Em trobo a Alemanya i remeno llibres de vell en una sempre ordenada llibreria teutònica de Münster. Remeno llibres publicats als anys 30, especialment els de l’Armanen Verlag de Lepizig, una petita editorial nacionalsocialista dels marges esotèrics völkisch. Em van sortint els seus best-sellers de l’època: Erbt, Krieck, Oehler, el pseudònim Widukind… Finalment apareix el llibre que busco: Heidnischer Imperialismus de Julius Evola, l’edició alemanya de 1933, ampliada i revisada de l’edició italiana de 1928, Imperialismo pagano.
Aquesta obra va ser la irrupció alemanya del filòsof italià Julius Evola (1898-1974), en l’ascens d’Adolf Hitler i el nacionalsocialisme a Alemanya. L’obra va tenir un impacte molt tímid i va ser vista amb recel per l’elit esotèrica a l’entorn de l’institut Ahnenerbe de les SS, o el mateix Reichsführer-SS Heinrich Himmler. Amb tot, Heidnischer Imperialismus encarna tot el que l’ethos völkisch representava. És una obra d’exaltació de l’aristocràcia guerrera, això és, de la casta de guerrers profundament arrelats en l’espiritualitat —una espiritualitat pagana, d’harmonia orgànica amb la natura i l’ordre de la raça dels déus i dels homes.
Abans d’arribar fins en aquest punt, Evola havia seguit una interessant evolució al llarg de la seva joventut. Nascut en una família d’artesans sicilians emigrats a Roma, Evola va abandonar aviat els seus estudis d’enginyeria per dedicar-se a la pintura i l’escriptura. La gran guerra el va dur al front, en el moment en el qual Itàlia va entrar al conflicte amb l’entente contra els imperis centrals. L’experiència de la guerra moderna, com a tota una generació d’europeus, el va marcar profundament. La superioritat de l’ànima del guerrer, del soldat, serà profusament i repetidament emprada i exaltada en tota l’obra evoliana —fins a tant reconèixer-hi el pilar fonamental de tota espiritualitat, per damunt dels sacerdots o l’asceta.
Acabada la guerra, Evola es va alinear amb l’avantguarda italiana, tot freqüentant els ambients dadaistes, on Evola va encarar la seva creació en la tendència futurista de Marinetti, però també en el que Evola acabaria anomenant el “realisme màgic” —la seva pròpia interpretació moderna de la tradició esotèrica. Va ser en aquest punt que el pensador italià es va obrir a dos corrents importants però notablement oposats de l’espiritualitat contemporània.
D’una banda, Evola es va incorporar intel·lectualment a l’escola tradicionalista de René Guénon. Formada per figures amb formacions i adscripcions religioses molt diferents, l’escola tradicionalista advoca per l’existència d’una filosofia perenne —una veritat absoluta compartida per totes les religions del món, de la qual en serien la seva expressió culta, ètnica i històrica concreta. Alhora, aquesta escola proposa una comprensió metafísica tradicional de l’espiritualitat, apartada del que els seus membres consideren la contaminació del món modern i la seva mentalitat. Personalitats com el novel·lista Aldous Huxley, el filòsof suís Frithjof Schuon, l’acadèmic americà Huston Smith van formar part de l’escola tradicionalista, o bé van compartir algunes de les seves idees fonamentals. Uns quants dels seus membres destacats, com el mateix Guénon, van acabar unint-se al sufisme —la variant mística de l’islam.
D’una altra banda, Evola formava part de l’esoterisme italià més lligat a la francmaçoneria, a través del matemàtic italià Arturo Reghini. Reghini significava el món de l’esoterisme més inclinat per les formes de la màgia. Versat en la filosofia pitagòrica i platònica, la forma de màgia que Reghini imaginava era una mena de paganisme hermètic. Juntament amb Evola, i els antropòsofs Colazza i Colonna di Cesarò, van fundar el gruppo di UR, un cercle esotèric dedicat a la reconstrucció d’un paganisme hermètic d’arrel clàssica. El grup va durar a penes dos anys (el maçó Reghini disgustava Evola), però va ser el germen intel·lectual per a l’obra evoliana Imperialismo pagano, de 1928.
