Tucídides va afirmar que Atenes va ser “l’escola de Grècia” (II, XLI) però no s’hauria pogut imaginar fins a quin punt la nostàlgia de l’Atenes ha impregnat tota la cultura occidental. Sempre que reflexionem sobre la democràcia, Pèricles reviu d’una o altra manera. El sistema polític democràtic que ell consolidà a Atenes és, en bona part, l’origen del nostre model. La democràcia dels antics està explicada en l’Elogi Fúnebre que pronuncià en memòria dels morts en el primer any de la guerra del Peloponès, contra Esparta; i els valors que defensa en aquest discurs encara inspiren avui la filosofia política. Hi ha ben pocs discursos en la història del món que hagin resultat tan decisius —potser amb l’excepció del Discurs de Gettysburg (1863), que pronuncià Abraham Lincoln, i que en menys de 300 paraules també homenatjava els soldats morts en la guerra civil en defensa de les llibertats. Pèricles sempre ha estat un model de governant. Aristòtil el considerava (Ètica a Nicòmac, VI, 5, 1140) un frònimos, un home d’estat savi i prudent, és a dir, algú capaç de modelar la política a partir d’un ideal raonat. En definitiva, tot home polític aspira a governar com Pèricles, amb una barreja de pragmatisme i idealisme.
EL PERSONATGE
Pèricles provenia de la vella noblesa atenesa (la seva mare, Agarístia, era neta de Clístenes, el reformador d’Atenes, i el seu pare, Xàntip, era un dels generals que havien aturat els perses en les guerres mèdiques). Pertanyia a l’antic llinatge dels Alcmeònides, una de les famílies fundadores d’Atenes i de tradició democràtica. Els seus mestres foren Damó d’Atenes i Anaxàgores de Clazòmene. Molt possiblement si ens han pervingut aquests dos noms amb relació a Pèricles no és per casualitat. El primer era un pitagòric que coneixem per haver defensat la importància de la música en l’educació i que també influí sobre Sòcrates. Anaxàgores de Clazòmene és, per la seva banda, el profeta del nous (l’enteniment) i afirmava que era la raó humana la que organitzava el món, tesi racionalista en estat pur. Un món que sense nous estaria abocat al caos. Segons Plutarc, fou Anaxàgores qui “li ensenyà la gravetat i la dignitat que mantenia en tot el que deia i feia, més senyorial del que pertoca als qui han de fer discursos davant un poble lliure i també li ensenyà a actuar amb una certa majestat”. Com molts líders democràtics, Pèricles sempre es va veure a si mateix com un aristòcrata. No pretenia que el líder polític es “rebaixés” al poble, sinó que es tractava de fer pujar el poble a un raonament polític. El bust de Crèsiles, que s’ha convertit en el retrat oficial de Pèricles, intenta mantenir aquest principi: no somriu i sembla que estigui immers en una meditació interior, malgrat portar el casc del guerrer. Consta que vivia amb sobrietat, malgrat disposar d’una fortuna important, parlava poc però ho feia en ocasions decisives i amb una absoluta claredat. Segons els seus contemporanis, només se’l va veure plorar dos cops: en el procés contra Aspàsia (la dona milèsia, possiblement descendent de Tales, amb qui compartí la vida) i en la mort del seu darrer fill. El tòpic és important perquè marca un dels trets característics de la política democràtica: la contenció. A diferència dels règims totalitaris i dels despotismes, les democràcies sempre han procurat evitar els personatges excessivament teatrals o les exageracions retòriques. L’exemple de Pèricles en la creació d’una imatge pública dels polítics ha tingut una llarga posteritat.
UNA NOVA DEMOCRÀCIA
Pèricles no fou l’inventor de la democràcia, però sí el primer governant a assegurar que qualsevol ciutadà, fos quina fos la seva riquesa, pogués accedir al poder. Des de 457-456, els zeugites (ciutadans de la tercera classe censatària) van tenir accés a l’arcontat. I se sap per Aristòtil que més tard també ho aconseguiren els thethes (ciutadans de quarta classe, els més pobres). Una eina que usà Pèricles per ampliar la democràcia va consistir a fer que a alguns càrrecs polítics no s’hi arribés per votació, sinó mitjançant un sorteig obert a tothom. Però aquestes reformes haurien estat lletra morta si no s’haguessin acompanyat d’algunes mesures revolucionàries: la primera fou pagar als ciutadans pobres per assistència al consell i per ocupar càrrecs que significaven la pèrdua del jornal. Els bouletes (cinc-cents membres de l’assemblea) i altres càrrecs de segon nivell rebien un mistos, una retribució compensatòria. També en època de guerra els cavallers tenien una subvenció per mantenir el seu cavall. Però els estategos, els generals, continuaren essent membres de la classe alta que exercien el càrrec com un honor.
