Tretze dies de febrer

La política catalana és una política de patiments i desconfiances. Una pàtina emocional envernissa tot debat i tota acció polítics. En general aquesta pàtina depèn exclusivament d’allò simbòlic. Tanmateix, quan la trepidància de la vida política ofereix un xoc transformatiu entre el que és simbòlic i el que és real, l’explosió emocional arriba a límits inusitats. Això és el que ha passat en els darrers 13 dies. L’encadenament d’accions, tant de catalans com d’espanyols, tant d’independentistes com d’unionistes, ha resituat la secessió catalana en un nou escenari i una nova dinàmica. Les peces de l’escaquer es mouen, i acceleren les posicions en un combat que no és que sigui inevitable, sinó que ja està succeint.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat 28 de gener, lluna nova, primer dia del mes de Shevat al calendari jueu, la CUP decidia donar suport als pressuposts del govern de Junts pel sí per al 2017. Al darrere quedava gairebé tot un any d’un intens i crispat estira-i-arronsa entre el Govern i la CUP −amb la defunció dels pressupostos del 2016 i una qüestió de confiança a Puigdemont−. D’ençà del debat dels precedents pressupostos de 2016, l’independentisme va viure immers en una por emocional permanent sobre l’avenir −sobre el que és real. En la desconfiança forjada durant el procés d’Artur Mas cap al dret a decidir i la sobirania plena, el nou escenari afaiçonat per la CUP i Puigdemont era un llibre blanc per omplir. El full de ruta que Mas havia fet valer en les eleccions plebiscitàries era una insegura seguretat: tot s’havia de reescriure perquè tot tornés a ser igual.

La reescriptura de Puigdemont i la CUP ha donat dos productes que van culminar el dia 28: el referèndum i els pressupostos que l’acompanyen. Per a Puigdemont l’equació és molt senzilla. La seva obligació és dur el full de ruta del procés a bon terme. És per això que calia transformar teoria i pràctica per adaptar-ho a les necessitats del nou guió. Puigdemont ha acabat essent el president de la CUP, en una peculiar simbiosi que ha rellançat la missió de l’independentisme al poder. Tot això ha estat possible gràcies al temps necessari de dialèctica purgatorial. En aquest temps d’incertesa i ansietat indepes, estructures d’Estat, desconnexió i referèndum s’han assentat com els elements de no-retorn del futur Estat català que hauria de sortir del sí de les urnes del referèndum a venir. Amb tot, no tothom dins la CUP comparteix aquesta simbiosi.

La reunió del consell polític de la CUP a Vilafranca aquell 28 de gener va fer palesa el manteniment de la divisió interna de la CUP. Els cupaires viuen en un equilibri entre qüestió nacional i qüestió social. En aquella reunió es va prioritzar la qüestió nacional. En la roda de premsa posterior, el portaveu i ex-diputat cupaire Quim Arrufat va deixar clar que el contingut social dels pressupostos era insuficient. Així i tot, una àmplia majoria del consell polític (39 a favor dels pressuposts, 22 en contra i 2 abstencions) va deixar clar que per fer possible el darrer tram de la construcció de la independència, el referèndum, calia dotar el Govern de mecanismes necessaris com el pressupost. Arrufat sonava a acceptació d’un mal menor per a un bé major. Els sectors més reactius contra l’acord van ser Endavant, Arran, la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i algunes assemblees territorials cupaires de l’àrea metropolitana de Barcelona −entre més.

A partir d’aquí, els sectors oposats a l’acord amb el Govern pels pressupostos van llançar un missatge: el projecte de la CUP està deixant de fer el seu servei. Per a Endavant, l’eina que representa la CUP “ha quedat tocada”. La COS va més enllà i va apostar per redefinir la seva relació amb la CUP més endavant. No solament pensen que amb el vot favorable la CUP vota uns pressupostos aliens a la identitat i projecte cupaires; està també cedint al xantatge de Junts pel sí i convertint-se en espantaocells parlamentari.

La idea de fons que regeix totes aquestes reaccions segueix el fil que ja va anunciar Josep Manel Busqueta fa un any, que si calia “llençar la CUP a la paperera per fer una altra cosa, doncs caldrà fer una altra cosa”. La història mateixa de la CUP és una història de compromisos i equilibris que s’han traslladat fàcilment a la seva acció política. Amb tot, la lluita entre pulsió nacional i pulsió social ha estat el principal catalitzador d’unes valuoses contradiccions dins la CUP que han permès enterrar les ambigüitats i trampes del procés. A banda queda la gran missió autoproclamada dels detractors dels pressupostos de Junts pel sí que la CUP és l’únic garant que pot eixamplar la base de l’independentisme. En qualsevol cas, el sí cupaire ha desencadenat una acceleració dels mecanismes tant d’independentistes com d’unionistes.

