L’any 1983, amb motiu del centenari de la mort de Marx, el «fundador de la filosofia de la praxi», tal com s’hi referia Gramsci per burlar la censura de la presó feixista, es publicava l’edició catalana del Karl Marx de Lenin, un text concebut el 1914 com a entrada per al diccionari rus Granat. Sota l’atractiu títol de Marx per Lenin veia la llum aquest llibret de vuitanta-tres pàgines a Edicions Lluita, editorial lligada al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, el PSAN. La traducció anava a càrrec de Jordi Moners i la introducció, del Grup d’Estudis Marxistes del mateix partit. No era la primera vegada que el teòric bolxevic, el «més gran teòric modern de la filosofia de la praxi», també en paraules de l’encarcerat comunista sardoitalià, es difonia en llengua catalana (els anys trenta ja havien circulat alguns articles i extractes de la seva obra en revistes polítiques), però va significar un petit esdeveniment en el món de l’esquerra que ens serveix, avui, per recompondre la trajectòria intel·lectual i militant de Moners, un traductor al servei de la causa.
Militant incansable i home de partit
Nascut el 14 de juny de 1933 al Prat de Llobregat en el si d’una família afiliada a l’Esquerra Republicana de Catalunya dels anys trenta, es llicencia en Dret per la Universitat de Barcelona. Després de treballar de passant, el 59 es trasllada a Alemanya per estudiar Filologia Romànica a les prestigioses universitats de Friburg de Brisgòvia, Marburg i Heidelberg. Resident al país germànic fins al 1971 i amb estades a Itàlia i Portugal, entra en contacte amb les arrelades i sòlides cultures polítiques marxistes d’aquests països, virant gradualment de la socialdemocràcia al comunisme. L’any 1966 ingressa al Front Nacional de Catalunya (FNC) per acabar formant part, dos anys més tard, de l’escissió generacional que faria néixer el PSAN; és a dir, l’independentisme modern. En la gènesi d’aquest nou moviment polític, té un paper distingit en la configuració del corpus teòric, apostant clarament per la definició de partit comunista, que s’acabaria aprovant el juny del 76 en la segona Declaració Política de Principis. Entre els anys vuitanta i noranta participa, amb militants històrics destacats com Josep Guia, del front ampli Moviment de Defensa de la Terra, l’MDT (entre el 83 i el 89), i de l’organització política Catalunya Lliure (des del 89 fins a la seva dissolució el 96). De fet, en les eleccions al Parlament de Catalunya del 92, en serà el cap de llista per Tarragona.
No només desplega, però, labors de quadre dirigent. El 1978 impulsa, al costat de Salvador Balcells (autor del llibre Visca la terra! Converses ecologistes, aparegut l’any 82 a Xarxa Edicions i prologat per Moners), la Marxa del Llobregat de Castellar de n’Hug fins a la desembocadura del riu; una caminada ecologista en plena sintonia amb la seva vida naturista integral, com a vegetarià i practicant de ioga. El 1980 es trasllada a viure amb la també fundadora del PSAN i companya de vida Núria Codina a Sant Boi de Llobregat, on s’insereix en les lluites veïnals creant i presidint l’Associació de Veïns del barri del Centre “La Unió” entre el 87 i el 88.
Com a independentista de primera hora que era, va pagar el preu de les seves conviccions en pròpia pell. El 1984 és detingut a Barcelona amb altres militants independentistes —entre els quals, Codina— arran de la mort en acció de Toni Villaescusa, membre de Terra Lliure. Són acusats de formar part de l’entorn de l’organització de propaganda armada, però els deixen en llibertat sense càrrecs al cap de pocs dies. La relació amb Villaescusa venia del temps en què havien promogut la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, quan els dos eren del PSAN. Cinc anys més tard, la matinada del 4 de novembre del 89, una bomba esclata al domicili santboienc de Moners i Codina. L’atemptat és reivindicat pel grup ultradretà Milícia Catalana, “mimesi” del Batallón Vasco Español, que la mateixa nit havia col·locat artefactes explosius a la seu de l’MDT a Manresa i al vestíbul de l’Institut Dexeus, clínica acusada de l’«horrible sucesión de crímenes» de practicar legalment l’avortament.
Moners, conjunció exemplar d’acció i reflexió, seguiria implicat en la direcció del PSAN fins a la seva suspensió d’activitats públiques l’any 2015. Una «acció», doncs, marcada per la lleialtat absoluta al projecte polític de l’independentisme d’esquerres, en general, i a l’estratègia del Front Patriòtic, en particular.
