Entrevista a Josep Andreu

Josep Andreu: "Les barreres humanes són més fortes que les de neumàtics"

Josep Andreu i Domingo (Montblanc, Conca de Barberà, 1956) és l’alcalde del seu poble i presideix Esquerra Republicana a la seua comarca. El 13 de desembre va iniciar una vaga de fam en solidaritat amb els presos i preses polítiques. Una vaga que encara manté i que no aturarà fins que li ho demanen des de la presó. El rebem a l’eixida de Lledoners, on ha anat per visitar els presos polítics. El fred ens convida a marxar a un bar hi ha a pocs quilòmetres, a Sant Joan de Vilatorrada, tot just enfront de l’Institut de Secundària Quercus, que es va fer tristament famós per la repressió policial l’1 d’octubre de 2017, especialment intensa en aquest petit poble del Bages.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

- Ja duu sis dies en vaga de fam. Com es troba?

- Em trobo sorprès del meu estat d’ànim, tant físic com psíquic. Sorprès de veritat. No tinc cap ansietat ni passió per menjar. Faig vida quotidiana, vaig cada dia a l’Ajuntament, per la tarda rebo els amics que em venen a veure... És qüestió d’interioritzar-ho, de cervell.

- No ha deixat de complir amb cap rutina des que va iniciar la vaga de fam?

- No condueixo en distàncies llargues, això sí. Només des de Montblanc a casa, perquè jo hi visc als afores. Però faig el treball que he de fer a l’Ajuntament i per la resta tot continua igual. No he trencat cap rutina, per tant.

- És una qüestió més psíquica que física, la de dur a terme com cal una vaga de fam?

- Crec que sí. No soc cap especialista, però diria que sí.

- Com esperava que foren aquests dies? Quina diferència hi ha entre el que esperava i el que està experimentant?

- Creia que estaria més neguitós, incòmode, nerviós, ansiós per menjar... I realment, amb aquesta til·la calenta [porta un termos amb ell a tot arreu] tinc sensació de pau, de tranquil·litat. Sí que és cert que jo vaig començar la vaga de fam el dia 13 de desembre i que ho tenia al cap des de feia dies. De fet, vaig estar més tranquil i relaxat el dia 13 que no abans.

- Té molta vigilància mèdica?

- La normal. Cada dia em prenen la pressió i les pulsacions. També el pes i els litres de líquids que prenc, ja sigui té o aigua.

- I la família com s’ho ha pres?

- Una vaga de fam requereix un procés d’interiorització. Una cosa molt important és qui pateix més aquesta situació. Qui més pateixen són els pares, que ja ens van deixar. Per part de la meva esposa i els meus fills tinc tot el suport. Per part dels meus germans, també. Jo parlava amb ells i els deia que fer una vaga de fam a fora és molt distint a fer-la des de la presó. Qualsevol es canviaria per mi. Sóc un home lliure, el meu dejuni és lliure i no tinc a l’horitzó cap judici esgarrifós ni peticions de condemna. Cada dia veig la meva dona, els meus fills, vaig a l’Ajuntament, faig les gestions que he de fer, a la tarda si vull em puc passejar pels meus paisatges favorits de Montblanc, em puc anar a la tarda a Poblet a fer un passeig... Estic amb el meu entorn de sempre i això a la presó no es pot fer.

- És la primera vegada que va a Lledoners des que va iniciar la vaga de fam?

- Sí. Ja hi havia anat altres cops. I n’havia parlat amb el Jordi Sànchez, de la vaga de fam. De fet, ell era l’únic que sabia que jo la començaria.

- Què li transmeten, els presos?

- Una fortalesa extraordinària. Ells porten més d’un any a la presó. Això és molt dur, eh? I estan a les vigílies d’un judici tenebrós. Però tenen una fortalesa extraordinària. Ho dic de veritat. I unes conviccions i uns ideals sense els quals no podrien dur 18 dies en vaga de fam. 18! Jo en porto sis.

- Quan va parlar amb Jordi Sànchez d’iniciar la vaga de fam, ell ja l’havia iniciat?

- Sí, feia molt poc.

- I què li va dir quan li va comentar la possibilitat de sumar-s’hi?

- Si m’ho havia pensat bé, si ho tenia ben interioritzat, que m’ho pensés i repensés... I interioritzo que, si començo la vaga, l’he de fer amb dignitat. L’he d’acabar quan l’acabin ells.

- Per tant, segons sembla, serà una vaga de fam llarga.

- Fins que diguin una altra cosa des de Lledoners. Som solidaris amb ells, ells són els qui porten la direcció i els qui prenen les decisions. I els veig a tots forts. Tinc la sensació que no hi ha ningú que estigui més afectat que la resta. Els veig molt junts, molt units.