És important destacar que l’independentisme arribava a la reunió cupaire del 28 de gener amb el desassossec emotiu de l’extenuació d’un debat de més d’un any. Arribava també amb l’escàndol perfectament descobert i fabricat de la multitud de declaracions indiscretes i més o menys fabulades del jutge Santiago Vidal. En aquesta crispació l’unionisme cantava −i canta encara com s’ha vist en aquests tretze dies− la cantata de les eleccions com l’única sortida a una legislatura exhaurida. Totes les previsions que auguraven la fi de tot plegat, legislatura i independentisme, van quedar truncades amb un nou revulsiu.

Puigdemont sabia i sap molt bé que el sí de la CUP desencadenava una guerra de posicions disposada a cercar el desgast mitjançant victòries pírriques. És el joc espanyol. L’estratègia independentista i governamental havia de moure’s amb una rapidesa semblant a la de l’Estat espanyol i l’unionisme. El primer cop no es podia fer esperar i s’havia d’apuntar a l’ariet del Tribunal Constitucional.

Reunió del Consell Polític +GAP de la CUP on es va votar “Sí” als pressupostos de la Generalitat (el 28 de gener).Reunió del Consell Polític +GAP de la CUP on es va votar “Sí” als pressupostos de la Generalitat (el 28 de gener).

Els dos darrers dies de gener la premsa recollia ­−amb més o menys èmfasi− el tebi atac independentista en previsió al judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9N. Els diaris afins al moviment indepe destacaven els incompliments (o desobediència) del Govern espanyol de 26 sentències del Tribunal Constitucional favorables a l’autonomia catalana. Semblantment, es reobria el fil de l’afer de les escoltes a De Alfonso amb noves revelacions i es vinculava a la dita operació Catalunya. És interessant assenyalar la guerra d’informació que envolta l’operació Catalunya i la manera com es va destapar. Madrid no actua com un bloc homogeni fermament disposat a enfonsar el projecte independentista: la guerra entre faccions del poder espanyol ha afavorit que s’hagin conegut informacions reservades d’operacions orquestrades fora de qualsevol legalitat o legitimitat democràtiques. La resposta espanyola no podia esperar l’inici del judici a Mas pel 9N.

Les calendes de febrer obrien amb la impactant amenaça de Rajoy de precintar els centres educatius de Catalunya cas que se celebrés el referèndum no acordat. Rajoy juga amb la imaginació i l’emoció dels catalans −amb l’espectre de la suspensió de l’autonomia al damunt. L’amenaça de Rajoy és molt gràfica i l’independentisme cau al caramel de la distracció del president del Govern. La hipotètica planificació −i anunci estratègic− de la repressió del referèndum d’autodeterminació és va coordinar amb l’opinolatria unionista de la premsa de Madrid. Tot plegat amagava l’autèntica maniobra que el Govern espanyol i el seu braç político-militar de jutges, fiscals i policies havien activat en conèixer el sí cupaire als pressupostos.

El 2 de febrer la maquinària llançava l’operació Pika. Amb molta confusió i sobreatenció mediàtica, el president del port de Barcelona, Sixte Cambra, l’ex-tinent d’alcalde de Barcelona Antoni Vives i d’altres càrrecs i ex-càrrecs convergents eren detinguts (o retinguts) i escorcollats −seu de Convergència inclosa. L’operació Pika és un nou capítol de la ja històrica i famosa “trama del 3%”, les adjudicacions irregulars de gestió pública convergent i les comissions que en cobrava. La corrupció catalana era l’excusa que el Govern espanyol havia preparat com a contraatac a l’acceleració catalana. En l’actual qüestió catalana el que menys importa és la corrupció −sigui real o fabricada−, sinó el seu ús. Les envestides judicials contra Convergència també són estratègiques davant els silencis clamorosos a l’entorn dels peons que poden ser de futur ús unionista −la baula feble del catalanisme convergent que no és independentista però que de moment s’enroca en la discreció i lent sabotatge.