Traductor de Marx i Engels, Lenin i Gramsci
Pel que fa a la tasca de «reflexió», la seva producció és tan ingent que es fa necessari de separar-la en tres grans blocs connectats: el Moners traductor, el Moners editor i el Moners autor. El 1971 s’inicia en l’àmbit de la traducció amb Crítica del programa de Gotha de Marx i Engels, Filosofia i política de Herbert Marcuse i Formalisme i realisme de Bertolt Brecht, totes editades per Edicions 62. Malgrat que el règim franquista va alçar el veto contra les traduccions els anys seixanta, la censura va seguir retallant; i Moners i l’editorial, una de les més modernes de l’època, en van patir les conseqüències. Tal com explica Mireia Sopena a l’article “«Con vigilante espíritu crítico». Els censors en les traduccions assagístiques d’Edicions 62” (Quaderns. Revista de Traducció, 2013), els supervisors de torn van voler suprimir fins a quatre pàgines de la versió catalana de Brecht «por su lenguaje demagógico y filocomunista», però finalment només en van acabar caient dues.
Entre el 73 i el 78 aparca un poc aquesta faceta, i es dedica professionalment a l’ensenyament del català; primer amb classes coordinades en semiclandestinitat per Òmnium Cultural i, després, per la Generalitat i les universitats.
Ràpidament reprèn la seva feina com a traductor i curador, i la continua amb: el Manifest del Partit Comunista (diverses edicions, 1977), El Príncep de Maquaivel (Laia, 1982), El capital de Marx (Edicions 62, 1983–1990), Marx per Lenin.Karl Marx. Notícia biogràfica, exposició del marxisme i bibliografia de Lenin (Edicions Lluita, 1983), El materialisme històric i la filosofia de Croce de Gramsci (Laia, 1983), La ideologia alemanya de Marx i Engels (Laia, 1987), Dels delictes i de les penes de Cesare Beccaria (Edicions 62, 1989) i Introducció general a les “Lliçons sobre la filosofia de la història universal” de Hegel (Universitat de València, 1991). A més de diverses traduccions de literatura infantil i juvenil, cal destacar les seves adaptacions d’Anestèsia total de Günter Grass (Edicions 62, 1983) i d’El Mandarí d’Eça de Queirós (Tres i Quatre, 1992).
En síntesi, un traductor compromès i una figura cabdal per a la introducció, desplegament i consolidació del pensament marxista als Països Catalans, d’ençà de la dècada dels setanta i fins que la salut —i la vista— li ho van permetre. Algú que, un cop passada l’efervescència del marxisme i quan moltes de les velles personalitats comunistes estatals s’incorporen al nou paradigma de la Transició, persisteix en les traduccions polítiques. Un paisatge que descriu perfectament Manuel Sacristán al pròleg de la versió catalana d’El capital, redactat a petició de Moners: «L’aparició d’aquesta traducció catalana del Capital pot semblar intempestiva. En efecte, aquest llibre surt poc més o menys un segle després que comencés a ser present en la vida social i cultural de Catalunya; i, a més, en un moment que no es pot considerar de massa predicament de l’obra del seu autor, sobretot si es compara amb el que passava fa quinze o vint anys.»
El ferm compromís polític, però, no va fer minvar la qualitat de les seves traduccions, ans al contrari: elManifest del Partit Comunistade Moners, per exemple, seria altament elogiat pel mateix Sacristán, qui en seria el revisor final.
Editor de La Magrana i d’Edicions Lluita
L’any 1975 funda Edicions de La Magrana conjuntament amb Jaume Fuster, Carles-Jordi Guardiola i Francesc Vidal, tots ells militants del PSAN. Un segell nascut amb la voluntat de ser referent en obres d’història i pensament polític al servei de l’alliberament nacional i social dels Països Catalans (actualment és propietat d’RBA…). No és casualitat que els tres primers títols editats fossin Un país sense política (Reflexions valencianes) del valencià Joan Fuster, Síntesi d’història dels Països Catalans (Cronologia) del principatí Moners i Les denúncies del mallorquí Antoni Mus. El 1978 surten la traducció catalana d’Els marxistes i la qüestió nacional. 1848–1914 de Georges Haupt i Michael Lowy, Consciència nacional i alliberament de Fèlix Cucurull i Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (Cronologia 1800–1939) d’Emili Giralt, Albert Balcells i Josep Termes (reedició de l’obra publicada el 67 per l’Editorial Lavínia), tres llibres que il·lustren clarament la línia editorial dels primers anys de vida de La Magrana. Així com ho fan els temes tractats en els seus Quaderns d’alliberament, promoguts entre el 77 i el 88: la lluita de classes, la immigració, l’ecologisme, el feminisme, el nacionalisme, la llengua, etc.
