Elke Schmitter © Der Spiegel
Traducció d'Arnau Figueras
Uns “companys de pis” com no n’hi hagut mai més d’iguals: el primer semestre del curs 1790-1791 Hegel, Hölderlin i Schelling —tres grans noms, encara brillants, de la història del pensament— van compartir dormitori al seminari de Tübingen. Junts, aquells tres joves suabis devoraven el menjar barat per als estudiants, voltaven per “carrerons pudents”, s’estaven en “habitacions estretes i fosques” i feien classe “en aules que se t’empassaven” —així ho descrivia un Hegel de 20 anys—, i també aprenien, avorrits per la baixa exigència, els deliris teològics del moment. Part del mareig que sol envair els lectors de Hegel segurament es deu a aquell Institut d’Escolàstica de Suàbia, que ensinistrava en el pensament abstracte però que no afavoria gaire la claredat en l’escriptura: s’assemblava més a una escola alcorànica que a un institut actual.
No obstant això, en aquella època qui tenia ganes d’estudiar i tenia talent (però no era de la noblesa ni tenia privilegis financers), al ducat de Württemberg només li quedava l’opció de formar-se per ser capellà o mestre. El noi —no es preveia que les noies tinguessin una educació superior— s’havia de comprometre a ser sempre un alumne “submís i obedient”; el pare empenyorava les seves propietats per escrit a favor del duc per a la carrera del seu fill. Qui es prenia més llibertats que alguna ocasional borratxera en una taverna amb pudor de floridura o s’arriscava a mostrar pensament propi o a protestar, podia ser expulsat del seminari o fins i tot empresonat.
D’aquell entorn d’estretor digne de misericòrdia, d’intimidació i d’ensinistrament envers un absurd superior, en va sorgir, per improbable que sembli, el filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel, sense el qual no s’entendrien l’Estat, la burgesia, el dret i la història d’aleshores ençà. L’il·lustrat i cosmopolita Immanuel Kant, mort el 1804, és l’especialista de les primeres i definitives preguntes del coneixement humà: què puc saber? Què haig de fer? Què puc esperar? Què és l’home? Hegel, germà seu en prestigi i fama pòstuma, va reflexionar sobre una constitució política moderna amb el mateix amor enèrgic pels elements fonamentals. Com es poden combinar de manera racional la llibertat personal i les lleis de l’Estat? Quina validesa tenen els subsistemes de la modernitat: la moral i el desenvolupament personal, l’economia i el benestar, la llibertat de premsa o l’art i la dignitat de les institucions? I com podria conduir a la convivència pacífica dels pobles el fet d’entendre l’Estat? En la seva història de la filosofia va unir el progrés històric amb la idea de llibertat.
El 250è aniversari del naixement d’aquell “company de pis” de Tübingen se celebrarà l’agost del 2020, motiu pel qual el Museu de la Literatura de Marbach ja li dedica ara una exposició amb el títol graciós de “Hegel i els seus amics”. S’hi pot veure un curtmetratge d’Alexander Kluge en què es fa parlar Hegel en l’idioma suabi i on es recullen citacions en unes targetes molt ben dissenyades, però no s’ofereix una visió àmplia de Hegel: el llegat escrit del filòsof el custodia la Biblioteca Estatal de Berlín. La Casa de Hegel a Stuttgart, on va néixer, prepara una gran exposició per a l’agost del 2020.
Entre les peces exposades hi ha un treball acadèmic sobre Hegel de la filòsofa nord-americana Judith Butler, de 63 anys, que a final dels setanta va estudiar l’idealisme alemany a partir dels textos de Heidegger; actualment és coneguda per les seves tesis radicals sobre la teoria de gènere. Butler va fer la conferència d’inauguració de l’exposició en alemany i va reivindicar Hegel com un filòsof de l’entesa: la consciència, va dir, per a Hegel és una cosa interpersonal. Qui destrueix una altra persona “al capdavall també es destrueix a ell mateix”.
El món de les coses que ens envolten, el medi ambient i la natura, per a Hegel tampoc no són “un element aliè”, sinó “la condició de la nostra existència”, que cal protegir i conservar. I finalment, el contrari de la dependència —com analitza Hegel en el seu capítol llegendari sobre l’amo i l’esclau en la Fenomenologia de l’esperit— no és la independència de l’individu, sinó una mena de “moral duradora” de la majoria. Segons el graciós comentari de l’esquerra hegeliana fet per Butler, no es pot deixar que els individus modelin l’esclavitud o la llibertat: l’ésser humà necessita, a banda d’una societat vital, un Estat que funcioni, que garanteixi l’absència de violència i que assumeixi la responsabilitat de treballar pel bé comú.