La flamarada de la intervenció policial i judicial era la contraobertura que l’Estat necessitava per contrarestar la gran demostració de força de l’independentisme el 6 de febrer, el primer dia del judici a Mas, Ortega i Rigau. El patiment, la desconfiança i la pàtina emocional que envernissen l’acció política catalana que esmentava al principi s’acompanyen també de la tenacitat de la mobilització permanent. El 6 de febrer l’independentisme i el Govern català van articular una gran manifestació del suport popular cap a la independència i les institucions i càrrecs catalans −un exercici d’allò simbòlic per nodrir el que és real. Les imatges històriques s’acumulaven tant per a independentistes com per a unionistes. L’evocació de la representació històrica va convertir-se en un devessall d’intensa propaganda per tenir la raó: els uns en la legalitat i força coercitiva de l’Estat, els altres en el combat democràtic i popular per la ruptura tant de la legalitat com de l’Estat.

Com en les grans mobilitzacions de l’11 de Setembre dels darrers anys, l’independentisme va articular les masses des de tots els racons de Catalunya, un dilluns a primera hora de matí. A això, s’hi va sumar el ritual que van desplegar tant l’Assemblea Nacional Catalana com el Govern català. El simbolisme i l’estètica −aquell tret català compartit amb els espanyols− va ser hàbilment emprat per legitimar i ensenyar una fotografia política al món. Certament, el fet de veure un ex-president d’un govern regional jutjat per haver organitzat un referèndum-no-referèndum (i a més no vinculant) ha presentat un retrat curiós per a l’opinió estrangera que s’hi ha interessat. Són conscients que és un conflicte obert entre Catalunya i Espanya −més enllà de qui tingui la raó− i que la seva resolució està estancada perquè no s’ha ofert una sortida política. L’ús de la justícia és un símbol intern espanyol que serveix per al públic de casa, però que llança un missatge dubtós i erosionant a l’estranger.

Durant aquests 13 dies, la premsa de tota mena ha evocat la imatge de Companys −l’únic president electe assassinat pel feixisme durant la Segona Guerra Mundial. Hi ha una gran distància històrica entre el Mas de 2014 i el Companys de 1934. L’unionisme ha tingut sempre interès a fer la connexió per amplificar un suposat colpisme de Mas, mentre que l’independentisme −i el mateix Mas− han explotat la condició martirial de Companys. La cadena àuria de tres-cents anys de la qüestió catalana és d’una gran potència i l’ús de la història i la seva representació són inevitables en un conflicte que està manifestament entroncat en la tradició de l’essencialisme historicista hispànic. Els esdeveniments d’avui són ressons del passat, noves situacions amb patrons coneguts i vells records.

És per això que la processó cívica del Govern de la Generalitat amb els encausats Mas, Ortega i Rigau de la plaça de Sant Jaume al Palau de Justícia del passeig Lluís Companys havia de connectar amb els ressons del passat.

Irene Rigau, Artur Mas i Joana OrtegaIrene Rigau, Artur Mas i Joana Ortega abans del judici pel 9N // Jordi Play.

EL TEMPS ha conversat amb Quim Torra, editor i ex-director del Born Centre Cultural. En la seva època de director de l’epicentre de la memòria nacional catalana, Torra va voler crear el gran eix de la representació de la història nacional catalana: el fossar, el Born i la ciutadella. Li demano per la coincidència que la processó cívica desfilés amb mecànica precisió pels tres espais del seu eix de representació (el Palau de Justícia s’alça en terrenys adjacents a l’antiga ciutadella borbònica). Per a Torra, la processó cívica del 6 de febrer demostra el poder d’atracció de la “zona zero dels catalans”, una autèntica porta d’entrada a la història del país. Afirma, a més, 300 anys d’indignitat de manera palesament clara a nivell polític i simbòlic. Puigdemont i Mas han sabut connectar perfectament amb aquest eix.

Conscient de la importància del Fossar de les Moreres, hi faig camí a l’albada del 6 de febrer. Al fossar hi ha menys estelades i més creus de Sant Jordi. A poc a poc, l’espai es va omplint dels guardians del fossar: els grups més patriotes es reuneixen en aquell punt per acompanyar els encausats i el Govern català. Sota la flama eterna en memòria dels caiguts del setge de Barcelona de 1714, parlo amb Joan Manel Pelegrín, un dels concentrats amb els grups patriòtics. Per a Pelegrín, el fossar és el santuari dels catalans, terra sagrada. No podia concebre anar a cap altre punt de la processó cívica. La seva fidelitat a les institucions catalanes és comparable al respecte pels qui van donar la vida per les llibertats de Catalunya. El que és simbòlic de la representació nacional catalana es consuma en les seves paraules i en l’aturada de la processó cívica sota la flama per cantar Els Segadors.