Mentre navego per la versió alemanya d’Imperialismo pagano, el Heidnischer Imperialismus, el pensament evolià es va desgranant: paganisme, elit guerrera, aristocràcia de l’ànima, preeminència divinal de l’individu creatiu, el mite de la sang i de la raça nòrdica-romana…
Assaboreixo les paraules següents, que tradueixo rudimentàriament de l’alemany:
“En el silenci, per disciplina dura, per domini i superació de si, nosaltres hem de crear amb un esforç tenaç i prompte d’individus una elit, on la saviesa ‘solar’ reneixi: la virtus que no es deixa parlar, que sorgeix de la profunditat dels sentits de l’ànima i no es testimonia amb arguments i llibres, sinó amb actes creatius. Hem de despertar una espiritualitzada, renovada i austera sensació del món; no pas en tant que concepte filosòfic, sinó com una cosa que vibri en la nostra pròpia sang: a la sensació del món com a potència, ritme i acte sacrificial”.
L’ethos evolià de l’espiritualitat pagana imaginada per l’italià es troba condensat en aquestes escasses línies. És encara un paganisme molt nietzscheà, en la versió del filòsof alemany redefinida per Richard Oehler a Friedrich Nietzsche und die deutsche Zukunft, publicat el 1935 també a l’Armanen Verlag que va editar Evola. És la visió nacionalsocialista de la vida en jerarquia militar, la “sensació del món” renovada i espiritualitzada que s’ha de palpar per la sang, en la potència i l’acte sacrificial del soldat que obeeix ordres i només obeeix ordres. En cada paraula, en cada coma, hi vibra l’avenir del que va ser tant la Segona Guerra Mundial com l’Holocaust.
En abordar Evola, una pregunta s’imposa: es pot dissociar les seves idees espirituals del feixisme italià i el nazisme on va participar?
Evola no va ser un feixista típic. No va ser mai membre del Partit Nacional Feixista, tot i ser, segons Stanley Payne, un dels qui advocaven per l’adopció de polítiques racials dins el feixisme italià. Va mantenir sempre una gran independència del règim de Mussolini, especialment després dels pactes de Laterà amb l’Església. Ja en els anys del gruppo di UR, Evola i Reghini eren els marges espirituals i esotèrics del feixisme, amb idees que no encaixaven en un règim que podia assumir la noció de jerarquia tan preuada per Evola, però que situava en un lloc preeminent del sistema corporativista obrers, artesans i camperols —profundament detestats per l’aristocratisme espiritual d’Evola.
Les relacions d’Evola amb el nazisme tampoc van ser fàcils. Himmler hi veia un excèntric terrone amb ínfules ocultistes que difícilment podia participar de l’elit racial de les SS, per molt que Evola fos nordicista i veiés en les SS l’aristocràcia espiritual guerrera per a la qual ell advocava. Els cants d’amor d’Evola a la nova Alemanya del Führer no van ser mai resposts des de l’altre costat dels Alps sinó esporàdicament. Després de la guerra, Evola va intentar de racionalitzar aquest fracàs, revestit d’un cert desdeny a un projecte “prometedor” però que no era el que inicialment semblava.
Quan el 1951 Evola va ser dut davant la justícia italiana acusat de pertànyer al grup neofeixista Fasci di Azione Rivoluzionaria, i preguntat si era feixista, el filòsof va respondre que era “superfeixista” —o bé era un gran feixista o era algú que havia superat el feixisme com a estadi ideològic.
Després del 1945, Evola mai va renunciar obertament a les seves simpaties. Va elaborar, això sí, una crítica del nazisme des d’un autoritarisme tradicionalista autoexculpatori (Il fascismo visto valla destra; Note sul terzo Reich, 1974). En comptes de canalitzar les seves idees a través dels feixismes europeus, Evola es va abocar completament a identificar-se amb l’escola tradicionalista. Atès que Evola no va mai restringir el seu interès al paganisme i a l’espiritualitat europea, aviat va començar a produir obres sobre el budisme (La dottrina del risveglio, 1943), el tantra i el ioga (Lo Yoga della potenza, 1949). Alhora, es va ràpidament erigir en el darrer bastió intel·lectual d’una dreta que cercava una nova composició de lloc en la postguerra europea.