Al final de l’exposició de Marbach, el públic pot jugar a un billar d’idees amb boles que porten inscripcions (per exemple, “l’absolut”, “el veritable”, “l’autoconsciència”) damunt una taula amb revestiment verd: una mesura per atenuar la por dels lectors desesperats. Les laberíntiques oracions compostes de Hegel i la seva mestria en la recargolada reflexió exigeixen molta atenció i una paciència humil, i són un dels llegats de la seva educació pietista al seminari. L’altra és la seva aversió, marcada per l’experiència, al fonamentalisme religiós de tota mena i al despotisme polític. La Revolució Francesa, geogràficament propera, però allunyadíssima políticament, va inflamar els estudiants, que van fundar un club de debat polític, llegien d’amagat diaris francesos i, segons la llegenda, van plantar en un prat prop de Tübingen un “arbre de la llibertat”.
Els “països més infeliços” —això ja ho tenia clar el Hegel estudiant— són aquells on “governen els senyors religiosos”. Però allà on no causa estralls una teocràcia l’oposició també pot ser un deure: per exemple, quan la pobresa de la majoria és extrema i la riquesa d’uns pocs s’ha tornat obscena. Aquell ciutadà d’una Prússia econòmicament subdesenvolupada identificava la plebs tant per sota com per sobre. “En aquells que no hi tenen res a perdre”, va escriure adreçant-se al seu Estat, ben bé trenta anys més tard, “la ‘indignació’ ocupa el lloc de l’obediència a la llei; i en aquells que s’ho poden comprar tot, ho fa l’arrogància”.
A diferència de Kant, l’obra del qual s’utilitza i s’elogia sense ambivalències, Hegel pertany encara avui als filòsofs que generen tanta veneració com desconfiança. La pregunta de si el mateix Hegel era un partidari de la dreta hegeliana, és a dir, un curandero religiós adaptat i devot de l’autoritat estatal prussiana, o un membre de l’esquerra hegeliana, és a dir, un pensador progressista, una mena de socialdemòcrata avant la lettre, en aquest any d’aniversari tornarà a ser motiu de debat.
Sigui com sigui, l’expert en Hegel Klaus Vieweg, de 66 anys, catedràtic de Filosofia a Jena, està en contra de la pregunta mateixa. L’element central de la seva extensa biografia, acabada de publicar, és la tesi “que no hi ha un Hegel reaccionari”. La seva cerca d’indicis en la vida de Hegel, i també en la seva obra, només permet, efectivament, arribar a una conclusió: el filòsof sempre es va mantenir fidel als impulsos antidespòtics, democràtics i emancipadors de la seva joventut.
Qui té ocasió de visitar Vieweg a casa seva, en un barri tranquil ple de jardins, entra en un lloc idíl·lic d’erudició, igual que l’ambient de què va poder gaudir el seu heroi només uns quants anys, a partir del 1816, quan va ser professor a Heidelberg, i després en succeir Fichte a la càtedra de Filosofia de Berlín: en la tranquil·litat absoluta de l’ordre vital burgès i entregat a l’objecte del pensament. Perquè el nomenament de Hegel, pare de família, com a catedràtic a Berlín va tenir lloc el 1818, només un any abans, si fa no fa, dels Decrets de Karlsbad, amb què es volia suprimir l’herència republicana de Napoleó i les idees de la Il·lustració a Àustria i als altres Estats de la Confederació Germànica.
El replegament restaurador sota el lideratge del príncep Metternich va convertir la societat berlinesa, oberta a avançar i predisposada al debat, en una societat submisa i profundament dividida. Antics companys o interlocutors de Hegel —com el romàntic Achim von Arnim, el jurista Carl von Savigny o el filòsof de la religió Friedrich Schleiermacher— van adoptar posicions nacionalistes i antisemites; l’atmosfera estava enverinada per la censura i les intrigues. Les reformes prussianes, iniciades enèrgicament sota la batuta de Wilhelm von Humboldt i Karl August von Hardenberg com una revolució des de dalt, es van quedar a mig camí, i també la promesa de constitució del rei Frederic Guillem III, va acabar sent paper mullat. “Aviat faré 50 anys”, lamenta Hegel el 1819, “n’he passat trenta en aquests temps eternament convulsos de temença i espera, i tenia l’esperança que algun dia la temença i l’espera s’acabarien. Ara haig de veure com la situació continua, en hores tristes, com va empitjorant”.