La mobilització al passeig de Lluís Companys, amb tota la seva escenografia i decorat no podia evitar evocar les grans mobilitzacions catalanistes dels primers vint anys del segle XX, durant la Restauració −un règim amb legalitat i legitimitat de parlamentarisme liberal pastisser. El règim sortit de la Transició no deixa de ser una versió democratitzada d’aquella pastisseria alfonsina −avui joancarlista. Mas i Puigdemont ja han assolit una rellevància històrica indubtable −Mas, més aviat malgré lui. L’ex-president que la CUP va enviar a la paperera de la història té èpica per mitjà de l’antièpica. En aquest sentit, Puigdemont té molt més sentit de la història i el lloc que hi ocuparà −la qual cosa també li atorga una consistència i llibertat d’acció més grans en el present. A la vista del futur, moltes petiteses del present es converteixen en pols.

D’aquesta manera, el Mas triomfant i desafiant de les grans proclames es desfà un cop ha de declarar davant el tribunal que l’ha de jutjar. Si bé es proclama l’únic responsable de la consulta del 9N, la seva insistència a no voler reconèixer la desobediència de la legalitat espanyola l’embranca en l’evasiva i una debilitat discursiva laberíntica que esmicola la força que al defora del palau de justícia el sosté amb coratge. Mas, Ortega i Rigau, conscients que són davant un judici polític, s’empastifen a discutir tecnicismes, legalismes, mitges mentides, mitges veritats. No volen regalar una culpabilitat −que la premsa de Madrid ja ha escrit− però s’esforcen per l’aparença d’improbable fleuma innocència. La col·lisió de mandats legals, legítims, democràtics i populars s’encavalca i la confusió s’empra en benefici de Mas −que ja ha accedit al martirologi catalanista. I finalment van arribar el dotzè i tretzè dia de Shevat, el 8 i 9 de febrer: sessió plenària al Parlament de Catalunya.

Si l’unionisme no hagués portat els pressupostos del 2017 al Consell de Garanties Estatutàries, s’haurien aprovat en la sessió plenària del Parlament de Catalunya dels dies 8 i 9 de febrer. Posposada l’aprovació un mes fins que el consell dictamini sobre la legalitat dels pressupostos, la sessió del parlament perdia, aparentment, importància. Tanmateix, era el clímax natural i esperable dels 13 dies. Així, Puigdemont va aprofitar un tecnicisme del reglament del plenari −absència de la diputada Rigau, que era jutjada durant la sessió− per oferir la seva declaració. Segons el mateix Puigdemont, en conversa exclusiva amb EL TEMPS, la vida parlamentària catalana no solament ha de saber mantenir el pols del moment, sinó també el de la història.

La ruptura democràtica de la CUP camina en paral·lel a la gran renovació democràtica de Puigdemont: el somni independentista és el somni de crear un Estat. Com afirmava Albert Botran recentment en una entrevista a EL TEMPS, l’oportunitat de l’independentisme és oferir una manera específica de construir un Estat al segle XXI, a Europa. La CUP no solament va fer possible Puigdemont; en totes les diferències ideològiques l’objectiu constructor democràtic és quasi idèntic.

La declaració de Puigdemont del 8 de febrer va ser el gran resum dels dies viscuts, i la previsió dels dies que vindran. No es tractava de proclamar dies històrics −no n’hi havia necessitat. L’acceleració viscuda situa Catalunya en una situació nova, gestada ja amb la investidura de Puigdemont i l’enterrament del procés masista. El president català va desgranar la baixa qualitat de la democràcia espanyola, les seves limitacions estructurals i la natura política del judici a Mas, Ortega i Rigau. La qüestió catalana explotava en tota la seva cruesa: la democràcia espanyola és incompleta perquè no pot canalitzar l’opinió ni el conflicte de la seva societat. Puigdemont aprofitava per apel·lar, un cop més −potser el darrer− a un diàleg sincer i unívoc sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Era la seva responsabilitat de fer-ho, bo i sabent que la propera parada és el conflicte obert amb l’Estat amb el referèndum sobre la taula.