Una aportació bàsica de Pèricles a la democràcia fou la seva política d’obres públiques. Encara avui, per influència de Pèricles i dels seus hereus romans, es vincula el bon govern a l’estat d’obres. En democràcia, els polítics recordats són sempre els que tenen “mal de pedra” i fan monuments o obren carrers. Plutarc explica com va dedicar les riqueses de l’estat a “obres que li donaren, un cop construïdes, un renom immortal i que mentre es bastien tenien un benefici immediat perquè reanimaven totes les arts, donaven feina a molta gent i procuraven un salari a quasi tota la ciutat”. La reconstrucció dels monuments de l’Acròpolis que havien estat destruïts pels perses en la II Guerra Mèdica es va fer a crèdit i assaltant el tresor d’altres ciutats gregues dipositat a Atenes. Però és significatiu que Pèricles no va fer obres públiques a l’atzar, sinó que les va integrar en un pla conjunt de monumentalització de tota la ciutat, amb un objectiu clarament propagandístic. Hi ha bones raons per afirmar que això no hauria estat possible sense la col·laboració de Fídies, que actuà com el que avui anomenaríem un ministre d’arquitectura. La tesi segons la qual les ciutats són la conseqüència de la trobada entre un príncep i un arquitecte es posà a prova per primer cop en els bastiments de l’Acròpolis. Forta militarment i rica perquè controlava la mina d’argent de Labrion i el tresor de moltes petites ciutats gregues, Atenes es volia revestir de conjunts monumentals per expressar la seva grandesa. Però Tucídides (II, XL) no deixa d’observar que, malgrat tot, “es va saber conciliar el bon gust amb la simplicitat”. Els excessos barrocs mai no han estat gaire democràtics.
El Partenó, amb la seva façana de vuit columnes (i no de sis com fins aleshores) i amb fris jònic sobre un edifici paradoxalment dòric, explica força bé el que pretenia Pèricles. Les columnes, que simbolitzaven els temples antics, elevaven un fris modern. Les metopes del fris dòric (gigantomàquia, guerra de Troia, amazonomàquia) evocaven quatre escenes de batalla en la qual apareix l’ordre triomfant sobre del desordre i l’esperit imposant-se sobre la matèria. Al fris jònic de les Panatenees hi podem veure el poble sencer oferint als déus els seus presents. A l’interior (naos) del temple la deessa verge Atenea apareix armada i sostenint a les mans la victòria (niké). El temple és, doncs, una ofrena a la deessa de la ciutat, però també és un símbol cívic. Pèricles construí al Partenó una de les primeres expressions del que s’ha anomenat “la religió cívica”, en què el poble se celebra a si mateix i, en certa manera, se sacralitza. Un personatge desconegut, un enemic de Pèricles que tradicionalment s’ha anomenat “el vell oligarca”, ho constatà amb tota claredat: “El benestar dels pobres de la gent del poble i de les classes inferiors —i també la multiplicació de gent d’aquesta mena— reforçà la democràcia”.
L'IMPERIALISME I LA DEMOCRÀCIA
Si Atenes fou una ciutat rica ho deu en gran part al seu imperi. L’any 454 Pèricles, en una decisió simbòlica, feu traslladar el tresor dels seus aliats, la Lliga de Delos, al Partenó —cosa que mai li perdonaren altres ciutats gregues— i va ser aquest tresor el que va finançar el creixement atenès. Amb les seves contribucions eren les ciutats sotmeses a Atenes les qui finançaven l’excepcional flota de guerra atenesa. És significatiu que la democràcia i l’imperialisme vagin tan estretament units. El fet ha estat observat per molts historiadors anglosaxons, de caràcter neoconservador, que han fer interessants paral·lelismes entre l’Imperi britànic i l’Imperi americà i el món de Pèricles. El poble era amo del seu destí, però només podia fer-ho oprimint els veïns perquè la democràcia és un sistema car de mantenir i algú havia de treballar per mantenir l’imperi —i els veïns se’n van cansar. Amb la guerra del Peloponès totes les contradiccions van esclatar de ple. Però cal anar amb compte.
