-Vostè va col·laborar en l’aplicació de la immersió a les escoles. Què recorda d’aquella època?
-Jo vaig col·laborar -hi érem molta gent- en la formació de mestres, tant de catalanoparlants com de castellanoparlants, perquè estiguessin preparats per fer classes seguint el model d’immersió lingüística. Per culpa del franquisme, els mestres del nostre país no tenien formació en català. De fet, jo vaig haver de fer la carrera de Filologia Catalana després de morir Franco. Per tant, jo vaig formar, amb molta altra gent, uns 40.000 mestres, vaig fer de mestra i també vaig col·laborar amb la Generalitat.
-Llavors el consens sobre la immersió lingüística era total...
-Sí, era total perquè sortíem del franquisme i la gent tenia la il·lusió per un país nou. Des del Parlament de Catalunya es volia una escola catalana i renovada, no només pel que fa a la llengua, sinó també en termes generals. I fins i tot la Coalició Popular [candidatura dominada per la UCD i precedent del PP] en va votar a favor!
-I què ha trencat aquest consens?
-Bé, diguem-ne que hi havia demòcrates que estàvem desesperats perquè tot això passés i que als franquistes els feia vergonya dir el contrari. No estaven tan reviscolats com ara. Uns estàvem convençudíssims que aquest model d’escola era necessari i els altres es van deixar arrossegar. Deixa’m dir que el PSC hi va contribuir molt a favor de la immersió. Una de les persones que va col·laborar força amb aquesta qüestió va ser la Marta Mata (1926-2006). El PSC va ser un dels partits que s’hi van afegir amb entusiasme. I van fer una gran tasca.
-Darrerament, de fet, s’ha generat un debat sobre qui va contribuir més a implantar la immersió: si els socialistes o els convergents. Quina és la seua versió?
-L’antiga Convergència sempre va treballar a favor de la immersió. Hi havia la Irene Rigau, una consellera absolutament favorable a la immersió i amb qui, afortunadament, vaig poder treballar. Ara, qui ataca la immersió és Ciudadanos, que l’han qüestionat totalment i que han generat mala maror a les escoles amb denúncies i campanyes. Han fet molt de mal a la immersió. Ciudadanos, però, no van ser els primers a atacar la immersió: fonamentalment va ser el Tribunal Constitucional amb la sentència de 2010 contra l’Estatut. Aquella sentència va obrir la porta perquè el castellà pogués ser llengua vehicular en l’aprenentatge a Catalunya. Van obrir la caixa dels trons i a partir d’aquí molta gent s’hi va sumar emparant-se en aquesta resolució. Aquella va ser una sentència amb esperit uniformador, va suposar una regressió enorme. Cal dir que jo no soc favorable al PSC, però des d’aquest punt de vista no ha estat un partit contrari ni bel·ligerant amb la immersió.
-Per tant, segons vostè, l’antiga Convergència i el PSC van contribuir de la mateixa manera a garantir la immersió?
-La immersió va ser votada en el seu moment amb unanimitat favorable al Parlament de Catalunya. Convergència ha manat a la Generalitat de Catalunya molts més anys que el PSC. I per tant, l’aplicació, l’expansió i la consolidació de la immersió a l’escola catalana la van fer, sobretot, els convergents. Però quan el PSC ha governat no han tocat mai la immersió. Mai. La immersió, això sí, ha anat defallint una mica, sobretot als instituts. A primària es va mantenir, però als instituts, especialment als perifèrics, s’ha anat diluint molt. Quan es va aplicar la immersió, a Catalunya hi havia, bàsicament, dues llengües: el català, la llengua del país; i el castellà. Però és que ara a Catalunya hi ha 270 llengües diferents. Per tant, no partim del bilingüisme, sinó del multilingüisme. Això sí, la meva opinió és que el català ha de continuar sent la llengua troncal de tots els ensenyaments. I evidentment, hem de respectar el castellà perquè, de moment, és la llengua de l’Estat. Però el que no podem fer són classes en 270 llengües. Cal fer del català la primera llengua perquè és l’única manera de garantir que tothom la conegui. Però una cosa és que es conegui i una altra és que diguin que nosaltres obliguem la gent a parlar-la. No. El que volem és que tots coneguin el català. L’Estat no dona cap suport a les llengües autòctones. I aquí ara hi ha una tendència, que no és només del PSC, perquè hi ha altres que ho diuen, a dir que en una Catalunya independent hi haurà d’haver dues llengües oficials. Hi estic absolutament en contra. A Catalunya hi ha d’haver una única llengua oficial: el català. Sense que ningú hagi de deixar de parlar la seva llengua, perquè de llengües n’hi ha moltes i totes son fantàstiques. Però si no fem nosaltres del català l’única llengua oficial, qui ho farà?
