Les marxes per la llibertat, els talls a les infraestructures i les mobilitzacions floreixen pel territori català. En mig de la revolta, el Grup de defensa dels contenidors ha tornat a aparèixer per recordar-nos que el mobiliari urbà és un ens sentent que no ha de ser agredit, malgrat que s’empri per protegir els éssers humans d’unes forces del desordre que rebenten ulls, testicles i fereixen caps i extremitats. Els partits independentistes al Govern, que tan cofois canten “bon cop de falç” i criden a mobilitzar la ciutadania mentre es fan l’orni amb l’actuació dels Mossos, han aparcat les seves divergències per suplicar que els manifestants no donin la imatge de caos als carrers que volen els que anhelen prémer el botó del 155. Aquells que fàcilment el van pitjar davant la imatge de dos líders de la societat civil drets damunt un cotxe de policia per desconvocar una manifestació pacífica, els quals passaran nou anys a la garjola.
Mentre la Rosa de Foc torna a cremar a la llum de la lluna i dels terribles fanals anti paracaigudistes de l’exèrcit, necessitem més que mai respirar fons i entendre que aquesta situació, lluny d’ésser una excepcionalitat històrica, n’és la quotidianitat. Cal, doncs, fer memòria. Recuperar-la. Reflexionar-la per extreure’n les lliçons per viure el present i construir un futur. Viure l’ara implica també adonar-se de quins altres moviments, com l’independentisme, han estat capaços de paralitzar el país, mobilitzar-lo i aglutinar sectors ben amplis de la població. Un d’ells, sens dubte, és el feminisme.
Qui cregui que els dos moviments han transcorregut en paral·lel, s’erra. Feminisme i independentisme s’han creuat i han evidenciat les tensions que existeixen entre ells. També, els punts en comú. Per entendre’n la complexitat, les lliçons apreses i les oportunitats que s’obren, cal llegir l’acadèmica catalana Maria Rodó de Zárate.
La feina de la manresana –destaco que és manresana perquè jo també ho sóc i em fa il·lusió– la situa en una posició incòmoda dins dels feminismes i els nacionalismes hegemònics, però en una de ben habitual al feminisme d’esquerres independentista. En un moment en què sectors de l’independentisme reneguen del caràcter nacionalista del procés, Rodó de Zárate reivindica la identitat de les nacions sense estat com quelcom que pot ser pensat com un eix d’opressió i un lloc de resistència. Bevent de referents com Nira Yuval-Davis, defensa una idea de nacionalisme construït de baix a dalt que renegui de l’essencialisme i l’autoritarisme. En aquest marc, la nació seria una comunitat els membres de la qual es diferencien dels altres mitjançant la possessió d’una cultura social comuna, que hauria de cercar, a nivell extern, l’autodeterminació i el reconeixement i, a nivell intern, igualtat entre els seus membres.
Les tesis de Rodó de Zárate van en la línia de la conceptualització de la nació com una comunitat sobre la qual iniciar lluites per la gestió democràtica dels béns comuns i la garantia de drets lingüístics, socials i econòmics teoritzades per Jule Goikoetxea al País Basc. Fins i tot entronquen amb les de Clara Ramas quan parla de patriotisme democràtic espanyol i, malauradament, espanyolista. Perquè aquest és un dels altres terrenys en què Rodó de Zárate, i també Goikoetxea, batallen: en la denúncia de l’espanyolisme dins els feminismes espanyols hegemònics.
La no reacció de moltes feministes espanyoles davant l’empresonament de feministes com la presidenta del Parlament Carme Forcadell, o arran de la violència policial desplegada l’1 d’octubre, indica que la catalanofòbia és present en aquests espais. De fet, una part d’elles, com bona part de l’esquerra espanyola, ha comprat el discurs que considera l’independentisme un moviment burgès i elitista. Davant d’això, Rodó de Zárate recupera els orígens d’un feminisme nacionalista català, representat per Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, que trenava el gènere amb la classe i la identitat nacional.
Especialment destacable és la recuperació que Rodó fa de l’obra de Marçal, que li serveix per argumentar com el coneixement generat en idiomes minoritaris té dificultats per ser preservat i reivindicat en un context –cultural i acadèmic– on predomina l’anglès. La pensadora destaca que el lema feminista “dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” entronca amb un concepte que, en la data de publicació del poema, el 1983, va ser conceptualitzat mitjançant el manifest del Combahee River Collective: la interseccionalitat. Es tracta d’una de les grans aportacions del feminisme al pensament contemporani –malgrat que Najat el Hachmi digui el contrari perquè no l’ha entès–, perquè serveix per estudiar com diferents categories socials (gènere, ètnia, classe, orientació sexual, discapacitat) interaccionen per agreujar opressions o per generar-ne de noves.
Malgrat que l’autoria del concepte interseccionalitat pertany indiscutiblement a les feministes afroamericanes, Rodó de Zárate argumenta que al llarg de la història dels moviments de dones, a Catalunya, País Basc, Galícia o Amèrica Llatina, ja hi havia pràctiques que articulaven un pensament interseccional. Recorrent altre cop a l’obra de Marçal, argumenta que el seu La germana, l’estrangera (1985) comparteix punts amb l’obra Sister Outsider (1984) de l’activista, escriptora i referent afroamericana Audre Lorde, en tractar qüestions com la maternitat o l’amor entre dones.
L’altre dels punts on Rodó de Zárate sobresurt és en el compromís a traslladar els grans conceptes del pensament feminista i queer a la realitat catalana. Està molt bé, perquè hi ha acadèmiques i militants feministes que tenen tendència a flipar-se amb els conceptes que vénen de fora i aplicar-los a la realitat local sense tenir en compte les seves especificitats. Un exemple d’aquesta actitud és el txarneguisme de Brigitte Vasallo, autora que mereix ella sola un article d’anàlisi.
Rodó de Zárate, geògrafa de formació, ha estat una de les impulsores dels estudis sobre geografies de les sexualitats a Catalunya. El concepte fa referència a com l’espai públic i el privat s’organitzen en pràctiques o relacions entre persones que fan que determinades sexualitats –com l’heterosexual– hi ocupin un espai central o es naturalitzin, mentre que altres o bé són relegades a espais clandestins o bé són presentades com a anormals. Partint d’aquesta idea, l’autora ha creat una eina de treball, els relief maps, per saber quins indrets, tant públics com privats, són percebuts com a segurs o perillosos en funció del gènere, l’ètnia, l’edat o l’orientació sexual de la persona que els habita. Part de la recerca s’ha realitzat amb noies lesbianes de la ciutat de Manresa. A banda de mostrar quins racons de la ciutat es consideren segurs per a elles i quins no, i de comprovar que els que són segurs per a unes no ho són per a les altres, la recerca mostra fins a quin punt l’espai està pensant tenint en compte les necessitats dels adults.
Aquest últim punt, l’adultcetrisme, m’ha recordat les mobilitzacions d’aquests dies. Davant la pregunta recorrent d’on són els joves a les manifestacions independentistes anteriors a les de les sentències, aquesta setmana n’hem a tot arreu. Això ens ha de fer pensar en si hem estat organitzant manifestacions prou inclusives que tinguessin en compte les formes d’expressar la indignació i d’associar-se de tanta gent com fos possible. També en què passa quan algunes mobilitzacions en les que participen els joves, com les de davant de la delegació del govern de dimarts passat, acaben en incidents que són criminalitzats fins i tot pels polítics independentistes.