La guerra del Peloponès, estrictament, no va existir. Van ser, com a molt, tres campanyes militars diferents —entre el 431 aC i el 404 aC—, totes prou desgraciades i amb un mateix denominador comú però sense una continuïtat exacta. A més, sovint Atenes i Esparta van lluitar mitjançant els seus aliats agrupats respectivament en la Lliga de Delos (proatenesa) i la Lliga del Peloponès (proespartana). Finalment, després de la batalla naval d’Egospòtamos (que en grec vol dir ‘el riu de la cabra’), Atenes no va poder més i es va rendir. El cost fou immens. La ciutat va perdre totes les seves possessions a l’exterior, va haver d’enderrocar les muralles del Pireu i va perdre totes les naus, excepte dotze, que pogué mantenir simbòlicament com una ombra del poder perdut. Però Grècia va restar tota econòmicament enfonsada durant generacions. Quan avui es parla de la “guerra global contra el terrorisme” (alguns en diuen “les guerres musulmanes”) és fàcil fer un paral·lel entre la situació actual i la de l’Imperi atenès. Van guanyar els espartans i Atenes va quedar políticament tocada per sempre més. La gran filosofia (Plató, Aristòtil) no va deixar mai de preguntar-se sobre la democràcia i els seus límits i sobre les causes de la fallida atenesa. Plató, el gran inspirador de tot el pensament reaccionari fins avui, en va treure matèria per a La República, en què va afirmar que Atenes havia estat derrotada per l’excés de discursos buits que havien anorreat l’antiga virtut. Una cosa semblant diuen avui els pensadors neocons dels EUA. Si el saber i el poder no van a l’una les ciutats s’esfondren. Aristòtil, més moderat, pensava que la política de Pèricles havia fracassat per un excés d’ambició i recomanava als governants futurs optar per la prudència.
L’home magnificent (Aristòtil en diu spoudaios, mot difícil de traduir) és complicat perquè enlluerna i, alhora, quan s’equivoca arrossega amb ell un munt de gent. Avís per a polítics, que tant valia ahir com avui. L’Atenes, el gran far de Grècia, es va esfondrar possiblement per la ceguesa política del mateix home que l’havia encimbellat —i aquesta és segurament una lliçó que val també per a altres temps històrics. Al llibre I de la Història de les Guerres del Peloponès, Tucídides reporta una frase de Pèricles que segurament podria valdre també per a molts estrategues derrotats: “Hi ha un principi, atenesos, que mantinc i he mantingut sempre: no fer concessions”. Seria curiós saber quants polítics al món han caigut per dir el mateix.
ASPÀSIA, LA DONA SÀVIA
Originària d’una família aristocràtica de Milet (costa d’Anatòlia, actual Turquia), Aspàsia va néixer vers el 470 i possiblement morí cap a l’any 400 abans de Crist. La companya de Pèricles és un personatge fascinant.
Milet havia estat la ciutat d’origen de la filosofia però va caure en mans dels perses i fou incendiada l’any 494. Sembla que Aspàsia arribà a Atenes aproximadament amb vint anys i soltera. La seva doble condició d’exiliada i aristòcrata li serví per a estalviar-se alguns dels problemes més obvis de les dones a Grècia, com ara el de la submissió masculina, però el seu estatut jurídic no va estar mai gaire clar. En un món on el paper de les dones es vinculava a la reproducció, aconseguí una projecció pública del tot singular. “Hetaira” (o el que és el mateix, “dona de plaer”) per a la tradició, tampoc no hi ha acord sobre quin fou exactament el seu paper polític a Atenes, tot i que l’esmenten Plató, Aristòtil i Xenfont i té un paper important en la conformació del cercle polític del seu company Pèricles amb qui convisqué, sense estar casats perquè la llei atenesa prohibia el matrimoni d’un ciutadà amb una forastera, del 450 aC-445 aC fins a la mort d’aquest, el 429 aC . El poeta Ateneu, en un fragment conservat que és un debat entre Aspàsia i Sòcrates, li diu “herotodidàskalòs”, ni més ni menys que “mestra d’amor” i Sòcrates la considerava la seva “didaskalós”, mestra de retòrica. Al fi i al cap, també el filòsof “combinava matrimonis” segons el Teetet de Plató.
El tòpic grec sobre la dona la comparava amb l’abella laboriosa i la situava a casa, en la vida privada, dedicada a teixir i a fer pastissets. En un món de dones mudes, Aspàsia és una dona amb veu pròpia que combina elements educatius i elements eròtics; això la fa un personatge prou singular. Es pot suposar que al voltant d’Aspàsia es reunien alguns dels intel·lectuals més significatius del moment i que constituïen el que avui consideraríem una mena de “sotogoverno” atenès. Plutarc, que també recull la tradició segons la qual Aspàsia vivia d’explotar altres dones, ens diu que era “de bon criteri i reunia gràcia i sagacitat” i, encara més, que “Pèricles es va apropiar a Aspàsia per ser dona sàvia i de gran disposició”. En una societat que no acceptava dones sàvies, aquesta afirmació sembla molt significativa. El poeta còmic Cratí la comparava amb la deessa Hera perquè era companya d’un Olímpic (l’irònic atribut que els seus enemics atorgaven a Pèricles). Tot i que resulta complicat escatir les dades històriques autèntiques, està documentat que va tenir un fill amb el seu amant, Pèricles el Jove, general atenès que fou executat després de la derrota de la batalla de les Arguinuses, l’any 406. Pèricles, de fet, abans de la seva mort obligà canviar la llei de ciutadania per a evitar que aquest fill fos considerat un bastard. A la novel·la Els Miserables, Victor Hugo presenta Aspàsia com “una criatura en què es tocaven els dos extrems de la dona; era la prostituta deessa”. Aquesta és la doble imatge, potser injusta, que n’ha quedat.