-Vostè esmentava Ciutadans com el partit que més ha atacat la immersió, però darrerament, amb matisos, el PSC també ha qüestionat aquest model.
-És clar que sí. Ara el PSC fa un poc allò de “la puta i la ramoneta”. El PSC més catalanista ha marxat, els més catalanistes han abandonat el partit. I ara parlen de revisar el model. Però sempre que diuen revisar en realitat volen dir retrocedir. Evidentment, tot model educatiu s’ha de revisar, perquè la vida canvia. Però sempre diem que el català és i ha de ser la llengua central d’aquest país. Sempre que parlen d’impartir matèries en dues llengües al 50% o de fer-ho al 33% per cent en català, castellà i anglès, no hi estic d’acord. Perquè el català és una llengua d’abast mitjà i necessita protecció. L’anglès no necessita cap protecció. I pel que fa al castellà, no diuen que el parlen centenars de milions de persones? Doncs no vindrà ara de deu milions, no?
-Des de l’altra trinxera ideològica hi ha qui sosté que la immersió ha fracassat, que no ha donat el resultat esperat. Què en pensa?
-Primer he de dir que a l’escola se li demana tot, com si l’escola fos omnipotent i omnipresent. Però l’escola pot fer el que pot fer. I en primària, la immersió ha funcionat bastant bé. Immersió vol dir que des que entres a l’escola fins que en surts, tot ha de ser en català. I tot vol dir tot: patis, menjadors, excursions... Els mestres han parlar en català, sempre! És com quan vols aprendre anglès i te’n vas a Anglaterra, per exemple. Allà tothom et parla en anglès des que hi entres fins que en surts. I per què serveix? Perquè quan surtis d’allà sempre puguis parlar la llengua que t’han ensenyat. La que sigui. Per tant, l’escola ha de ser un lloc per parlar català. Què ha passat aquí? Que al començament, els mestres s’ho van creure molt, entràvem en una etapa democràtica a l’Estat espanyol -que ara s’ha demostrat que no ho era tant, de democràtica-, i per tant hi havia molta il·lusió. Però de mica en mica es van relaxar. Hi ha mestres que se senten més còmodes parlant castellà. Això no s’ha vist tant en primària, però als instituts de secundària s’ha generalitzat més. Per tant, allò que la immersió ha fracassat no és ben bé així: és que ho hem fet malament. Ara, això vol dir que la immersió no s’ha de revisar? Clar que s’ha de revisar! Però a l’alça, no a la baixa!
-Vostè també té currículum a la facultat. En quina etapa va ser vostè coordinadora dels Serveis Lingüístics Universitaris?
-Hi vaig estar uns 10 anys a finals del segle XX. Aquest és un altre tema. I és fatal.
-Per què?
-Perquè ha reculat moltíssim. Quan jo hi era, hi havia un 65% de classes en català. Ara, si estem al 40% jo ja estaria “contenta”. Hi havia, llavors, un vicerector, el Jordi Matas, molt preocupat per la llengua i que ho va fer molt, molt bé. Després va anar canviant les coses, hi ha hagut un relaxament total i això comporta que la gent faci les classes en castellà o en anglès.
-Pel que fa a l’aspecte polític, vostè es va adherir a Nacionalistes d’Esquerra, va estar en Esquerra Republicana i després va passar per Reagrupament.
-Políticament parlant, del que més contenta estic és d’haver estat a Nacionalistes d’Esquerra i a Reagrupament. I des del punt de vista nacional estic absolutament d’acord amb el programa de Nacionalistes d’Esquerra. El signaria sencer, punt per punt. Evidentment els temps canvien i potser hauríem de canviar algunes coses. Però amb el fons de la qüestió hi estic absolutament d’acord. El 1980, a les primeres eleccions catalanes, Nacionalistes d’Esquerra va traure 45.000 vots. A dins hi havia tots els premis d’honor de les Lletres Catalanes: tots. Hi havia tota la gent que estava mirant de fer tirar el país endavant.
