La tesi bàsica del decreixement és molt intuïtiva: en un planeta amb recursos naturals cada cop més limitats, no es pot fer un consum desaforat d’energia perquè això condueix simplement a l’extinció de l’espècie. El creixement infinit no resulta possible en un món finit. Com encaixa aquesta observació ecologista amb el pensament de Diògenes, que al cap i a la fi era un grec de fa més de 2.400 anys, quan bàsicament cap dels problemes tecnològics de la modernitat s’havia ni tan sols plantejat? D’entrada, el que vincula Diògenes amb les posicions de l’ecologisme i del decreixement és la tesi de la simplicitat. Tant l’ecologisme i les teories contemporànies del creixement com el cinisme de l’època grega impliquen una crítica en profunditat de la riquesa material, del poder i de la glòria humana. I l’altre gran punt de trobada entre ambdós és la impugnació del sistema dominant. Si el cinisme, per definició, no col·labora amb el poder constituït i el troba ridícul i fins i tot suïcida, també l’ecologisme i, especialment, la teoria del creixement resulten incompatibles amb les formes actuals de capitalisme i amb la globalització.
El cinisme, com l’ecologisme, no és només un discurs teòric: és també una sensibilitat, una estètica vital i una opció vital que exigeix un compromís personal i quotidià. Tant en el moviment ecologista contemporani com en l’antic cinisme grec, són els petits gestos (fins i tots les performances) els que finalment poden resultar decisius per canviar la vida. La renúncia voluntària està en la base del cinisme i en la de l’ecologisme contemporani, que coincideix amb Diògenes quan aquest afirma que “l’amor als diners és la pàtria de tots els mals”.
Segons diu Diògenes Laerci, Diògenes va dur una vida “frugal i parca” i part del moviment ecologista ens proposa exactament això mateix: una vida de frugalitat voluntària, de renúncia a allò superflu, a allò excessiu, a allò purament extern, per descobrir en la reflexió sobre un mateix allò essencial i autènticament humà. L’autodomini de Diògenes (que potser va morir vora els noranta anys) és un model també per a la vida dels nostres contemporanis. La reivindicació de l’autosuficiència de la igualtat absoluta i d’una certa autarquia uneixen els cínics antics i alguns ecologistes i decreixentistes actuals més enllà dels segles.
“Segons els cínics, s’ha de portar una vida de gos per alçar-se per damunt de la resta dels homes; s’ha de renunciar al que vam creure erròniament que fa de nosaltres homes, per tornar a ser vertaderament homes”, deia el pensador francès Étienne Helmer.
A la filosofia grega, des de Plató i Aristòtil s’elogiava la moderació (entesa com a autodomini, comportament ascètic) i es denunciava la “pleonàxia”, la patològica voluntat de posseir cada cop més que engendra alienació. Diògenes va fer un pas més en aquesta denúncia de l’artificiositat. No només criticava l’acumulació d’honors, plaers i béns materials, sinó sobretot el conformisme que deriva de tot això i que allunya l’home de la seva naturalesa. El rebuig —fins i tot el menyspreu— del luxe és també una característica molt òbvia dels cínics. El cinisme és un mode de vida en què els ideals postulen un retorn a la naturalesa, una crítica radical del que significa un món basat en l’acumulació i una reivindicació de l’autosuficiència, com a garantia de la llibertat personal. La pobresa material dels cínics s’apropa també molt a la simplicitat voluntària que defensa el moviment ecologista actual. De fet, l’autosuficiència és també per al moviment ecologista i pel decreixement una de les claus de la llibertat personal i la base de formes de col·laboració mútua no sotmeses a les regles del capitalisme.
Helmer insisteix també en la crítica que els cínics fan dels nomos, o el que és el mateix, de “la llei en el silenci del conjunt de les lleis positives, però també dels costums i de les institucions que donen forma a la manera de pensar, de jutjar i d’actuar”. Com el cinisme antic, també l’ecologisme és una crítica de les lleis i els costums que ens porten a una forma de vida antinatural i, en conseqüència, autodestructiva. Cínics i ecologistes no són necessàriament pessimistes; no estan en contra de la vida, sinó del “malviure” agressiu, trist i violent que deriva d’unes societats organitzades per produir infelicitat, perquè busquen augmentar el plaer de forma antinatural, amb el que només aconsegueixen afegir dolor. Quan les necessitats socials (el prestigi, el poder) passen per sobre de les necessitats purament naturals, el dolor resulta inevitable.
