Sexe i filosofia

1968 va ser un any d’aquells que en diuen emblemàtics. A França, en el context del Maig es van publicar llibres que canviarien la filosofia europea, com ‘El sistema dels objectes’ de Jean Baudrillard, o ‘Diferència i repetició’ de Gilles Deleuze i es van traduir obres de Marshall McLuhan i de Herbert Marcuse, que transformaren de dalt a baix les idees dominants sobre la comunicació. Entre nosaltres, es publicava ‘Examen de consciència’ de Joan Fuster i Terenci Moix capgirava la literatura amb ‘La torre dels vicis capitals’. Tot ‘progre’ de l’època comprava ‘És diumenge, Charlie Brown!’, traduït en Edicions 62. Un any abans, al Golden Park de San Francisco 40.000 hippies s’havien manifestar cridant  “Peace and love ” i regalant flors a la policia. Una mica més tard, l’any 1969, Andy Warhol inventava el ‘porno chic’ amb ‘Blue movie’. Però de tot plegat ha passat mig segle. És innegable que l’onada de 1968 va alliberar el cos. Què queda ara de la revolució sexual en l’àmbit de pensament?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pensar el cos. Tradicionalment, els filòsofs han tingut por de la carn, però si algun tema ha estat constantment present els darrers cinquanta anys al pensament europeu és l’esforç per pensar el cos i el sexe sense tabús. De Plató ençà (això vol dir des de fa 2.500 anys!) els filòsofs han estat molt més interessats per l’ànima i les idees que pel gaudi i la vida. Amb els estoics la luxúria (i el luxe) començaren a fer-se incompatibles amb la filosofia. “Filosofar és aprendre a morir”, va escriure Montaigne (1533-1592). Però alguna cosa va canviar a partir de Nietzsche i va ser per sempre. En filosofia, d’aquests canvis sobtats en diuen transvaloració, mutació de valors. Nietzsche va morir l’any 1900 i des d’aleshores la carn, el cos i la voluntat de poder han estat temes inevitables en l’àmbit del pensament. El prestigi que la psicoanàlisi freudiana va aconseguir sobretot després del Segona Guerra Mundial no tan sols va alliberar el desig sexual, sinó ­­­que va mostrar igualment en quina mesura el sexe podia ser un gran estímul també en la publicitat i els negocis. Poques motivacions hi ha tan fortes com el desig sexual i, convenientment modulat, és l’estímul bàsic del consum i l’oci. 

Al llarg del segle XX la sexualitat anà perdent subtilitat romàntica, fins a convertir-se cada cop més en una força reivindicativa, política i activa. Però l’alegria hippie per l’alliberament va durar poc. No tothom pensa que el sexe sigui revolucionari, ni tan sols que sigui una bona eina per al canvi social. Jean-Luc Nancy a Sexistence, el llibre amb dibuixos de Miquel Barceló, que ara és moda filosòfica a França, és taxatiu: “No hem conegut un alliberament sexual, sinó una simplificació sexual”. Tal vegada sigui cert que avui es confon el sexe amb la gimnàstica. Però la cosa continua fent pensar i ara mateix el sexe torna a ser el tema que domina al mercat d’assaig arreu d’Europa. Aquesta tardor hi ha una veritable moda de llibres sobre la sexualitat. Títols com Elogi de l’amor d’Alain Badiou, El sexe ni la mort d’André Compte Sponville, Filosofar o fer l’amor de Rown Ogien, El fenomen eròtic de Jean-Luc Marion o Hard Romance de la pensadora israeliana d’origen marroquí Eva Ilouz omplen els aparadors i les seccions de no-ficció de les llibreries europees aquests darrers mesos. 

Filosòfic o pornogràfic

La moda europea de llibres sobre el cos potser indica què no sabem gaire ni què fer-ne, ni com tractar-lo, ni com entendre’l. El filòsof marxista Jean-Luc Nancy es pregunta si el sexe està condemnat a ser “filosòfic o pornogràfic”, com si no pogués ser (senzillament) plaent. Fins i tot la revista catòlica i socialista Esprit (portaveu del progressisme chic europeu) ha publicat al seu número de juny-juliol un extra sobre “El sexe després de la revolució”. No és que tornem als temps grecs quan Diògenes el Cínic es masturbava en públic sense que es provoqués cap especial terratrèmol a Atenes (testimoni Diògenes Laerci). Però estem ben lluny de filòsofs fadrins decididament sexofòbics com Tomàs d’Aquino i Pascal o de temorencs obsessius com Spinoza, que preferien l’amor diví i la deducció intel·lectual a la sensualitat. 

