jordi Sànchez des de la presó i al qual donen suport explícit els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, entre més. La Crida, que vol aglutinar tot l’independentisme més enllà de les sigles, negocia a hores d’ara, no sense dificultats, la integració amb tot l’espai postconvergent i el de l’òrbita de Carles Puigdemont -PDeCAT, Junts per Catalunya, etc.- en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions. Tot i les discrepàncies al si d’un espai tan ample i plural, gairebé tothom coincideix en el fet que la suma de sigles i de sensibilitats serà l’única opció per guanyar les eleccions, previstes per a tot just abans o tot just després de l’estiu.
Esquerra Republicana no ha volgut formar part d’aquesta estratègia que els seus defensors defineixen com a unitària. Els líders del partit d’Oriol Junqueras mai no l’han vist amb bons ulls, i les bases en general tampoc, tot i que alguns militants, sobretot des de l’entesa entre ERC i el PSOE per desencallar la investidura de Pedro Sánchez a principis d’any, han discrepat de l’estratègia del partit. El més destacat en aquest sentit és Josep Andreu. Fa una setmana es va desfer del carnet d’Esquerra Republicana, que també va ser el partit de Josep Andreu i Abelló (1906-1993), oncle seu, diputat durant la Segona República i durant les primeres legislatures de la represa democràtica.
Josep Andreu va ser, també, l’únic polític d’Esquerra Republicana que va seguir la vaga de fam iniciada a Lledoners pels presos polítics de Junts per Catalunya. I ara, després d’un trencament previsible, l’alcalde de Montblanc promou el suport de persones vinculades a l’esquerra catalana independentista al president a l’exili, Carles Puigdemont.
El manifest
Amb només sis paràgrafs, el document està signat per ‘Independentistes d’esquerra’, una marca fins ara desconeguda. Els seus promotors la defineixen com una plataforma que aglutina “personalitats de procedències diverses que van lluitar contra el franquisme i que van votar contra una Constitució que esdevenia més aviat un fre a les nostres aspiracions”. Tots ells reforcen la “legitimat i la validesa” del referèndum de l’1 d’octubre, reconeixen que el procés es troba “en una fase d’estancament i fins i tot de possible retrocés cap a l’autonomisme” després de la “repressió” exercida pel “poder estatal espanyol”. Al mateix temps, lamenten “l’absència d’un full de ruta compartit per institucions, partits i entitats sobiranistes”. En aquest sentit, la plataforma proposa “una entesa ideològicament transversal, susceptible d’aplegar la majoria social i política que identifica la catalanitat, la prosperitat, la llibertat i la millora de condicions de vida i de treball amb la consecució d’un estat propi: la República Catalana”. Segons Independentistes d’Esquerra, “l’atzucac només pot ser superat” si s’aplica aquesta fórmula.
L’entesa l’hauria de liderar el president Carles Puigdemont, qui “simbolitza la persistència del compromís col·lectiu amb la causa de la independència”, diu el manifest, que també reconeix la legitimitat del Consell per la República i que convoca una “assemblea oberta” a Barcelona el proper 29 de març per enfortir políticament aquest propòsit.
A més de Josep Andreu, distints militants de l’esquerra catalanista se sumen a la iniciativa. Entre més, hi ha el pedagog Joaquim Arenas, cofundador del Servei d’Ensenyament a Catalunya i un dels grans impulsors de la immersió lingüística a l’escola catalana; l’exdiputat del PSC Ignasi Carnicer; la mestra i activista, recentment guardonada amb el premi Martí Gasull que atorga Plataforma per la Llengua, Teresa Casals; l’exdiputat de la CUP Julià de Jòdar; l’exsenador de Junts per Catalunya i antic impulsor de Solidaritat Hèctor López Bofill; l’exvicepresident de l’ANC Jaume Marfany; l’exregidor d’ERC a Sant Joan de Vilatorrada (Bages) Jordi Pessarrodona, un dels més aplaudits en l’acte; la lingüista membre de la CUP Blanca Serra; el conseller nacional d’ERC Antoni Serrano; l’exdiputat de Solidaritat Antoni Strubell o l’exrectora de la Universitat Oberta de Catalunya Imma Tubella.
Transversalitat territorial
El puigdemontisme no només busca aglutinar suports a fora del que molts anomenen “l’espai post-convergent”: també mira de sumar arreu dels Països Catalans. Els signants més destacats d’arreu del país són l’exmilitant de Compromís Empar Espí, la professora mallorquina Maria Antònia Font, l’historiador alacantí David Garrido, els fundadors del PSAN Maria Conca i Josep Guia -qui va anar a la llista europea de Lliures per Europa-, els exeurodiputats d’ERC Bernat Joan i Marí i Miquel Mayol, l’exconseller català d’Universitats Carles Solà -natural de Xàtiva, fundador del Partit Socialista del País Valencià i proposat com a conseller el 2003 per Esquerra Republicana- i l’integrant de la formació musical Al Tall Vicent Torrent, entre altres. De fet, en l’acte a l’Ateneu es destacava la procedència diversa dels impulsors del manifest i també el fet que hi ha militants o exmilitants de fins a 17 partits -tant d’actius com ERC com de més inactius o ja inexistents, com ara Solidaritat per la Independència, el PSUC , Iniciativa per Catalunya o el PSAN- entre els signants.
Puigdemont, candidat?
La pregunta evident que sorgeix d’aquest manifest és quin suport necessita Puigdemont si, a hores d’ara, no és candidat a cap contesa electoral. Entre molts dels assistents a l’acte de l’Ateneu, però, es donava per fet que el president a l’exili serà novament el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les properes eleccions. Hi ha, fins i tot, qui contempla que en la llista li acompanyaran Comín i Ponsatí, que també rebien suport explícit en aquest acte. Alguns altres asseguren que tots tres ocuparan un lloc en la futura llista electoral, si bé no necessàriament els primers.
Davant la previsible impossibilitat que cap dels tres puga exercir càrrecs de Govern a Catalunya en un futur, caldrà saber qui serà la persona escollida per mirar de liderar aquesta funció a dins del Principat de la futura llista electoral de Junts per Catalunya -la marca sí que sembla que es mantindrà, amb el suport explícit de personalitats vinculades a l’esquerra, tal com ja va passar el 21 de desembre de 2017.
Malgrat l’inqüestionable context preelectoral i els comentaris en privat dels participants en l’acte, els organitzadors desvinculaven públicament la proposta de suport al president Puigdemont de les pròximes eleccions. Així ho feien quan eren preguntats per la premsa si la candidatura que ells demanen hauria d’estar liderada pels tres eurodiputats exiliats o si, en canvi, s’hauria de sotmetre a un procés de tria democràtica dels candidats.
Siga com siga, l’ample espai puigdemontista s’haurà d’imposar electoralment en un context complicat. Carles Puigdemont ja va superar Esquerra Republicana el 2017 en les eleccions convocades per Mariano Rajoy quan es va aplicar l’article 155. Fer-ho una segona vegada serà, potser, encara més difícil. Però res no es pot descartar en una campanya que s’allargarà durant mesos i en què tant Junts per Catalunya com Esquerra Republicana tenen clar que l’hegemonia de l’independentisme depèn de convèncer els votants ambivalents entre ambdues formacions. El debat, com durant els darrers dos anys i mig, es mourà entre els eixos de la unilateralitat i del pragmatisme.