Fa un parell de setmanes es va fer viral a la xarxa un anunci d’una organització sense ànim de lucre que mostrava una dona blanca, ben pulcra ella, sostenint en braços un home negre desmaiat, en una clara referència al rescat de persones refugiades al Mediterrani. La imatge seguia la línia de la que havia aparegut, fa cosa d’un any, als plafons de les estacions del metro de Barcelona. Mostraven una dona morena, camperola, amb rostre de patiment. El text, escrit pel departament publicitari d’una ONG o ens de governança internacional, deia alguna cosa així com que, en ple segle XXI, encara hi ha dones que no estan emancipades.
Si Chandra Talpade Mohanty hagués vist aquells plafons, segurament els hi hagués calat foc. El 1986, aquesta pensadora feminista nascuda a l’Índia va publicarUnder Western Eyes (Sota ulls occidentals), un dels textos més rellevants de la teoria feminista postcolonial. Es tracta del corrent del feminisme que analitza com afecten a les dones les conseqüències econòmiques, polítiques, socials i culturals d’un règim, el colonial, que malgrat no existir ja en la majoria de llocs del planeta té unes conseqüències que perduren a l’actualitat.
L’assaig de Mohanty criticava la imatge que el feminisme blanc occidental, seguint la tònica dels discursos imperialistes de l’època, havia creat de les dones que vivien a altres indrets del món. La Dona del Tercer Món, tal com la batejava la pensadora, era vista sense cap mena d’especificitat religiosa, ètnica o de classe que la vinculés a cap territori ni època; era un ens homogeni definit per la seva opressió i manca d’autonomia. La camperola del país tal que sortia als plafons del metro. Per contra, la dona occidental simplement no existia, car nosaltres som moltes, som complexes, som diverses arreu de la geografia europea i nord-americana i, per descomptat, totes estem ben alliberades i no patim cap mena de masclisme.
La falsa dicotomia entre la fictícia dona blanca i la fictícia dona del tercer món ha causat que força polítiques feministes hagin seguit l’esquema de salvadora blanca que ha imperat tant en el tercer sector com en els turistes que van de vacances a Tanzània a fer-se fotos amb els lleons, les zebres i una quitxalla negreta somrient perquè li han donat una pilota. Això ha propiciat que, a vegades, les polítiques feministes fetes per dones blanques per a dones racialitzades hagin suposat un maldecap ben gros per a les nadiues un cop les exploradores han tocat el dos. Ho va denunciar fa quatre anys Brigitte Vasallo a la revista Pikara Magazine, explicant com els actes de Femen al Marroc havien complicat la vida a les militants feministes i LGTBI del país.
Com a solució, Mohanty defensa que la recerca, la militància i les polítiques feministes han de parar esment tant a les dinàmiques pròpies del context local com als efectes que hi té la globalització política i econòmica. Per a la pensadora, l’important és escatir com pensar en allò local dins la globalització i viceversa, sense caure ni en una solidaritat marcada per vincles colonials, en què les blanques acaben imposant la seva agenda, ni en el relativisme cultural que, a la llarga, propicia que cada feminista faci la guerra pel seu compte. No en va, la pensadora forma part d’un corrent interessat a establir aliances transnacionals i un marc de referència comú entre totes les feministes que no amagui les diferències de poder que hi ha entre elles.
En certa manera, la teoria de Mohanty reflecteix la contradicció que suposa que una nena blanca, Greta Thunberg, sigui la cara visible de la lluita contra l’emergència climàtica i la destrucció del planeta, essent les activistes de Sud-Amèrica, el sud-est asiàtic o Oceania les que porten anys i panys lluitat per la protecció del medi ambient, fins al punt que algunes ho han estat assassinades.
Així doncs, si bé el text té més de trenta anys, la qüestió plantejada per Mohanty va en la línia del debat sobre quin és el subjecte polític del feminisme, un tema que ha generat força desavinences en els feminismes catalans i espanyols. N’és un exemple l’exclusió de les dones trans que moltes feministes radicals promouen en espais acadèmics i de militància. També ho és el llibre Sempre han parlat per nosaltres, de Najat el Hachmi. L’autora catalana fa l’intent de trencar la imatge uniforme sobre la dona del tercer món atribuint les característiques de dones submises tan sols a aquelles que són religioses, a la vegada que segueix pintant occident, Catalunya en aquest cas, com un creixent fèrtil de llibertats per a les dones.
