Després de tot un any arraconada, el Govern català ha reprès la taula de partits en un context aparentment més favorable del que hi havia l’última vegada que es va convocar. Hi ha coses, però, que no han canviat: Partit Popular, Ciutadans i CUP continuen sense assistir-hi. Els dos primers, perquè neguen l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. Els anticapitalistes, perquè consideren que aquesta taula està sotmesa a les limitacions de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’autonomia català.
Pel que fa als actors presents en la taula, res fa pensar en una aproximació entre les parts. Si una part demana la convocatòria d’eleccions a Catalunya, altres neguen que aquesta alternativa siga necessària. Si uns condicionen la taula de manera exclusiva a l’autodeterminació i a l’amnistia, altres demanen “consensos més amplis”.
La reunió, que se celebrava al Palau de la Generalitat, durava una hora i quaranta minuts. Posteriorment, cada partit donava la seua versió compareixent en ordre de menys a més representants al Parlament de Catalunya. Així, la primera a parlar davant la premsa era Jéssica Albiach, de Catalunya en Comú. La portaveu parlamentària, sempre hostil amb Quim Torra, definia el seu govern com a “esgotat” i demanava la convocatòria electoral. No són arguments nous, cosa que evidenciava que en la taula no s’havia arribat a cap conclusió novedosa. De fet, ella mateixa admetia que “l’únic acord ha estat tornar-nos a reunir”.
Tot seguit compareixia el socialista Miquel Iceta. L’inductor d’aquesta taula de diàleg també demanava la convocatòria d’eleccions. No és estrany: la victòria de Pedro Sánchez no hauria estat possible sense el suport que la seua candidatura va rebre a Catalunya, cosa que fa pensar que el PSC superaria la xifra actual de diputats al Parlament. A hores d’ara en té 17, i la davallada electoral de Ciutadans contribuiria notablement al creixement d’aquest partit. Fidel a la seua moderació i a l’intent d’esquivar les qüestions plantejades des de l’independentisme, Iceta retreia al Govern català “no haver volgut negociar els pressupostos fins ara” amb el PSC. Ara, atès que Ada Colau i Ernest Maragall semblen a prop de desencallar els pressupostos municipals de Barcelona, són molts els qui volen aprofitar l’ocasió perquè s’aproven també els de Catalunya, bloquejats des de 2017. Iceta està en aquesta guerra, però la taula de partits no semblava el millor escenari per plantejar-la. Pel que fa a les qüestions que interessen a l’independentisme, el líder socialista demanava arribar a la negociació amb l’Estat amb temes que generen “un consens més ampli” que el de l’amnistia i l’autodeterminació. Malgrat això, assegurava que en l’acord entre socialistes i Esquerra Republicana es diu que “a la taula es podrà parlar de tot”. Parlar, però, no garanteix l’acord, si bé sempre és el primer pas.
Pel que fa a Esquerra Republicana, el portaveu parlamentari Sergi Sabrià es mostrava satisfet, tot i que tampoc no hi donava grans motius. “A dia d’avui hi ha oportunitat per al diàleg”, deia comparant amb intenció el nou escenari polític amb l’anterior, caracteritzat pel bloqueig i per una hostilitat, si més no, més manifesta. També destacava que enguany “parlarem de tu a tu amb l’Estat per primera vegada en aquest conflicte”. Alhora, Sabrià explicava que “no contemplen eleccions ara mateix”. De fet, si Esquerra promou i defensa la taula de diàleg, és normal que rebutge un escenari electoral, en tant que el 2019 només es van celebrar tres edicions de la taula de partits, sempre condicionada al context d’eleccions, que aturava el diàleg a l’espera d’un resultat.
