L’independentisme català té el deure d’eliminar qualsevol imaginari racista present al seu discurs i qualsevol biaix racista en les seves polítiques públiques. Això passa per entendre els discursos i metodologies antiracistes i postcolonials (les que analitzen les relacions de dominació basades en velles nocions de racisme colonial presents al món contemporani) i incorporar-les com a part fonamental del seu projecte polític. L’últim exemple d’aquesta mancança el tenim en les declaracions de la diputada de Junts per Catalunya -i alcaldessa de Vic- Anna Erra al Parlament.
Tal com escriviaOt Bou Costa a Vilaweb, la finalitat del discurs d’Erra era tot el contrari del racisme: denunciava que molts catalanoparlants blancs i amb cognoms hispànics es dirigeixen en castellà quan percebien que el seu interlocutor tenia algun tret que no encaixava amb la idea tipus de català (color de la pell, accent, cognom). El tracte diferenciat indica que el catalanoparlant considera que el seu interlocutor no és català. El discurs d’Erra, però, va ser maldestre, en no especificar clarament res d’això, ans al contrari. El garbuix de conceptes, com català autòcton, que va llançar van denotar l’escassa familiarització de la representant amb la ideologia antiracista, fet que va resultar en la construcció d’un discurs antiracista amb un imaginari racista.
Els únics catalans represaliats per les protestes arran de les sentències dels presos polítics que romanen engarjolats són els d’ascendència estrangera, per culpa d’una llei d’Estrangeria que en el seu origen ja té com a objectiu la limitació de l’espanyolitat a uns paràmetres vinculats a la sang. La desfeta política i institucional de l’independentisme ha fet que emergeixin nous actors amb discursos xenòfobs camuflats de resistència contra l’imperialisme espanyol. Les polítiques governamentals de JxCat i ERC no han sabut eliminar dinàmiques racistes presents a institucions com la DGAIA, com tampoc van saber incorporar els catalans racialitzats a la celebració de l’1 d’octubre, on molts no van poder votar, i en la hipotètica República Catalana, que no concedia automàticament la nacionalitat catalana als catalans amb orígens de fora de la Unió Europa.
Per la seva banda, els moviments antiracistes catalans i les activistes racialitzades han d’aconseguir articular una crítica a les institucions catalanes lliures de biaixos espanyolistes. En el cas de l’antiracisme, succeeix quelcom semblant al que Bàrbara Ramajo, Marta Estella i Marc Garriga detecten als ambients LGTBI, en què el català hi té un problema per fer-s’hi un lloc, a causa d’un efecte col·lateral de la violència institucional espanyolista. La institucionalització del català exercida pels poders públics per evitar-ne la minorització ha difós la idea que la catalana és una llengua associada al poder. Això oculta que, segons Plataforma per la Llengua, pel cap baix hi ha 300 normatives que discriminen el català a les administracions.
Per molt que existeixin dificultats socials, econòmiques i polítiques que facin que bona part de la població immigrada tingui problemes per aprendre el català i practicar-lo, és força simptomàtic que el castellà sigui la llengua d’ús habitual entre algunes activistes antiracistes conegudes per la seva bel·ligerància contra el colonialisme. Una llengua que, en molts casos, també les va oprimir a elles.
Tal com he anat desgranant en aquestes seccions, de la mà d’autores com Chandra T. Mohanty (però també en podríem trobar exemples al pensament i activisme de les germanes Montserrat i Mercè Otero Vidal), la clau perquè moviments que poden tenir les seves diferències fruit de relacions d’opressió, però també punts de lluita comuns –com la resistència a un espanyolisme construït en base a una idea de blanquitud i castellanitat– puguin treballar plegats, és teixir històries compartides que ajudin a entendre aquestes friccions i trobades.
Clare Hemmings ens diu que la forma d’explicar la història de les lluites socials pot condicionar la manera que tenim de relacionar-les entre elles. En aquest sentit, Maria Rodó de Zárate parlava de com l’obra de Maria-Mercè Marçal i el seu tres voltes rebel (dona, de classe baixa i nació oprimida) partia de la mateixa visió de la subjectivitat femenina constituïda per múltiples facetes present als moviments afroamericans coetanis que van impulsar el naixement de la teoria feminista interseccional.
