Conferència Internacional sobre Població i Futur Urbà que se celebra a Barcelona quan escric aquest article convida a fer unes reflexions sobre aquest tema, tant en el context internacional com en el local.
Aquest aplec de gent i idees de tots colors sembla que pretén que polítics i professionals de les ciutats més poblades del món intercanviïn experiències i aprofundeixin en els temes del control demogràfic i la planificació de la vida a les grans urbs.
Els desitjo molta sort, perdò em sembla una pretensió innocent si pensem en les diferències profundes i diametralment oposades que hi tia. per exemple, entre la problemàtica de Leningrad i Mèxic, de Milà i Calcuta, de Tòquio i Ankara, de Barcelona —amb un creixement quasi nul entre el 1980 i el 1990, que ens ha caigut del cel sense planificar-lo ni esperar-lo— i Sao Paulo, que en aquest mateix període haurà augmentat en un 50 per cent la població.
L'encís de tot un devessall de bones intencions ha estat estroncat clamorosament pels aplaudiments provocats pel representant de Nova Delhi en resituar la discussió: «els països rics han d'ajudar les ciutats dels països pobres», ha vingut u dir. I tot d'una la píndola anticonceptiva i les places dures s'han fet fonedisses i han cedit el protagonisme als vils diners.
I ací rau el nus de la qüestió. Però potser caldria matisar més, perquè els països pobres ja estan massa escarmentats de les ajudes dels rics, i no crec que es deixin entabanar per un miserable grapat de monedes. Jo diria, doncs, que el problema rau en el model econòmic de la societat on vivim, que, segons sembla, molt pocs volen canviar. I primfilant més encara: en la divisió internacional del treball que patim, amb el seu repartiment arbitrari de tasques i obligacions, tant en la producció com en la decisió i el consum, en el cobrament de dividends pels uns i en la impossibilitat de satisfer les necessitats més urgents pels altres.
Avui, i en el futur pròxim, el problema de les urbs superpoblades és i serà un problema fonamentalment del Tercer Món, però sobretot del tercermundisme, que esquitxa tot el planeta, peró que afecta sobretot unes zones no necessàriament, però sí generalment, molt industrialitzades... amb una indústria i una economia totalment subalternes, és clar.
En aquest sentit, és il·lustratiu de veure els desplaçaments produïts en el rànquing de ciutats més poblades en aquesta segona meitat del segle: Si el 1950 els països que tallaven el bacallà —EUA. Europa, URSS i el Japó— tenien situades 12 ciutats entre les vint primeres, l'any 2000 només n'hi tindran tres, mentre que Mèxic, el Brasil, l'Índia i Corea hauran escalat els llocs primers, seguits d'un reguitzell de països tant o menys desenvolupats que ells. I si Nova York —primera el 1950— haurà passat de 12,4 milions d'habitants a 15,5, la ciutat de Mèxic —avui ja primera i immersa en una economia nacional absolutament depauperada per la depredació i, ¡oh paradoxa!, per les ajudes econòmiques dels bancs internacionals— haurà saltat dels 3,2 als 26,3 milions.
Així les coses, de poc poden servir les bones intencions —diuen que l'infern n'és ple—, ni els aplecs internacionals per intercanviar experiències tan discordants, ni els consells benintencionats i benèvols de benpensants benemèrits.