- Com ha reaccionat el seu entorn polític i el seu partit, Esquerra Republicana, a la vaga de fam?

- Bé. Ho vaig comentar a l’Oriol Junqueras. Avui l’he vist, al Raül Romeva també, i em diuen que tingui força, que em cuidi. L’altre dia em va venir a veure el Joan Tardà, amb qui tinc una gran amistat, immensa, des de fa molts anys, perquè hem compartit moltes complicitats a Madrid [Andreu va ser diputat al Congrés entre 2004 i 2008]. També han vingut a veure’m el Lluís Salvadó, la Marta Vilalta, l’Òscar Peris, que és delegat del Govern a Tarragona...

- Quina ha estat la reacció de Montblanc a la seua vaga de fam?

- De molta solidaritat. Vaig començar la vaga un dijous i el divendres ja hi havia una concentració davant l’Ajuntament. Estic molt agraït de tots els gestos de solidaritat que em transmeten, tant a mi com al meu entorn. La meva dona, quan va per Montblanc, és preguntada per tothom. Jo, quan surto, també. Estic molt content de la reacció de Montblanc. D’entre els regidors, hi ha sobretot un, el Francesc Benet, tinent d’alcalde, que no volia que ho fes de cap manera. I li vaig dir que ho tenia decidit, que ho faria. Em va costar que ho acceptés. Sento molt de caliu.

- A nivell personal, vostè és fill de Carles Andreu i Abelló [1924-2008], històric militant catalanista, víctima de la dictadura i senador convergent els anys vuitanta. I és nebot dels seus dos germans, també amb tot un historial militant al darrere.

- Sóc nebot d’Antoni Andreu Abelló [1905-1982], el meu gran referent.

- Per què?

- Perquè dins de la meva família, on tots han format part del món del catalanisme, el més agosarat va ser ell. Va ser dels fundadors del Front Nacional de Catalunya i havia format part d’Estat Català. El meu oncle Josep [1906-1993], possiblement el més destacable políticament, no va tornar de Tànger, de l’exili, fins el 1964. I com que el meu oncle Antoni no tenia fills , per mi era un pare i un amic. La seva vida de resistència em fascinava. Resistència al Front Nacional de Catalunya, a França...

Josep Andreu / Robert Ramos

- Què és el que més se li ha quedat gravat dels seus familiars, de la situació política que van viure?

- A casa sempre hem parlat de política. El meu oncle Josep va tindre una vida molt atzarosa. Va estar president del Tribunal de Cassació de Catalunya, va patir dos atemptats durant la guerra per part de la FAI [Federació Anarquista Ibèrica]. Després ,el meu pare va marxar de molt petit. El van portar a Bèlgica amb uns amics de la família. El meu pare va anar a París quan ja hi estaven exiliats els meus oncles i en l’últim tren abans que es declarés la Segona Guerra Mundial, que va sortir de l’estació d’Austerlitz cap a Barcelona, el meu pare hi va ser posat pels meus oncles i li van dir que allà començava la guerra, que tornés a casa, que tenia 15 anys i no li podien dir res.

- I què es va trobar quan va tornar?

- Es va trobar amb els avis grans, abatuts, en un ambient absolutament hostil. Es va posar a treballar per veure si podia salvar el que quedava del patrimoni familiar, encautat primer pels anarquistes i després requisat pels franquistes. Va treballar i treballar fins que se'n van sortir.

- La seua família, doncs, va ser perseguida pels dos bàndols.

- El meu oncle Josep era president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Es va negar a les exigències de la CNT i no li ho van perdonar.

- Ells també formaven part d’Esquerra Republicana.

- Sí. De fet, el meu oncle Josep n’és un dels fundadors. Va estar al Congrés de Sants, el març de 1931, amb Francesc Macià i Lluís Companys, entre més. Va ser-ne diputat al Parlament durant la Segona República. Ho va tornar a ser durant la primera legislatura [1980-1984] i a Madrid va ser diputat al Congrés durant la Transició i senador entre 1982 i 1986.

- El que van viure ells encara és més extrem que el que està vivint vostè.

- Molt més! Uns dies de dejuni no són res.

- Vostè, però, mai no s’hauria imaginat trobar-se en aquesta situació.

- El que no podia imaginar, després de 40 anys des de la Transició, és que tornaríem a tindre presos i exiliats polítics. Em xoca molt. Quan tenia 17 anys em van agafar, l’any 1974, a Via Laietana, en una manifestació. I vaig estar fins l’Amnistia amb una pena a sobre que em demanava el Tribunal d’Ordre Públic. I tornar a tot això era inimaginable.

- Quins són els seus primers records polítics?