El 2003, Mohanty va publicar Under Western Eyes Revisited, una versió actualitzada del seu text. La principal novetat envers l’article publicat fa vint anys és que lliga la lluita feminista amb l’anticapitalista. Així, hi promou una visió del nord com aquells indrets caracteritzats per l’afluència de capital transnacional, mentre que el sud fa referència a tots aquells llocs del món marcats per la pobresa i la marginalitat. Això li fa concloure que el món local i el global no estan delimitats en termes de geografia i territori, sinó que existien simultàniament i es constituïen l’un a l’altre.
Un exemple del que explica el podem trobar en el cas de les agressions sexuals i l’explotació laboral denunciades fa dos estius per les temporeres procedents del Marroc que treballen als camps d’Andalusia en la recollida de fruita. Es tracta d’un exemple on el gènere, la classe social, l’ètnia i els moviments globals de treballadors i capital conflueixen: dones d’àmbits rurals d’un país del sud global, amb responsabilitats familiars per assegurar-ne el retorn, són desplaçades a llocs aïllats d’un dels països més empobrits del nord global a fer feines que poca gent d’Espanya, per molt que visqui en condicions precàries, vol fer. A banda d’un sou misèrrim, la desprotecció i solitud facilita que pateixin tota mena d’abusos per part dels capatassos.
Així doncs, com ja passava amb el primer, el segon text de Mohanty, malgrat els seus setze anys d’antiguitat, tracta qüestions ben actuals. De fet, ja va alertar que l’ascens dels fonamentalismes religiosos, el predomini de les polítiques de dretes, la proliferació de les privatitzacions de serveis públics i de l’increment de l’odi religiós, ètnic i racial, així com la militarització, serien reptes per als feminismes.
Per fer-hi front, Mohanty proposa un model de feminisme solidari basat en l’establiment d’aliances que tinguin en compte les connexions de dominació que hi ha hagut entre feministes (racistes, LGTBI-fòbiques...), però també en les resistències comunes. Un exemple d’això serien les declaracions que la teòrica transactivista Susan Stryker va fer al CCCB, quan va assegurar que, malgrat les diferències entre dones trans i cisgènere, el que tenien en comú totes elles era l’opressió que patien per part d’un sistema masclista que considerava allò femení –l’aparença, els rols tradicionalment associats a les dones, etc.– com a inferior.
Així, davant el debat a les xarxes socials –traslladat als mitjans per diaris com Público– sobre si Catalunya és una colònia o no, i com l’administració catalana perpetua sistemes d’exclusió social racista, aniria bé aplicar el mètode Mohanty. Es basaria en, per una banda, reconèixer que molts catalans van participar de l’espoli colonial –com bé demostren els noms de carrers i estàtues dedicades a ells–, que ara hi ha catalans racistes i que la legislació catalana actual perpetua el racisme.
Per l’altra, caldria destacar que la lluita independentista catalana i la descolonial llatinoamericana tenen en comú la resistència a unes dinàmiques socials, culturals, polítiques i econòmiques imposades –amb diferents mètodes més o menys violents– pel poder central de Madrid, amb la complaença de les elits locals. Un d’aquests instruments es basa en imposar un relat de la colonització espanyola vista com a globalment positiva per als colonitzats, atribuint les parts més crues, com el tràfic d’esclaus, tan sols, o sobretot, a les males arts catalanes. L’estigmatització de Catalunya via el seu paper colonial no només serveix per banalitzar les opressions espanyolistes que Catalunya pateix per ser nació subalterna, sinó que dificulta passar comptes del passat colonial català, i dels efectes que té en el present, per por a què l’autocrítica sigui instrumentalitzada.
És més, el risc de no reconèixer lluites compartides entre comunitats amb relacions entre elles marcades pel poder és lliurar el debat de la defensa de la nació catalana, la seva llengua i cultura, a un sector de l'independentisme, nascut amb la voluntat de lluitar contra l’espanyolisme però que creix a redós dels vents favorables que té l’identitarisme excloent arreu del món, que no dubtarà a imposar una visió de la catalanitat tan blanca com sigui possible.