Els últims a comparèixer eren els representants de l’espai polític que lidera Carles Puigdemont des de l’exili. Primer ho feia Albert Batet, diputat de Junts per Catalunya i membre del PDeCAT, que condicionava el diàleg i la seua efectivitat a “no defugir de solucionar el conflicte polític”. Demanava als presidents Quim Torra i Pedro Sánchez “pactar” prèviament les condicions per garantir la negociació amb un “marc de garanties” que en determine la periodicitat, el pla de treball i contemple, fins i tot, la figura del mediador. “La política es resol amb política, i això passa per deixar decidir a Catalunya el seu futur”. Al costat de Batet hi havia Gemma Geis, una de les membres destacades de la Crida Nacional per la República i també diputada de JxCat.
En nom del Govern català, la portaveu i consellera de Presidència, Meritxell Nudó, celebrava que “tots els partits coincideixin” en el diagnòstic: que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Assegurava que l’executiu català defensarà davant l’Estat l’autodeterminació i la fi de la repressió, i reiterava, citant paraules del president Torra, que no hi ha cap voluntat de convocar eleccions. Res de nou, per tant.
Siga com siga, Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, PSC i Catalunya en Comú han apostat per aquesta eina adreçada al diàleg enmig d’un escenari que, sembla, és menys hostil que no fa un any. Encara existeixen presos polítics i exiliats, però la necessitat del PSOE de comptar amb l’abstenció d’Esquerra Republicana per garantir la investidura de Pedro Sánchez ha obligat el partit més votat de l’Estat a prescindir de les amenaces emeses en campanya electoral. També hi contribueix el fet que el consell espanyol de ministres estiga integrat, en part, per membres d’Unides-Podem, una coalició que històricament ha apostat pel referèndum per solucionar el conflicte català.
Els partits que formen part del Govern català tenen clar que aquesta taula ha de servir per resoldre el conflicte i acabar amb la repressió. Dues premisses que els partits independentistes defensen des que es va entrar en l’espiral de la judicialització. L’entrada del PSOE al Govern espanyol el 2018 anava acompanyada de l’esperança per part d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya -formacions que van ser fonamentals per fer possible la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy- que un canvi a la Moncloa podria contribuir en aquest sentit. Ja ha passat un any i mig i, de moment, en termes repressius, no ha canviat res.
El PSOE, temerós de la resposta de la dreta espanyola -que va convocar una manifestació fallida a la plaça Colón de Madrid per protestar contra el diàleg entre els governs espanyol i català i, especialment, per la proposta de la figura del relator-, va fer marxa enrere i a l’espiral judicial es va afegir una altra: l’electoral. Després de dues eleccions espanyoles, els socialistes han constatat que no tenen més remei que entendre’s amb l’independentisme català si volen fer viable la present investidura. Bona prova de l’aproximació era la compareixença de María Jesús Montero, portaveu del Govern espanyol, després del consell de ministres. «La política no es pot amagar darrere dels jutges», afirmava. El nomenament de Dolores Delgado com a fiscal general de l’Estat, sembla, també anirà en aquesta línia.
Per això, la taula bilateral entre els governs català i espanyol és, inevitablement, imminent. No han estat pocs els retrets entre l’independentisme abans d’arribar fins a aquest punt. Especialment des de Junts per Catalunya cap a Esquerra Republicana, que lamentaven no haver celebrat una reunió de partits independentistes abans que els republicans decidiren desencallar pel seu compte la investidura de Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats. El consens entre aquests dos partits, de fet, és de mínims, i només estan d’acord en què a Madrid s’ha de parlar, fonamentalment, d’autodeterminació i d’amnistia. El nivell d’exigència amb què cadascun d’aquests partits vulga plantejar aquests temes serà, segurament un altre punt de discòrdia.
Al capdavall, la necessitat de dialogar és evident. I prova d’això és que, malgrat les diferències entre els actors polítics que han de protagonitzar la taula, les reunions per definir els termes del diàleg es continuen celebrant. Per constituir la taula bilateral, però, caldrà abans que les parts s’aproximen més. Perquè a hores d’ara, l’únic consens és que cal seure a una taula. Sense les condicions establertes, serà ben difícil traure profit del diàleg entre el Govern català i el de l’Estat espanyol.