- Aquests. La detenció. També veure el Joan Cornudella, del Front Nacional de Catalunya. O el Jaume Martínez Vendrell. Les calçotades a casa, quan venia Josep Solé Barberà, del PSUC, amic de la família, que em fascinava. Tenia una capacitat d’atracció extraordinària. Havia treballat amb el meu oncle durant la República.

- I quan va entrar vostè a militar dins d’Esquerra Republicana?

- L’any 1991, quan jo estava als moviments independentistes, en un dels corrents que havien sorgit del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que era Catalunya Lliure. Vam entrar a militar a ERC a partir de la dissolució de Catalunya Lliure.

- Després d’aquella etapa militant, el seu vincle amb la resta dels Països Catalans l’ha mantingut?

- I tant. Baixo molt a València. Allà per l’any 2000 ens van proposar fer una reunió de regidors, que seria la posterior Assemblea de Regidors. Era una proposta de l’Eliseu Climent i jo era alcalde de Montblanc. Aquella va ser la llavor de l’Associació de Municipis per la Independència. L’Assemblea de Regidors no va acabar de reeixir, però l’AMI està clarament inspirada en allò. Jo he estat vicepresident de l’AMI durant l’etapa del Josep Maria Vila d’Abadal [primer president] i la de Carles Puigdemont, que va ser el segon president de l’AMI. Jo mateix vaig ser president en funcions durant l’etapa en què Carles Puigdemont va marxar fins que va entrar la Neus Lloveras. Ara en soc vocal de la comissió executiva.

- Supose que mai no s’havia plantejat una mesura tan extrema com la que ha pres ara.

- Una vaga de fam no me l’havia plantejat mai. Vaig estar a la Marxa per la Llibertat de 1976, a Poblet, on hi van haver unes càrregues policials brutals. Sempre havia estat en aquests ambients on hi havia l’Àngel Colom, l’Arcadi Oliveres, etc. I no, no m’havia plantejat mai fer una vaga de fam.

- Per tant, aquesta és la situació política més crítica que ha viscut.

- Una regressió de llibertats com la que estem patint era inimaginable. Sincerament. Si no aturem això, no sé on arribarem. Començaran pels independentistes, seguiran pels comunistes, pels socialistes, i acabaran amb els gitanos i els homosexuals.

Josep Andreu / Robert Ramos

- Què farà el divendres dia 21 de desembre?

- Aniré a la concentració convocada per la plataforma Prou Ostatges. I continuaré amb la meva vaga.

- Li preocupa el que puga passar el dia 21?

- Quan acabi tot, ens hem de retrobar i reconèixer a nosaltres mateixos en les imatges que deixem. Aquest és un clam encomanat expressament pels presos a tota la societat. Hi ha tot el dret a la protesta, a una protesta contundent. Altres moviments han tallat el centre de Barcelona durant setmanes i no ha passat res, ni una multa de trànsit. També ha passat a Madrid, on la policia no els ha ni tocat. I hem vist escenes de violència per part dels taxistes! Nosaltres ho hem de fer a cara descoberta, sense violència, de forma absolutament pacífica. I escenes com les de cremar neumàtics i tot això són innecessàries. No ens calen. Les barreres humanes són més fortes que les de neumàtics. No els donem cap excusa a tota aquesta gent que ens vol presentar com un moviment violent quan en som un d’extraordinari a Espanya, Europa i el món. Un procés de tanta durada, amb tantes manifestacions, en què no s’ha trencat un vidre després de tantes mobilitzacions no existeix. Només el nostre.

- Hi ha gent que no hi està d’acord, que té por d’anar amb la cara descoberta.

- Jo faig aquesta reflexió, també, perquè és la que em transmeten els presos. El qui es tapen aquí són els qui entren a les llibreries a boicotar presentacions de llibres, com el de l’Enric Juliana i el Pablo Iglesias l’altre dia. Els qui es tapen aquí són els feixistes.

- Espera alguna cosa més del país pel que fa a la solidaritat amb els presos?

- Sí. Ja no parlem d’independència, sinó de llibertat i presos polítics. No crec que hi hagi molta gent a Catalunya que pensi que hem de conviure amb normalitat el fet de tindre presos polítics. Són molt pocs els qui així ho volen.

- S’haurien de reunir Quim Torra i Pedro Sánchez al voltant del dia 21?

- Sí, crec que sí.

- Què preveu, d’ací a que acabe la vaga de fam?

- Estarem a les ordres del que manin els presos. Són ells qui han de determinar si avancem, si ens aturem o si ens fem enrere. Estem aquí per solidaritat amb ells. Són els qui ho estan passant malament. Nosaltres només som un instrument més de solidaritat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.