La Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida, la Universitat Oberta de Catalunya i la Pompeu Fabra formen part de la vintena d’universitats d’arreu de l’Estat que organitzaran, durant aquest curs, actes per parlar sobre treball sexual. La celebració dels debats és una reacció a la cancel·lació, aquest setembre, d’unes jornades sobre aquesta qüestió a la Universitat d’A Coruña a causa de pressions de feministes abolicionistes, les que estan a favor de la prohibició de la prostitució.
No és el primer cop que els sectors més reaccionaris del feminisme abolicionista irrompen als espais de deliberació on es dóna veu a les treballadores sexuals. A Barcelona, algunes d’elles, vingudes també d’altres punts de l’Estat, van intentar boicotejar les assemblees de preparació de la vaga feminista del 8 de març exigint emprar el castellà a les reunions i que no es parlés de treball sexual al manifest. També van insultar treballadores sexuals i dones migrades presents a la reunió. Al maig passat, va tenir lloc la Primera Marxa Abolicionista espanyola. La marxa no es va plantar davant del macropostíbul de la Jonquera, una d’aquelles fàbriques de carn regentades per empresaris sense escrúpols nodrides a base de tràfic de persones que tant denuncien, sinó que van anar al Raval, on les prostitutes són al carrer i algunes treballen de forma autònoma.
Fa dues setmanes, la revista Pikara Magazine va rebre atacs d’abolicionistes a les xarxes socials per haver retransmès en directe una taula rodona sobre treball sexual, on hi havia representades totes les opinions, en motiu de les cinquenes Jornades Feministes d’Euskal Herria, celebrades a Durango. La revista ja havia hagut de tancar mesos abans la secció de lliure participació a causa dels atacs patits en publicar articles sobre prostitució, entre altres temes.
Força treballadores sexuals són dones trans, a causa de la discriminació laboral que pateixen, i això fa que l’abolicionisme se solapi sovint amb el feminisme radical transexcloent, (TERF en anglès), contrari a la presència de dones trans als espais feministes. La unió ve propiciada per un malentès de les teories feministes radicals. Tal com explica Teresa Bambú, les tesis transexcloents es basen en una visió reduccionista del principi radical que diu que les dones són explotades per la seva capacitat reproductiva. Elles en dedueixen que tan sols són dones aquelles capaces de gestar i parir, és a dir, les que tenen vagina i úter. Aquesta tergiversació de les tesis del feminisme radical també fa que moltes abolicionistes reaccionàries no facin divisions entre la prostitució i el tràfic de dones amb finalitat d’explotació sexual.
Teresa Bambú va publicar un article a Pikara Magazinedesfent tots aquests malentesos i subratllant que referents del feminisme radical com Kate Millett o Andrea Dworkin van ser pioneres en la inclusió de les dones trans als espais feministes. A les observacions de Bambú, jo afegiria que teòriques trans de referència dels Estats Units, com Leslie Feinberg, Susan Stryker o Sandy Stone, sempre han reconegut les opressions específiques patides per les dones cis, han bastit ponts amb tota mena de feminismes i n’han format part, aportant textos valiosíssims. Això desmenteix la idea TERF que les dones trans són agents del patriarcat encoberts per dinamitar els moviments feministes de dins estant.
L’acte d’explicar la teoria que ha donat peu a mals entesos o d’unir tradicions de pensament presentades com a antagòniques, com la feta per dones trans i la feta per la resta, forma part del que la professora de la London School of Economis, Clare Hemmings, anomena tàctiques de citació. Hemmings, que és una referent en estudis sobre sexualitats, s’ha dedicat a analitzar com el pensament feminista occidental, sobretot l’anglosaxó, ha narrat els canvis ocorreguts en els últims quaranta anys.
Hemmings explica que la divisió ha estat cronològica, classificant, en un eix lineal, el feminisme dels setanta, el dels vuitanta i els dels noranta, aquest últim marcat per l’eclosió de la teoria queer que va significar El gènere en disputa de Judith Butler. La professora explica que hi ha tres maneres de narrar l’eix cronològic dividit en tres etapes. La història del progrés veu com a positiva l’evolució del feminisme: si als setanta era força essencialista, als vuitanta emergeixen les teories lèsbiques i sobre racialització; als noranta es tanca el cercle amb la inclusió de la teoria queer. El relat de la pèrdua fa el camí invers: les teories de Butler culminen un procés en què els feminismes passen de representar totes les dones i d’estar articulats mitjançant la pràctica a promoure una divisió apolítica de les dones feta per acadèmiques. Finalment, la història del retorn demana que es valori l’experiència i les circumstàncies materials de les dones. Tanmateix, Hemmings apunta que això ha facilitat que la sexualitat sigui analitzada des del punt de vista del dany, i no pas del plaer, car la teoria queer, la que s’ocupa de les sexualitats, segueix vista, a grans trets, com a massa frívola i complaent amb el neoliberalisme i el masclisme.
L’autora destaca que la fragmentació cronològica del feminisme occidental i, sobretot, les tres maneres d’explicar-lo, no només han desconnectat les diferents corrents feministes entre sí, sinó que han facilitat que s’enfrontin entre elles, de manera que els intercanvis de parers tendeixin a un escenari de suma zero en lloc d’un que faciliti l’enriquiment entre tradicions.
Malgrat que hi ha diferències marcades per la història política i activista a Espanya i Catalunya, les tesis de Hemmings poden ajudar a entendre la bel·ligerància de les feministes TERF i certes abolicionistes. Les seves tesis estarien influenciades pel relat de la pèrdua, i el seu poder dins del feminisme –algunes estan vinculades a partits com el PSOE, altres tenen un bon lloc a les institucions, el teixit associatiu, als mitjans o la universitat– coincideix amb la mena de subjecte que està d’acord amb la narrativa de la pèrdua.
Per a Hemmings, una bona manera d’acabar amb les picabaralles entre feministes és canviar la manera que tenim d’explicar la història. Posa com a exemple Judith Butler: el dimoni per al relat de la pèrdua va citar als seus treballs referents del feminisme francès com Simone de Beauvoir o Luce Irigaray. Un altre cas seria el manifest xenofeminista, que defensa que la lluita per despatologitzar la identitat de gènere de les dones trans entronca amb els moviments de sobirania corporal de les feministes de la segona onada, moltes de les quals són contràries a la teoria queer. A Catalunya hi trobem l’exposició Feminismes! del CCCB. Està dividida físicament en dos espais, un que tracta sobre el feminisme dels setanta i l’altre que tracta moviments feministes contemporanis –queer, racialitzats, ecologistes–, units per un passadís que, més que implicar la superació del passat, transmet la idea que l’avui és impossible d’entendre sense les contradiccions i els avenços de l’ahir. L’exposició es pot començar tant per un cantó com per l’altre, transmetent la sensació d’enriquiment i interdependència.
Així doncs, la resposta que Hemmings donaria als intents continuats de boicot de les feministes abolicionistes i transexcloents és que cal reteixir les històries del passat per crear-ne de noves i, sobretot no deixar-ne cap pel camí. Per això és tan important que les universitats segueixin debatent sobre treball sexual comptant amb la veu de les prostitutes i amb persones de diferents ideologies. Per això cal que, com passa a Barcelona o a Madrid en moltes assemblees feministes, les activistes plantin cara a totes aquelles que veuen lícit excloure una dona per la feina que fa o els genitals que té. Que mil històries de dones floreixin i ofeguin l’odi abolicionista i transexcloent.