-Quin va ser el seu grau d’implicació en política?
-No gaire. A Nacionalistes d’Esquerra qui es va implicar del tot va ser el meu marit, Miquel Mas, que en va ser fundador i secretari. Després, en Reagrupament em vaig implicar molt més a fons, hi vaig estar a la junta i m’hi vaig posar seriosament.
-Hi va coincidir, a Reagrupament, amb el president Quim Torra?
-I tant!
-Quina relació tenia amb ell?
-Amb el president Torra tinc una relació d’amistat profunda. És un president extraordinari que el dia que no hi sigui el trobarem a faltar molt.
-Ha canviat, d’alguna manera, la seua percepció sobre ell des que és president de la Generalitat?
-En absolut! És la mateixa persona de sempre: una persona honesta, fortíssima i bellíssima. Moltes de les coses que diuen sobre el president Torra són una autèntica vergonya. Tot és mentida. És una trista desgràcia que el món de la política estigui patint aquesta decadència absoluta. El que estem veient al Parlament de Catalunya amb Ciudadanos i el PP és tan vergonyós! Amb tants insults, amb mentides, falsedats... Això mai no havia passat al Parlament de Catalunya! Hi havia, és clar, discrepàncies lògiques, però hi havia un respecte a la institució que s’ha perdut completament. Només cal veure els últims plens, que són una vergonya.
-D’altra banda, vostè va fundar Som Escola, que va reaccionar contra les amenaces de la Llei Wert.
-Funcionàvem des d’abans, des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut (2010). Hi havia moltes més entitats treballant en aquest sentit. Vam traure molta gent al carrer, vam fer una manifestació multitudinària per l’escola catalana com mai no s’havia vist abans. I ara estem un poc a l’expectativa, atès que tot està en situació d’hivernació. Quan sortim d’aquest període no hi haurà qui ens aturi, ja ho veurà!
-Quin paper juga actualment Som Escola?
-Jo ja no en formo part de la junta. Tinc claríssim que a la vida tothom s’ha de renovar, i això d’estar 25 anys al capdavant d’un càrrec, ni parlar-ne. Ara estem a l’espera que es resolgui el tema polític, si es fa una nova llei, com actua el PSOE a Madrid, etc.
-Si es fera una nova llei educativa, què pensa vostè que és el primer que caldria canviar?
-Si li dic la veritat, penso que fins que no siguem independents no tindrem l’escola que mereixem. Una escola controlada des de Madrid és un problema. Per tant, hem d’analitzar la situació que estem vivint, pensar què és el que necessiten els nois i noies que estem formant per afrontar el seu futur, què han d’aprendre... El que queda clar és que cal formar gent amb les noves tecnologies, ensenyar-los tants idiomes com sigui possible i fer una escola pensada per la gent d’aquí, una escola de consens. Perquè a Catalunya estem acostumats al consens! I l’educació a Catalunya, de fet, sempre ha estat un tema de consens. Hem de consensuar amb els pares, que són els primers responsables de l’educació dels seus fills; però també amb els mestres i amb la societat. Ens hi juguem el futur! I sobretot, cal que els polítics callin una estona. Que preguntin, en tot cas, als tècnics, que són els que en saben. Però qui són ells per dir que a Catalunya hi haurà dos llengües oficials? El que cal fer és estudiar en quina situació es troben les llengües, parlar-ho amb els tècnics i consensuar què s’ha de fer. No ho poden decidir els partits, ho hem de consensuar entre tots.
-Per últim, li ha fet il·lusió rebre el premi Martí Gasull?
-Si li dic la veritat, els premis ara m’aclaparen. Jo ja soc gran. Però jo m’estimava molt el Martí Gasull, vam treballar junts a la Plataforma per la Llengua, van ser uns anys esplèndids i m’estimo molt la seva família. Sé el que han patit. I he de reconèixer que vaig acceptar el premi com un honor, com el premi a uns anys que van ser irrepetibles. També vaig rebre la Creu de Sant Jordi, agraeixo moltíssim que reconeguin la meva feina. Hi vaig treballar moltíssimes hores, és cert. Però com jo, moltíssima altra gent. Per tant, no em sento única en aquest sentit. Vaig fer el que havia de fer.