LA CIUTAT GREGA
Polis és una paraula grega que significa ‘una ciutat que s’autogoverna’. La més gran, Atenes, tenia una superfície aproximada de 1.700 quilòmetres. Dir-ne “ciutat-estat” potser és una mica exagerat perquè la majoria de la població atenesa vivia a l’horta i la major part dels ciutadans eren pagesos o, com a mínim, propietaris rurals. El concepte de “burgès” tal com s’entén avui simplement no existia a Grècia. Quan la població atenesa va arribar al màxim, a l’inici de la Guerra del Peloponès, l’any 431, hi havia entre 250.000 i 275.000 habitants, inclosos ciutadans, dones, nens, esclaus i forasters. Cap altra ciutat grega va arribar a aquest nivell fins al període romà. La ciutat de Corint tenia gairebé 90.000 habitants i les de Tebes, Argos o la Calcídia, entre 40.000 i 60.000.
Polis no va ser mai un concepte geogràfic sinó polític. Era més aviat una població que actuava de comú acord i que, per això mateix, s’havia de poder reunir en assemblea i tractar en comú sobre els seus problemes. L’altra condició era l’autosuficiència, especialment en la producció d’aliments, sense la qual cap ciutat podia ser independent. Les condicions de pertinença a la polis estaven estrictament marcades. La llei restringia la ciutadania als fills de ciutadans i de dones lliures. En temps de Pèricles es van declarar il·legals els matrimonis de ciutadans amb forasteres i bastards, els fills d’aquestes unions. El foraster (metecos) només podia ser acceptat com a atenès per acord de l’assemblea ciutadana (boulé). Tenia restringides les llibertats i generalment estava mal vist. La polis era la font de tots els drets, tot i que temes com ara l’educació o el control dels tipus d’interès es consideraven qüestions entre particulars, en les quals no s’entrava. Però si la polis no exercia el seu poder en aquests dos àmbits que són bàsics per a una societat moderna, en quin sentit hi havia llibertat a Atenes? La resposta es pot donar en epigrama: “La llei és rei”.
La llibertat grega era el contrari de l’anarquia. S’identificava amb una existència ordenada, en què tot excés (ubris) estava socialment mal vist i els costums antics no es qüestionaven. Per això gent com Sòcrates, que ho qüestionava tot, eren considerats perillosos. Com va dir Pèricles, “la llibertat és la nostra norma de govern”, bàsicament perquè el fort sentit de comunitat era compartit per tothom. Eunomia (‘estat ben ordenat’) és un concepte que es va començar a quedar curt a partir de finals del s. VI. Arreu de Grècia va començar a demanar isonomia, és a dir, un estat amb igualtat de lleis i drets polítics. Un nou grup social, els ciutadans pobres, que eren la majoria, van emergir com a força política i tota la història política del període clàssic es pot explicar com una lluita per aconseguir la demokratia (‘el poder del poble’) com a concreció de la isonomia.
Això no significa en absolut que hi hagués igualtat entre rics i pobres. Més aviat al contrari. El nivell de vida era baix i l’alimentació molt bàsica; el ciutadà considerava que tenia més drets que no pas obligacions davant el comú. Per això el perill de divisions polítiques i de sedició (stasis) era molt gran. Aristòtil va escriure a la seva Política: “Parlant en general, els homes recorren a la stasis per desig d’igualtat”. Atenes, la ciutat decisiva en la batalla de Marató (490) i a Salamina (480), era, a més a més, una potència naval. Mentre va disposar d’una mina de plata (Labrion) i d’una armada potent, fou invencible. Però com va escriure Tucídides: “L’augment del poder d’Atenes i l’alarma que produïa a Esparta provocà la guerra inevitable”.
La Guerra del Peloponès, que va durar, amb algunes interrupcions, del 431 aC al 404 aC, va acabar amb la derrota total d’Atenes i la dissolució del seu imperi. Pèricles havia mort el segon any de la guerra. Però la seva reivindicació de la democràcia resta com un dels moments més significatius en la història de la humanitat.