L’obra de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) segueix aquest fil. Una de les crítiques que li he fet sempre és que sovint tinc la sensació que bona part del que ha escrit ja ho he llegit en un altre lloc, i que m’ho han explicat millor. Tanmateix, la seva obra té aspectes que val la pena tenir en compte. Com vaig escriure a la crítica de l’antologia Amenaça de sedició(Ara Llibres, 2018, recull a cura de Blanca Llum Vidal), l’obra de l’autora destaca per la reflexió, tant historiogràfica com de l’actualitat de la seva època, sobre el feminisme i la condició de la dona a Catalunya i Espanya, incloent-hi una anàlisi de clàssics de la literatura ibèrica. En trobem exemples als fragments presents a l’antologia de El feminisme a Catalunya, Carta abierta al macho ibérico, El comportamiento amoroso de la mujer, La dona a Catalunya: consicència i situació, El feminismo ibérico i La dona i la Segona República. També a Cartes impertinents de dona a dona(Cossetània, 2018).
L’altra faceta rellevant és l’articulació, en la línia de Marçal, d’un feminisme catalanista i de classe obrera, present en les obres citades. De la seva obra de ficció, en destacaria Quim/Quima(Males Herbes, 2018), el relat d’un individu que canvia de sexe i gènere durant segles. Inspirat en l’Orlando de Virginia Woolf, coneix personatges rellevants de la història de Catalunya. Quim/Quima passa d’home a dona, de cavaller a pintora, entre altres, i això permet a Capmany reflexionar sobre les relacions econòmiques i de gènere presents a cada etapa històrica. L’articulació d’una subjectivitat catalanista no només li fa desgranar la relació entre Catalunya i Espanya, entre homes i dones, sinó entre catalans i aquells que es consideren subalterns. És en aquest punt en què es veuen les falles del discurs emancipador que propugna Capmany al llarg del llibre. En el retrat sobre els moriscs o les tribus indígenes americanes, considerats més un objecte per fer avançar la trama que no pas personatges amb identitat pròpia, presentats sovint amb estereotips basats en l’exotisme, l’autora cau en el mateix parany que Erra, el de pretendre articular un discurs antiracista sense desempallegar-se d’una visió blanca i euro-catalanocèntrica.
La novel·la de Capmany, doncs, serveix per constatar com alguns imaginaris s’arrosseguen avui en dia a causa de la incapacitat que ha tingut la societat catalana, amb els poders públics al capdavant, d’eradicar-los. A la vegada, difondre l’obra de l’autora i estudiar-la és una manera d’entendre els orígens del feminisme catalanista/independentista d’esquerres, a fi de veure’n les seves limitacions i potencialitats. L’obra de Capmany forma part d’una tradició acadèmica i militant arrelada a Catalunya que pot connectar, i connecta en molts casos, amb les inquietuds dels moviments antiracistes catalans: per la seva base feminista, per la seva consciència de classe i per la seva resistència a l’espanyolisme, articulat a ultramar en forma de colonialisme i articulat dins les fronteres hispàniques en forma d’imperialisme.
Que hagi citat a Bàrbara Ramajo, Marta Estella, Marc Garriga, les germanes Otero Vidal i a Maria-Rodó de Zárate no és casual. Totes elles, i moltes activistes més, entre elles de racialitzades, formen part de l’antologia Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la independència (Pol·len Edicions, 2017). Es tracta d’un recull de textos sobre com articular una República catalana feminista, antiracista i amb consciència de classe, que a la vegada conté un reconeixement a l’activisme feminista, nacionalista i d’esquerres que el precedeix.
La segona part del llibre, Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la repressió(Pol·len Edicions, 2019), en el que participo, és menys imaginatiu i propositiu, car en centrar-se sobre els efectes de la repressió espanyolista hi ha poc marge per a la inventiva. Això, paradoxalment, pot ser un altre punt de trobada entre l’independentisme i el moviment antiracista i postcolonial català: treballar per evitar que la repressió espanyola, articulada de maneres diferents en funció del si el subjecte és dissident en la qüestió nacional, ètnica o les dues coses a la vegada, dinamiti les possibles vies d’entesa entre els reprimits.