La neurosi sexual de Comte (la seva musa Clotilde de Vaux se li va morir amb 31 anys) o Kierkegaard (que va demanar a la seva xicota, Regina Olsen, que es casés amb un altre!) fou una moda molt típica del segle XIX, que avui com a màxim ens fa venir un somriure pietós. Els pensadors moderns, com Sartre i Simone de Beauvoir, Heidegger i Hannah Arendt (ella tenia 17 anys quan va conèixer el seu professor de filosofia, que havia complert els 35), o Foucault (mort de sida), generalment han estat poc maniàtics en aquest tema. 

Diuen les estadístiques que a Europa el nombre de prostitutes disminueix sense parar (de fet, són molt majoritàriament extracomunitàries a tot arreu de la UE) i que no té ni comparació amb el que succeïa a principis del segle XX quan a Londres l’any 1901 estaven censades 120.000 professionals del sexe per a una població de quatre milions i mig de persones. Avui les crítiques dels socialistes utòpics i de Marx a la hipocresia sexual de la burgesia semblen moralistes i retòriques. S’han llevat força tòpics i les requisitòries d’un Marx sobre empresaris que es beneficiaven les obreres han estat substituïdes per una banalització creixent de la sexualitat. Només l’incest i la pedofília són majoritàriament reprovades, però bàsicament perquè s’exerceixen sobre persones fràgils. Continua semblant de mal gust aquella ironia d’Oscar Wilde sobre un editor de llibres eròtics (“li agraden les primeres edicions; especialment en dones: les nenes petites són la seva passió”), però en general la sexualitat és un afer privat sobre el qual es prescindeix del judici públic. 

Assassinat de Theo van Gogh. El fet va provocar una onada de por i prevenció antiislàmica que ha marcat els darrers quinze anys de la poltíca al nord d’Europa.

El sexe com a coartada

Si els filòsofs han tingut por del sexe no és perquè siguin tots gent tímida que només treu el nas als llibres. Epicur condemnava l’excés sexual argumentant no per por del cos, sinó perquè tota obsessió és en ella mateixa dolenta i sant Agustí (que es va inventar la paraula libido), a part de tenir una joventut d’aquelles que en diríem dissipade”, pensava que el sexe era en ell mateix impur perquè bàsicament impedia pensar amb la fredor necessària per comprendre la vida. També Spinoza va parlar sobre “l’extrema tristesa” que segueix al gaudi. Però el gran argument sexofòbic el va aportar Kant: en la sexualitat l’altre (¿l’altra?) es transforma en objecte, en circumstància del meu plaer personal i egoista. I quan convertim la persona en cosa la degradem sense remei. Només el matrimoni, va concloure, permet establir la igualtat en la relació sexual. 

Alain Badiou, deixeble d’Althusser i cappare de l’àmbit comunista o excomunista, que enguany ha complert 80 anys, ha escrit en el seu darrer llibre: “No em sembla que els joves d’avui, tot i que veuen porno des de la primera adolescència, s’hagin alliberat tanmateix dels tabús de tota mena, ni que hagin superat la dificultat de relacionar-se amb l’altre, ni que dominin la complexa articulació de la pulsió sexual i de la relació afectiva”. Però, al mateix temps, Badiou només albira dues possibilitats (el sexe i l’art) per intentar buscar una mica de calma i felicitat personal en un món on tot va massa de pressa i augmenta la misèria emocional. La reivindicació del cos i dels drets sexuals està deixant de ser un argument de l’àmbit progressista gràcies, també, a l’integrisme islàmic. La redacció d’Esprit es demanava força escandalitzada aquest estiu: “Qui, fa tan sols vint anys, hauria pogut imaginar que la major part de dirigents de de l’extrema dreta europea tindrien a gala assumir la defensa dels drets de les dones i dels homosexuals contra l’obscurantisme islàmic?”.

És molt significatiu que el dret al propi cos i a la llibertat sexual també s’hagi convertit en aquests darrers anys en munició per al debat sobre el xoc de civilitzacions. L’assassinat de Theo van Gogh (1957-2004), homosexual declarat, i nebot besnét del cèlebre pintor impressionista, a mans d’un islamista d’origen marroquí però nacionalitzat holandès, va provocar una onada de por i prevenció antiislàmica que ha marcat els darrers quinze anys de la política al nord d’Europa. Avui el progressisme passa per hores baixes a tot el nord d’Europa i un dels arguments bàsics dels grups conservadors per atreure l’opinió pública és la sexofòbia islàmica, vista com un greu atac a les llibertats personals. Els països escandinaus encara viuen traumatitzats per l’intent d’assassinar, el març de 2010, Lars Vilks, un dels dibuixants de les famoses caricatures de Mahoma al diari danès Jyllands Posten; un fet que ha marcat la política escandinava amb una intensitat impensable fins llavors. Les restriccions creixents (i molt populars) a la immigració a Noruega, Suècia o Dinamarca es justifiquen cada vegada més amb l’argument de la suposada sexofòbia islamista, que a la llarga significaria una limitació de les llibertats públiques. 

