Entrevista a Marc Pastor

«A nivell personal, professional i de país, tot salta pels aires el 17 d'agost de 2017»

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Marc Pastor (Barcelona, 1977) és un dels autors més llegits, aquí i enllà, tal com certifica la vintena de traduccions de La mala dona (2008), un dels seus grans èxits. Creador d’un món tan particular com apassionant, tan addictiu com divertit, les seves obres tenen la peculiaritat —d’una ambició literària inèdita en català— que totes s’interrelacionen i formen part del Corvovers, una trama de multitrames que comprèn tot el seu corpus creatiu. La seva darrera novel·la, Els àngels em miren (Ara Llibres, 2019), suposa un retorn a la novel·la negra, amb un cas macabre per resoldre, un assassí per atrapar, pistes a seguir i, com no podia ser d’una altra manera, tocs sobrenaturals marca de la casa.

Segons el pla del seu Corvovers, després de Farishta havia de venir un western ambientat a Madagascar. Què ha passat perquè hagi publicat Els àngels em miren, ambientat a l’actualitat i amb el cos de Mossos d’Esquadra com a protagonista?

Ha passat el 17-A. A nivell personal, professional i de país, tot salta pels aires aquell 17 d’agost, a les cinc de la tarda. La meva feina [treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra] em va fer participar molt de prop en la investigació dels atemptats. Emocionalment va ser molt fort, em va provocar un estrès posttraumàtic, no podia dormir i tenia malsons. De fet, encara ho arrossego.

Un fet que suposa un canvi traumàtic, molt dur i sobtat.

Sí. Amb tot, ja feia temps que volia escriure una novel·la de Mossos, que és un tema que conec, que tinc molt a prop, i que em permetia explicar coses de la feina i d’alguns casos, sempre maquillant-los. L’inici real l’hauríem de situar a la primavera del 2017, quan vaig poder parlar amb Jo Nesbo, en la seva visita al Kosmopolis. Em va dir que li agradava com li parlava, perquè ho feia com a escriptor, cosa que mai no li passava: li preguntava sobre les tècniques, l’ús del punt de vista o com encarava les escenes. Vam tenir molt bona química i, en aquell moment, vaig pensar que si havia de fer una novel·la de Mossos la faria a l’estil Nesbo, i també com John Connolly, que també m’agrada molt conceptualment, però no tant de tècnica.

I després de la primavera i de l’agost, arriba un setembre políticament caldejat i els fets d’octubre.

Els dies després del 17-A ja penso que és el moment d’escriure la novel·la de Mossos i que fer-ho em servirà per cremar dimonis, com a teràpia. Moltes vegades, les meves novel·les m’han servit de teràpia de temes personals, d’exorcismes. Tots els meus llibres són autobiogràfics, reflecteixen moments de la meva vida que són importants, que sempre porto al terreny del fantàstic per poder-los disfressar. Les meves novel·les són emocionalment molt personals. Crec, honestament, que si he de passar dos anys treballant en una història, ha de ser alguna cosa que em faci vibrar per dins, que bategui.

Recorda quin dia va començar a escriure-la, entre tanta agitació?

El 12 de setembre, just després de la diada del 2017, que va ser molt intensa. Curiosament, començo a escriure la novel·la aquell dia, però el 20 de setembre he de parar, amb tot el que passa a la Conselleria d’Economia. He pogut parlar amb molts escriptors i tothom coincideix amb el fet que va patir una mena de bloqueig durant tots aquells dies. Jo no podia escriure ni una línia. Però, encara que no escriguis, per dintre la història va creixent. I llavors ve l’1-O i ben bé fins al febrer no m’hi vaig poder posar seriosament. L’he escrit entre el febrer i el desembre de 2018, amb molta constància.

Podríem dir que passa de la ciència-ficció de Farishta a la política-ficció. Al seu llibre ha acabat triomfant la República catalana, hi ha una ucronia i està perfectament explicada, amb fets: un total de 23 morts, la Castanyada tràgica, la divisió al cos de Mossos, etc. “És la sang que mou el món”, escriu, en un moment del llibre. Sempre hem dit que per fer la República no es vessarà sang, però a la novel·la això no és així.

Espero que no es vessi ni una sola gota de sang! És veritat, però, que no conec gaires revolucions sense sang o dolor. El precedent més immediat que tenim són les primaveres àrabs. I no han estat fàcils, mira el cas de Síria, encara empantanegada del tot. La meva pretensió era fer un “What if...?” a l’estil Marvel. “I si hagués passat el que no va passar?”. De fet, es va declarar la independència, però després no es va fer res per fer-la efectiva. Al llibre, intento seguir un fil lògic i ser el màxim d’objectiu possible, sense que cap de les parts quedi ben parada del tot. Recordo que en aquells dies tothom em preguntava què faríem els Mossos. Partint de la base que és impossible de saber, al llibre escric que el cos s’acaba trencant en dos, perquè la tensió és insuportable. I que a Catalunya entra l’exèrcit. Socialment és molt diferent que hi hagi “piolins” o que entri l’exercit.

El tema de la ucronia és un escenari, però no és el motor de la novel·la.

Volia explicar-ho, i ho he posat com una mena de conte, al mig de la narració. Ajuda a la novel·la per contextualitzar, i fabula sobre com seria la República un any després.

En aquest cas, el moment clau perquè Europa acabi intervenint és amb una mort molt significada a nivell diplomàtic.

El que intento dir és que, en realitat, moren 22 persones que no importen a ningú. L’únic que importa és aquesta altra mort, que aconsegueix que tot s’aturi. Si no, haurien pogut ser 23, 46 o tots els morts que vulguis. Europa ens mira? No, per desgràcia no. O quan diuen que no esperaven que Espanya reaccionés així... però si Espanya porta reaccionant així des de 1492! El problema és que no es van contemplar tots els escenaris, cal tenir recursos i jugar. Aquí és on vam patinar.

Hi ha un moment que el president de la Generalitat diu "o República o República".

Sí [riu]. Tot i que la frase que més m'agrada és aquella que diu "la República serà satànica o no serà".

"L'humor és el nostre escut", escriu. Amb tot, el llibre té l'humor més fosc i macabre de la seva trajectòria, juntament amb La mala dona i Bioko.

En aquesta frase que cites parlo directament jo. Crec que l'humor és indispensable. I en la policia científica és vital; si no, t'enfonsaries. L'humor ens salva, i sobretot l'humor negre. És curiós perquè pensava que aquesta novel·la seria molt fosca i pessimista. Però d'alguna manera orgànica, l'humor sempre acaba sortint a la superfície.

Els àngels em miren és una novel·la coral, amb molts personatges, tots molt ben treballats i ràpidament indetificables.

En aquest sentit, el meu referent és La Colmena, de Cela, però barrejada amb Stranger Things [riu]. Un dels riscos que corres quan fas una novel·la coral és que el lector es pugui perdre, per això l'has d'ajudar molt, i per això tots els personatges tenen el seu bri de personalitat, el seu element. A banda, una de les coses bones de treballar amb el Corvovers és que em permet tenir uns personatges que van apareixent i, alhora, créixer amb ells. A L'any de la Plaga, publicada el 2010, Víctor Negro té 30 anys. Però ara en té 40, i han passat coses. El Corvovers és una espècie de Boyhood, de Richard Linklater.

Els àngels em miren
Marc Pastor
Amsterdam
Barcelona, 2019
432 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.