Els cínics proposen, com els ecologistes i l’actual moviment pel decreixement, el que ells denominen euteleia, és a dir, una “vida senzilla”, perquè el desenvolupament i la tecnologia no són les úniques opcions per dur a terme una vida plenament humana. Euteleia en grec antic era també una cosa de poc valor, i reivindicar el que pocs valoren, allò simple, allò euteleités (“el que es menysprea”) és una de les obsessions del pensament ambientalista. Limitar les necessitats dels humans, educar les emocions, evitar la violència institucional dels governs, propugnar un accés racional als recursos, en comptes de monopolitzar-los, etc., seria un programa que cínics i decreixentistes ecològics compartirien amb total seguretat. De fet, la famosa “autarquia cínica” podria definir-se en termes similars a aquests. L’objectiu és assolir el que Helmer descriu com “la capacitat de satisfer-se amb el mínim per no dependre de cap altra llei que la de la natura”. L’autarquia (autosuficiència) dels cínics no distaria gaire d’aquesta solució —tot i que òbviament la adiaphoria (“indiferència”), que també és un sentiment molt propi dels antics cínics, no forma part —més aviat tot el contrari— del bagatge del decreixentisme i l’ecologisme actual.
Retornar a la phisis, a la natura entesa com l’única font realment valuosa de la vida humana i criticar les convencions artificials, les lleis polítiques (nomos), que creen frustració en la societat i en els individus és un principi comú al pensament ecologista i als antics cínics.
Tres elements més que el decreixement ecològic contemporani i l’antic cinisme tenen en comú són (1) la reivindicació de la pobresa o, millor dit, de la “simplicitat voluntària” com a norma de vida. Menys és més si s’evita que els humans es converteixin en esclaus de les seves possessions i portin, en conseqüència, una vida infeliç. L’aparent pobresa cínica i el rebuig del luxe es troben en el nucli mateix de la proposta de vida que fa Diògenes i és també un punt central de concepció ecològica del món. Això implica també (2) una crítica del treball com a alienació. Els cínics reduïen el treball als límits d’allò estrictament natural per subvenir a les seves necessitats naturals i l’ecologisme denuncia també que el treball en les societats industrials s’ha convertit en ineficient perquè exigeix cada cop més malbaratament d’energia i produeix més infelicitat i submissió. Decréixer, consumir menys i buscar un tipus de satisfaccions menys grosserament materials és també una idea que l’ecologisme proposa com a guia de vida.
Finalment, els cínics practicaven (3) una economia no mercantilitzada, d’intercanvi, que no rebutjava en cap cas, com el mateix Diògenes, la mendicitat. El que l’ecologisme actual —o almenys una part del moviment— propugna és també una revisió dels criteris mercantils del neo/postcapitalisme industrial. L’economia d’intercanvi retorna cada cop més, el consum de proximitat es prefereix al consum global i es reivindica allò petit i un “qüestionament radical dels valors (...) en nom d’una vida virtuosa, conforme a la natura”, diu Helmer.
Cinisme i ecologisme contemporani tenen un punt informal, desorganitzat i constitueixen bàsicament un símptoma de crisi d’un sistema social. En el cas del cinisme era l’enfonsament de la polis; en el de l’ecologisme i el decreixement, l’economia industrial i el monopolisme. Entre moviments de protesta i sensibilitats de moments de canvi, Diògenes i l’ecologisme contemporani permeten establir analogies significatives. La crítica d’allò artificiós i de les mediacions és àmplia. Així, per exemple, vincular cinisme antic i ecologisme contemporani permet repensar en profunditat més d’una pregunta. L’ecologisme i el cinisme antic van ser radicals o simplement prudents, tenint en compte el que veien que arribava en la societat i en la política? El que sovint es critica com a xarlatanisme i exageració dels ecologistes actuals i en els cínics antics, va ser realment tal, o simple saviesa? Seran les trobades de l’ecologisme amb el poder econòmic tan estèrils com la mítica conversa entre Diògenes i Alexandre?