El feminisme espanyol viu moments convulsos. Per una banda, el poder que Vox ha obtingut a parlaments i governs estatals i autonòmics amenaça els consensos de mínims que la societat havia acceptat per avançar cap a la igualtat entre dones i homes i per lluitar contra les violències masclistes.
Per l’altra, un sector feminista contrari a la presència de dones trans dins el moviment va guanyant força, emparat per feministes amb poder a les institucions i l’acadèmia, algunes vinculades al PSOE, així com per membres de l’star system feminista, com Barbijaputa, Feminista Ilustrada o les Towanda Rebels. A davant hi tenen un sector feminista transinclusiu que, a nivell polític, és representat per Podemos, com demostra el nomenament de Beatriz Gimeno, ex presidenta de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transexuals i Bisexuals, al capdavant de l’Instituto de la Mujer.
Si bé el panorama feminista institucional, organitzatiu i mediàtic català és majoritàriament transinclusiu, existeixen grupuscles excloents, amb les seves pròpies referents mediàtiques, com Anna Prats, que es poden nodrir de l’embat espanyol. Així doncs, si bé a Catalunya la situació no és tan greu, el moviment feminista i LGTBI català han d’estar alerta. La prova seran les assemblees organitzadores del 8 de març. L’any passat, igual que a ciutats com Madrid, grups abolicionistes –amb una base de militants compartida amb les feministes transexcloents–, van intentar boicotejar les assemblees de la barcelonina Ca la Dona, exigint que es fessin en castellà, per la presència d’abolicionistes d’altres indrets de l’Estat, i insultant les treballadores sexuals i dones migrades allà presents.
Durant el darrer any, les posicions transexcloents han guanyat notorietat al debat públic gràcies a la demonització de la teoria queer. A la pràctica, ha actuat com la ideologia de gènere que branden sectors (ultra)conservadors per frenar els avenços en la coeducació i l’ensenyament sobre diversitat afectiva, sexual i de gènere a les escoles. Tant el moviment TERF com l’ultraconservadorisme de Vox comparteixen una idea essencialitzada del que és ser home i dona, vinculada a la genialitat i al rols socials que se’n deriven, basats, a grosso modo, en el control de la capacitat reproductiva de les femelles/dones. Allà on Vox creu que la ideologia de gènere (sinònim de feminisme i drets per al col·lectiu LGTBI) subverteix “l’ordre natural” home/dona, les feministes transexcloents consideren que la teoria queer dilueix el que és ser home i dona, de manera que nega la dona, i les característiques biològiques que fan que estigui oprimida, com a subjecte de drets vulnerats pel patriarcat.
La qüestió és si la teoria queer defensa el que assegura que defensa el moviment transexcloent. La resposta és NO. El feminisme transexcloent difon un seguit de tergiversacions i mites que s’analitzaran en dos articles.
“La teoria queer no és feminista”
La teoria queer no és feminista en el sentit en què el subjecte del feminisme són les dones. El de la teoria queer són les persones que transgredeixen les normes sobre sexualitat, gènere i sexe. A grans trets: lesbianes, gais i bisexuals (defugen l’heterosexualitat), les trans i no binàries (qüestionen la relació sexe/gènere) i les intersexuals (demostren que no existeix un binarisme sexual de mascles i femelles).
És cert que dins la comunitat LGTBI hi ha masclisme. Per exemple, d’homes gais envers dones –lesbianes, trans, cis i heterosexuals– o envers homes amb una expressió de gènere considerada femenina (plomafòbia). L’activisme queer ho ha denunciat. En fer-ho, ha ampliat el coneixement sobre les discriminacions de gènere: a la comunitat LGTBI no es produeix la relació de forces que motiva l’opressió de les dones i el domini dels homes en base al control de la capacitat reproductiva d’elles. Tot i així, el menyspreu cap allò considerat femení persisteix, perquè l’opressió de les dones no només es basa en la capacitat gestant, sinó també en tots aquells rols, estètiques, sabers o espais classificats com a femenins.
Una part de la teoria queer beu de la feminista. Judith Butler n’és un exemple, com també ho és Gayle Rubin. Rubin és la creadora de la teoria del sistema sexe/gènere, que explica com l’opressió de les dones es basa en el seu control reproductiu i en el fet que, per garantir el patrilineatge, les dones són intercanviades pels homes. Tal com assenyala Butler, en la teoria del sistema sexe/gènere ja hi trobem una base queer: per fer l’intercanvi de dones, cal promocionar l’heterosexualitat i excloure’n l’homosexualitat. La teoria de Rubin, identificada clarament com a feminista, té una segona part, menys reivindicada i que entronca amb els estudis queer que realitzarà més endavant. La segona part afirma que el rol d’intercanviador i intercanviat van associats a un discurs d’autoritat (el fal·lus) que dóna prestigi als homes. La teoria fàl·lica de Rubin, que transcendeix la idea del penis, ens dóna una base per entendre la discriminació de les dones trans: són mascles que renuncien al fal·lus. En fer-ho, pateixen situacions que afecten les dones en major mesura: el treball sexual, la pobresa i l’atur. Els homes trans amb una expressió masculina, en considerar-se socialment que accepten el fal·lus, passen a gaudir dels privilegis de la masculinitat. Escrits d’autores i autors trans, com els catalans Miquel Missé i Pol Galofré, són testimonis paradigmàtics sobre la socialització imposada en base al gènere.
A això s’hi ha de sumar el fet que les pensadores feministes radicals referents per a les transexcloents, com Kate Millet, Andrea Dworkin i Catherine McKinnon, eren defensores de la inclusió de les dones trans al moviment. Paral·lelament, pensadores clau per als estudis trans, com Susan Stryker, Leslie Feinberg o Jack Halberstam, han defensat l’aliança entre dones trans i cis.
“La teoria queer va sobre identitat i desig i és individualista; la feminista és una lluita col·lectiva”
El més habitual a occident ha estat que el feminisme es preocupés per l’alliberament o, més ben dit, la llibertat, de les dones blanques, capacitades, heterosexuals i de classe mitjana/alta. La teoria feminista, igual que la queer, també va sobre la identitat i el desig: no complir amb els rols de gènere imposats fa que moltes dones vegin qüestionada la seva identitat com a dona; el masclisme nega el desig sexual femení.
Pensadores queer com Elizabeth Duval han apuntat que alguns corrents queer es preocupen més per l’estètica que no pas per articular projectes polítics destinats a millorar la vida de les persones. Al congrés Queer Asia, celebrat el 2017 a Londres, es va apuntar que l’esmena a la totalitat de l’Estat d’algunes teories queer invisibilitzava la situació de les persones vulnerables, entre elles les LGTBI més empobrides, que necessitaven els recursos oferts pels sistemes públics de protecció social. Gerard Coll-Planas és un exemple de la implicació d’estudiosos en la creació de polítiques públiques. Per tant, la teoria queer té corrents centrats en l’alliberament col·lectiu.
A més a més, la idea que els cossos i la sexualitat estan regulats pels estats a través d’institucions mèdiques i legals ha portat a molts estudiosos a pensar quins altres mecanismes de control exerceix l’Estat sobre els individus. És per això que una de les branques més fructíferes de la teoria queer es basa en analitzar els efectes de les polítiques de control fronterer, el punitivisme carcerari o els conflictes bèl·lics sobre aquelles persones que no encaixen en l’ideal de ciutadà promogut pels estats. A més a més, la teoria queer ha denunciat la instrumentalització dels drets LGTBI per part d’estats i l’extrema dreta, amb l’objectiu d’impulsar polítiques racistes.