Moners també engendra i dirigeix la ja esmentada Edicions Lluita (1983–1993) de Sant Boi de Llobregat, ciutat on residia, i és pal de paller de la revista portaveu del PSAN Lluita des dels inicis fins al número tres-cents, en què va deixar de sortir després de quaranta-sis anys ininterromputs (1969–2015).
Autor de la Síntesi d’història dels Països Catalans
En el vessant de teòric divulgador i assagista, cal remarcar la publicació del treball Síntesi d’història dels Països Catalans (Cronologia) el març del 76 a Edicions Lluita. Un llibret de vuitanta-set pàgines que pretenia complir amb la reclamació «urgent» d’un resum d’història dels Països Catalans que l’assagista de Sueca havia fet a les pàgines de Serra d’Or el 1960, setze anys abans. L’obra, que combina essencialisme nacional(ista) i materialisme històric (dos paradigmes que han de ser llegits des del context historiogràfic del moment), va ser de gran difusió: esgotat el Sant Jordi del mateix any 76 i reeditat fins a vuit vegades fins al 88.
Al monogràfic Fet nacional i Països Catalans de Nous Horitzons (1978), Imma Tubella, codirectora de la col·lecció Alliberament (els llibres taronja de La Magrana), el ressenya a l’apartat Bibliografia sobre els Països Catalans: «Aquest llibre ha significat amb la seva aparició el primer intent d’aproximació històrica dels Països Catalans, des dels orígens primitius fins al 18 de juliol del 1936. La primera part del llibre parla, amb certs intents d’interpretació, de la configuració i evolució històrica nacional dels Països Catalans. La segona part és una relació cronològica de fets històrics remarcables no tan sols quant als esdeveniments estrictament polítics sinó també els propis de l’evolució social, popular i cultural. Aquest llibre, escrit amb un llenguatge directe i planer, bé podria ésser un bon material de text per a les escoles catalanes, com a síntesi de la història de la nació catalana.» S’ha d’entendre, per tant, en una lògica de voluntat de construcció i reafirmació nacional —nacional dels Països Catalans, és clar—, de la mateixa manera que ho havia intentat l’altre sector del PSAN, el PSAN-Provisional, amb l’Aproximació a la història dels Països Catalans de Carles Castellanos i Eva Serra (un escrit que, després de les desavinences entre els dos autors, seria reelaborat i ampliat dècades més tard per Castellanos, Albert Botran i Lluís Sales, i publicat, finalment, l’any 2014 sota el títol Introducció a la història dels Països Catalans a Edicions del 1979).
En format més breu, els articles es converteixen en armes de lluita ideològica de Moners. A les pàgines del Lluita, Canigó, l’Avui o El Llamp, hi va defensar les tesis independentistes, així com el paper revolucionari del jovent treballador i la necessitat imperiosa de fer del català l’única llengua oficial de Catalunya. També té un paper rellevant com a ponent a la Universitat Catalana d’Estiu i participa en desenes de xerrades arreu del país.
Intel·lectual orgànic de l’independentisme
En la introducció d’El materialisme històric i la filosofia de Croce, Moners alerta dels perills de malinterpretar Gramsci: «Un altre error que cal evitar […] és —ha estat— el fet de voler dividir la personalitat de Gramsci en, d’una banda, l’home polític, i de l’altra, l’home pensador o teoritzador. A part que aquesta visió és contrària a la mateixa filosofia de Gramsci, representa un desconeixement total de la seva personalitat, car en tota la seva vida l’acció i la reflexió, la teoria i la praxi es complementaren en una unitat dialèctica.» Aquestes mateixes paraules poden ser-li aplicades: Jordi Moners superava la clàssica dicotomia entre teoria i praxi, perfilant-se, així, com un veritable «intel·lectual orgànic» —un altre concepte gramscià que, en contraposició a l’individualisme i el fals aïllament de l’«intel·lectual tradicional», defineix aquells membres vinculats a la massa que exerceixen tasques d’organització, ja sigui en el camp de la producció, de la cultura o de la política.
Josep Guia l’ha definit en termes similars: «una figura insigne de l’independentisme català. En la teoria i en la pràctica. Com a intel·lectual compromès i com a militant lluitador». Un altre exponent del panorama revolucionari català, Blanca Serra, també n’ha dit: «un dels militants independentistes marxistes més coherents i seriosos que he conegut; va posar a l’abast dels lectors catalans els textos cabdals de Marx i va ser, amb la seva companya Núria Codina, un exemple de vida sòbria i lluitadora al servei del país.»
Perquè Jordi Moners no només és l’home que cridava «compreu el Lluita per girar la truita» a les manifestacions; Moners és, sobretot, un dels intel·lectuals orgànics de referència de l’independentisme d’esquerres. I ens ha deixat aquest passat 5 de desembre de 2019 a Llinars del Vallès, on residia des de principis dels dos mil.