Vostè mateixa ha dit sobre aquest llibre de contes que el fil d’unió són uns “personatges esquerdats, que no es volen enfrontar a la vida, com si els semblés que la vida els va massa gran i preferissin aferrar-se al passat”. Només la motiva parlar d’aquests personatges esquerdats o ho ha fet aposta per donar unitat a aquest recull de contes?
La veritat és que em vaig adonar de quin era el fil conductor el dia que em van trucar i em van dir “Has guanyat. Escriu-nos quatre línies sobre els contes”. Llavors em vaig adonar que sí que els unia aquesta idea de personatges perdedors amb vides molt estripades, que els fa molta por el present i que es quedarien al passat perquè no es volen enfrontar. Va ser una cosa molt natural, la manera com vaig escriure aquest llibre. Va arribar un moment que vaig pensar que volia que fos un recull unitari. Per això vaig intentar que als títols hi hagués les relacions familiars (‘Pare’, ‘Mare’, ‘Fill’, ‘Filla’, ‘Àvia’)...
I noms propis.
Exacte. És veritat que m’estiren aquests personatges. M’han sortit sense buscar-ho gaire. Deu ser que els temes, o els sentiments que acaben sortint —com la culpa, el penediment o la vergonya—, m’acaben interessant.
No es planteja el tema abans de posar-se a escriure?
No. És una cosa més natural. Els relats no són com les novel·les. Quan m’hi vaig posar és perquè estava molt fascinada, com a lectora, pels relats breus. Un bon relat ha de ser una història que no et deixi indiferent; ha de ser un punt de no retorn per al personatge i hi ha d’haver un conflicte important. Jo buscava primer això; després he vist que deu ser aquest terreny de perdedors el que em dóna més bones trames. Hi ha pocs personatges que se’n salvin. I n’hi ha que els he salvat premeditadament, per ideologia. Els protagonistes de “Mar” o de “Mimi”, per exemple.
Els contes són recents o hi ha sumat coses escrites durant molt temps?
El conte més antic té dos anys. Però són dos anys amb dedicació molt intermitent. Sobretot a l’estiu, i sobretot aquest últim estiu, abans de presentar-lo al Mercè Rodoreda. Jo sóc professora i durant els nou mesos de curs no m’hi puc dedicar.
Així doncs, no pot prometre, en un futur, un llibre més optimista?
Potser ho podria intentar, però...
Vostè hi va, cap a aquests temes i aquests personatges desgraciats de manera natural?
Sí. No sé si això diu coses de mi o no, però em porta cap aquí. Al final escrivim de coses que ens preocupen. Suposo que em preocupa tot això.
Titula El que pensen els altres. Aquests “pensaments dels altres” també són comuns a tots els contes. Molts personatges pateixen d’alguna manera pel que pensen “els altres” en genèric (els veïns del poble o els companys de la feina) o en concret (la mare, el fill).
El títol em funcionava per moltes raons. Primer, perquè els meus personatges són també una mica els altres. No serien mai protagonistes de res, perquè són més aviat secundaris perdedors. Però són també marcats pel que pensaran els altres.
En tot cas, en general, l’ambient social és opressiu. És tan asfixiant el clima al Pla del Penedès?
No, no és gens asfixiant. Però la vida de poble sí que és una mica aquesta: tots els ulls que t’observen; tothom sap què fas, tothom xerra. Però jo ho porto a l’extrem perquè a mi m’ha de funcionar literàriament. Però sí. Sóc de poble petit. I no hi ha contes urbans. Potser sí que em plantejo que el segon llibre siguin contes urbans.
Hi ha alguns contes, com “Les sabates de xarol” i “Filla”, que comparteixen personatges i història de fons. En canvi, ho podia haver fet també amb altres dos, on hi ha dos supervivents d’accidents mortals, i allà no ho fa.
Em servia una mica per despistar el lector i potser buscar relacions que no hi eren. La connexió entre els dos primers contes que esmenta és perquè s’entenia més la gran decepció que sents quan t’adones que els teus pares fan coses que no entendràs, com odiar unes sabates que, per a tu, són el millor del món.
Un accident és una d’aquelles coses que colpegen tot un poble, col·lectivament.
Està molt relacionat amb el tema d’aquest conte, que és la culpa. Com vius amb el pes de ser la que ha viscut quan podies haver mort? Aquesta idea dels ulls del poble que miren i valoren tot el que passa...
Dediques el llibre a l’Àlex i inclous un conte agredolç que es diu Àlex (d’Alexandra), on la protagonista no surt molt benparada. No s’ha emprenyat, l’Àlex?
És un joc només per a la gent que sap que la meva parella és diu Àlex.
També fa un joc amb el gènere en “Carta”.
Sí, molta gent no l’ha vist. Vaig cuidar molt que no hi hagués marca de gènere, però molta gent cau en el patró heterosexual. Són jocs. D’entrada perquè m’interessa subvertir els patrons, més que no perpetuar-los. I després perquè volia fer aquesta picada d’ullet.
Els contes on surten alcohòlics o drogoaddictes són especialment tristos (sense contenir descripcions crues en cap moment).
No sé. En Gabriel Ferrater, que és un poeta que m’agrada molt, deia “alguna cosa ha entrat dins algun vers que sé que podré escriure”. A mi m’ha entrat alguna cosa i sé que podré escriure un relat. La poesia no parla tant de l’amor; parla més del desamor. Doncs els meus relats no parlen gaire de l’alegria i parlen més aviat de la desgràcia. Al final és una realitat que no està mai gaire explicada.
I funciona, literàriament.
Tampoc no he volgut caure en un conte mes anecdòtic, més conte-acudit amb una gràcia al final. Vaig començar a escriure aquest llibre molt influïda per l’Alice Munro, una autora canadenca que té uns contes que són cops de puny a l’estómac.
L’últim conte deu ser l’últim escrit perquè és sobre l’1-O. L’escriu des del punt de vista de la policia. Un exercici per intentar entendre la violència?
Sí, clar. És curiós perquè el dia 1 el vaig viure molt intensament intentant defensar l’Escola del Pla de Penedès. I el termini per presentar-se al Premi Mercè Rodoreda, que era el 7 d’octubre. Està escrit des de la necessitat, amb tot molt recent. Però no és un conte gens polític. En altres busques més la tècnica o l’estil; en aquest va ser més la necessitat —que no em passa gaire.