En una declaració com aquesta, el president de la Generalitat no podia deixar irresolta la dicotomia entre legalitat i democràcia. L’argumentació unionista dels darrers anys ha convertit el que és il·legal (la independència) en antidemocràtic. Dels objectors de consciència als drets dels homosexuals, Puigdemont va aconseguir entroncar l’independentisme en la lluita de drets civils −o com transformar l’autodeterminació en l’element perfecte del liberalisme d’identity-politics. Per tant, l’autodeterminació és un dret social més, que s’insereix de ple en la consecució del que l’unionisme ha anomenat “els problemes de la gent”. Una de les grans banderes de Puigdemont ha estat poder preparar el camí per a un Estat independent sense desatendre cap de les necessitats dels catalans i la gestió del dia del Govern.

Xavier García Albiol, líder del PP català.Xavier García Albiol, líder del PP català.

Mentre el Govern i l’independentisme se situen en aquests paràmetres, l’unionisme pensa en clau partidista i d’eleccions. La declaració de Puigdemont va agafar l’unionisme de sorpresa. Volien parlar del jutge Vidal. El missatge que l’unionisme va transmetre insistia en la fi del moviment independentista i l’arribada d’unes eleccions necessàries. Rabell, de Catalunya sí que es pot, va considerar que Puigdemont havia pronunciat el primer discurs de la campanya electoral. Iceta tampoc podia evitar anar a eleccions. García Albiol, del Partit Popular, va evocar Jordi Pujol i va exercir de portaveu policial i judicial de l’Estat. I Arrimadas, de Ciutadans, va acusar l’independentisme de tenir un esperit profundament antidemocràtic. La dialèctica entre grups manté un pols amb grans dosis d’acritud, no solament pel tarannà emocional de la política catalana i espanyola, sinó també per la manca d’arguments confrontats: l’unionisme, o bé empra l’eina del partidisme de la vella política, o bé amenaça i desacredita sense donar una resposta a la qüestió catalana.

L’unionisme de Ciutadans i el Partit Popular exemplifica la seva rigidesa i duresa contra tot el que representa l’independentisme amb un discurs sense treva, en castellà, volgudament ofensiu i bel·ligerant. Al darrere s’amaga una indigestió de la identitat pròpia i tal com és vista pels altres.

Agafem l’exemple de tres diputats populars d’aquesta legislatura. García Albiol ha basat gran part del seu discurs polític en proposicions racistes i xenòfobes de factura populista que van tenir sòl fèrtil a Badalona i el van propulsar −entre més qüestions− a l’alcaldia. García Albiol és, com tants catalans, fill de pare espanyol immigrat a Catalunya i mare catalana; això no obstant, s’ha convertit en el polític més significat per un discurs antiimmigrant dins un partit parlamentari. Per la seva banda, Andrea Levy malda per desterrar les seves arrels jueves i negar la judeïtat heretada del pare.

No debades, Levy ha estat víctima de furibunds comentaris antisemites, justament en la ciutat en la qual ha provat fortuna política, Madrid. Clou el trio popular-identitari Fernando Sánchez Costa, historiador i fill del catedràtic d’història moderna de la Universitat de Barcelona Fernando Sánchez Marcos. Proper a l’Opus Dei, Sánchez Costa ha realitzat tota la seva carrera acadèmica a la Universitat Internacional de Catalunya, una de les lleteries escolàstiques de l’Opus Dei. Com el seu pare, Sánchez Costa ha desenvolupat la seva recerca sobre història, memòria i identitat. La seva obra es dessagna en l’obsessió de l’essencialisme historicista espanyolista que afecta amb tanta força el gremi d’historiadors espanyols. El mal d’Espanya és el mal de Sánchez Costa i Catalunya la ferida que cal tancar.

Han passat 13 dies de Shevat −com si fossin 13 dies de febrer. La lluna ja és quasi plena, el moment que marca la meitat i el clímax de tot mes jueu. EL TEMPS conversa, novament, amb el diputat cupaire Albert Botran. Ens trobem al Parlament entre les maratons de la sessió plenària. “I ara, què?” −li pregunto. La CUP ha dit que sí. No hi ha hagut tercera negativa. A la tercera va la vençuda. Botran afirma que “hi ha pressupostos perquè hi haurà referèndum. El compromís del Govern és tan explícit que el sí de la CUP solament posa una major càrrega de responsabilitat sobre les espatlles de Puigdemont i el Govern”.

Botran vol sobreposar-se a tota estratègia de la por i incrementar les mobilitzacions −unitàries i plurals. L’independentisme ha acumulat una gran força. Aquests 13 dies ho demostren. El proper pas és la campanya del sí, “que serà l’autèntic debat de model de país”, rebla Botran. La victòria del sí passa per les urnes. Tot és pel referèndum, però el veritable tot és guanyar-lo. El marc democràtic és el referèndum, el contingut és la independència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.