Autoetiquetat com a “tradicionalista radical” en els seus Orientamenti (1950) i Gli uomoni e le rovine (1953), Evola es va reinventar mitjançant l’escola de Guénon, una identificació que li encaixava, de la mateixa manera que li havia encaixat en els anys d’entreguerres. La seva crítica es va connectar ràpidament amb La crise du monde moderne (1927) de Guénon, del qual ja s’havia fet eco amb el seu Rivolta contro il mondo moderno (1934), on tanmateix la crítica s’exercia en uns paràmetres polítics absents en Guénon. Evola s’aniria dibuixant com el pensador espiritual i religiós tradicionalista dins el que en els anys d’entreguerres va ser la “revolució conservadora” que, d’altra banda, havia estat i era profundament antifeixista i antinazi com ho va testimoniar, per exemple, l’oposició ferma al nazisme de l’escriptor alemany Ernst Jünger. Evola cercava la redempció d’un passat al qual tampoc volia renunciar del tot.
Tanco el llibreHeidnischer Imperialismus. Penso per uns moments que no sé què pensar. Evola va ser una de les grans figures espirituals del segle XX —un segle que ha acabat donant més gegants espirituals del que havia de semblar. Evola és terriblement irresistible en el seu pensament espiritual, però el seu pensament polític no es pot ni tocar de tanta basarda que fa. Evola va assumir les militàncies que va assumir, va escriure per a qui va escriure, i va participar de l’antisemitisme de manual dels anys 30— amb obres tan radicals com Tre aspetti del problema ebraico(1936) o Sintesi di dottrina della razza(1941). La reinvenció evoliana de postguerra va ser un exordi per trobar un lloc sota el sol de les potències victorioses, una cova alpina des d’un retornar a les valls, com el Zarathustra de Nietzsche. En el fons, Evola era la seva pròpia ideologia i sempre va cercar un paraigua que li permetés de desenvolupar-se: si eren els nazis, es parlava més de teoria racial, i si eren mals temps de liberalisme i progressisme, de la misèria del món materialista modern mitjançant l’escola tradicionalista.
De vegades, els lectors moderns d’una figura controvertida ajuden a reconèixer l’autèntica dimensió del personatge. Si explorem una mica, trobem Steve Bannon, lector de Julius Evola.
Bannon, qui va ser un dels artífexs de la victòria de Trump i pare de l’alt-right global, ha citat i presentat les idees d’Evola a les seves conferències i al mitjà digital Breitbart. Pel que diu, es pot concloure que Bannon no ha entès gaire Evola, especialment quan l’empra per reivindicar una civilització judeocristiana —que Evola va rebutjar sempre radicalment i amb vehemència.
Arreu d’Europa van apareixent moviments polítics de la nova dreta que es reivindiquen d’Evola. Em pregunto exactament quin Evola reivindiquen. Segurament és l’ethos de qui s’encara als governs neoliberals i progressistes de l’ordre mundial i reivindica valors tradicionals i conservadors. Però aquests temes polítics no eren una de les preocupacions principals d’Evola. Seria interessant de veure què passaria si aquests grups reivindiquessin obertament les seves teories racials i del mite de la sang, però aleshores podríem sortir corrents. És més que improbable, en suma, que aquests mateixos grups tinguin algun interès remot o reivindiquin l’Evola tàntric i alquímic, practicant de la màgia i defensor d’una espiritualitat pagana. En definitiva, són pocs els qui comprenen la dimensió autèntica d’Evola, que s’ha convertit en un comodí intel·lectual de l’alt-right —per obra i gràcia de Steve Bannon i l’editorial Arktos on, per cert, no hi ha editada cap de les obres espirituals d’Evola.
Evola, com un Janus de mil cares, ofereix a tothom qui s’hi apropa allò que un hom hi vol trobar. No té la coherència religiosa d’un Guénon i un Schuon, ans l’eròtica de qui roman guerrerament dempeus contra alguna cosa. Aquesta és, en darrer terme, l’atracció actual que genera Evola: la seva denúncia del món modern conté molta més política, a diferència dels altres membres de l’escola tradicionalista. Guénon no s’acompanya de la idea d’un sistema o règim polític concret; Evola sí. La redempció d’Evola, si tal cosa fos possible, seria a partir del seu pensament espiritual esotèric —on, d’altra banda, va dipositar la seva autèntica faceta de filòsof perennialista i tradicionalista. No és pas, amb tot, la lectura que l’alt-right fa en el retorn del controvertit pensador italià.