Herència del Maig del 68. La gran mutació cultural del Maig del 68 va tenir com a epicentre la sexualitat, tant o més que el poder polític. A la imatge de dalt, el filòsof André Glucksmann.

La disputada herència del Maig (però fa 50 anys!)

Vista amb perspectiva la gran mutació cultural de Maig del 68 va tenir com a epicentre la sexualitat, tant o més que el poder polític. Poc temps abans de morir, el filòsof francès André Glucksmann (1937-2015), encara va polemitzar amb Nicolas Sarkozy —a qui havia defensat com a aspirant a la presidència— reivindicant que si a França el president podia viure maritalment amb una cantant com Carla Bruni, sense que s’esquerdessin els murs del palau de l’Elisi, el fet era degut a la transformació dels costums propiciada pel mític maig. Glucksmann s’indignava perquè mentre Sarkozy proclamava que l’herència del maig francès havia de ser abolida, paradoxalment se n’aprofitava sense cap mena de problema. L’alliberament sexual és, potser l’única herència del 68 i del moviment hippie que encara roman dempeus quan s’han esfondrat quasi totes les utopies. Hom podrà dir que es tracta d’un alliberament banalitzat però resulta d’una eficàcia contrastada. Per a mostra, un botó local: a l’Estat espanyol el nombre de matrimonis ha disminuït en un 56% de 1965 a 2016, amb el corresponent augment de les parelles no casades. En canvi, els divorcis han augmentat de 37.586 el 2001 a 114.019 el 2016, segons dades de la memòria del Consejo General del Poder Judicial, presentada enguany. El diari Levante va publicar (12/05/2016) que al País Valencià hi ha 73 divorcis por cada cent matrimonis (contra els 46 de mitjana europea) i que el 41 % del xiquets naixen fora del matrimoni. No se sap què opina el cardenal Cañizares d’aquesta proesa. 

Una societat narcisista?

El perfil de les societats europees mostra que cada vegada més estem davant d’una societat hiperpermissiva en temes de sexualitat, que deixa de banda l’interès per la religió i que, fins i tot, cada vegada està menys interessada per la política (només és molt important per al 8% dels europeus, amb un pic del 14% en països del sud d’Europa). La paraula paritat, que va aparèixer en el vocabulari polític europeu cap a 1991-1992, cada vegada es pot aplicar més a la família i a la sexualitat. Una nova configuració de les relacions sexuals i de la família està apareixent amb força i la moda dels llibres sobre sexe i filosofia fan poca cosa més que testimoniar aquesta perplexitat. Molt possiblement anem cap a societats en què el sexe i la parentalitat estaran dissociats. Permetrà això que les generacions futures siguin emocionalment més equilibrades o, per contra, provocarà una autèntica plaga de depressions i angoixes infantils? Sabem que en la infància la inseguretat dels vincles provoca feblesa emocional i dependència. En l’educació de la sexualitat el paper principal no va a càrrec ni de la família ni de l’escola (tot i que n’hi hagi que ho intentin!) sinó dels pars, és a dir, dels companys de classe, dels amics del carrer i dels germans o cosins més grans. A més, l’educació sexual és una feina massa complexa per posar-la a mans de la família o de l’escola. Les famílies solen ser espais molt contradictoris i a les escoles prou feina tenen a ensenyar matemàtiques o valencià. Endossar a l’Estat (o a l’autonomia corresponent) la responsabilitat en matèria d’educació sexual és tenir molta fe i gaudir d’una ingenuïtat gairebé emocionant. El cos i el poder sempre han tingut relacions complicades. Si el servei militar, que suposadament consagrava la virilitat, va fracassar en la tasca de fer mascles, els esforços per educar en l’afectivitat des de l’escola poden estar carregats de bones intencions, però tampoc no garanteixen societats paritàries. 

Corren nous temps per a la reflexió sobre el cos i ja no serveixen ingenuïtats derivades d’un maig de fa cinquanta anys. De la mateixa manera que han passat avall les receptes religioses sobre la masturbació i la castedat, també fa somriure una mica la hipòtesi que associava la sexualitat amb l’alliberament. Ens espera un futur d’exhibicionisme i sexualització que tindrà com a model instagramers anorèxiques? No necessàriament. Però és significatiu que aquesta tardor les llibreries europees estiguin plenes de llibres que hi reflexionen. Prenem-ho com un símptoma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.