La persecució d’estudiants revolucionaris va afectar Georg Büchner i Karl Marx, August Heinrich Hoffmann von Fallersleben i també E.T.A. Hoffmann. Però també hi va haver estudiants de Hegel, com Gustav Asverus i Julius Niethammer, que van ser sospitosos d’alta traïció. Hegel va intercedir en favor dels amenaçats tant diplomàticament com de manera pràctica; en el cas d’Asverus, Hegel va iniciar un procés judicial que duraria set anys i que va acabar amb l’indult de l’estudiant. Amb el també acusat Karl Ulrich, anomenat Ulrico furioso, hi va mantenir correspondència durant anys: tots dos, “després de llegir atentament les cartes, les estripaven, com era habitual”. En les seves visites a la presó parlava amb els alumnes en llatí perquè els guàrdies no els entenguessin.
Hegel, doncs, no eludia ni la lluita judicial pública ni el risc privat; com a ciutadà era solidari amb els que estaven en perill i era un agent fiable del costat de la resistència contra la repressió.
Els retrets contra el “filòsof de l’Estat” es deuen sobretot a la seva última obra, publicada el 1820, amb el títol doble de Principis de filosofia del dret i Esbós de dret natural i ciència política. Certament, és indiscutible que les democràcies actuals deuen una part essencial a aquesta teoria: Hegel concep el dret de propietat, l’esfera burgesa com a intermediació entre l’individu i l’Estat, l’obligació de l’Estat al bé comú, i fins i tot la protecció dels recursos naturals per al futur.
També com a defensor dels drets humans va argumentar unívocament: “L’home té valor per tal com és home, no perquè sigui jueu, catòlic, protestant, alemany o italià”. De tota manera, en el pròleg a la Filosofia del dret, que Hegel va tornar a revisar poc abans d’imprimir-se, també hi ha la frase que portaria a la perdició la seva fama pòstuma: “El que és racional és real; i el que és real és racional”.
Un homenatge sincer a l’Estat prussià o un gest servil a la policia política? Avui dia, aquesta fórmula, els contraris a Hegel encara la llegeixen seguint una d’aquestes dues interpretacions. També l’admirador de Hegel Heinrich Heine va sorprendre’s les primeres vegades que la va llegir. «Una vegada que jo estava malhumorat per aquestes paraules: “Tot el que és, és racional”, ell va somriure d’una manera estranya i va assenyalar: “També podria dir: ‘Tot el que és racional ha de ser’”».
La llengua col·loquial, va explicar Hegel no tan sols a Heine en conversa privada, sinó també al seu públic berlinès —en què a més d’estudiants hi havia diversos burgesos cultes—, utilitza de manera confusionària per a cada “existència efímera i rudimentària” la denominació realitat. En la seva Ciència de la lògica, però, ell ja havia deixat clar que el seu concepte de realitat en certa manera era d’un ordre superior i que es distingia clarament de tot “allò casual que també és l’existència”. “El que és real és racional. Però no tot el que existeix és real”. El real és, dit d’una altra manera, un ideal. I és el procés polític el que l’hauria de portar a la pràctica.
De fet, aquesta interpretació a l’estil de Vieweg ja fa mig segle que circula. A Der Spiegel, l’expert hegelià Karl-Heinz Ilting ja va exposar el 1973 la tesi que el pròleg imprès de Hegel era un original camuflat per a la censura. I efectivament, Hegel va elaborar aquella versió després de la denúncia davant el govern prussià d’un periodista fidel al règim. En el món acadèmic italià, el filòsof és considerat des d’aleshores un “talp” que treballava subversivament; i l’edició crítica de les lliçons berlineses demostra aquesta concepció.
Probablement no és casualitat que precisament Vieweg en la seva biografia torni a presentar moltes proves de com Hegel, per dir-ho com Bertolt Brecht, escampava la veritat amb astúcia: l’historiador de la filosofia, nascut a Turíngia, format i actiu professionalment a l’RDA, està entrenat biogràficament en la desencriptació de missatges dobles. La seva biografia segurament posa el punt final a un debat que fa temps que s’hauria d’haver tancat. Així quedaria el camí desbrossat per a un any hegelià que homenatgi aquell cosmopolita i demòcrata radical. Ja seria hora: aquesta mena de gent no és gaire nombrosa en les files de la història de la filosofia alemanya.