Al seu gag de presentació al Polònia, l’ex diputada cupaire Gabriela Serra irrompia a la seu del partit amb un bat de beisbol destinat tant a quadrar els policies que volien escorcollar el local com a espavilar els joves del partit. Al món feminista, el paper que el programa atorgava a Serra el fa una altra dona venerable, l’italoaustraliana Rosi Braidotti.
La filòsofa empra la paraula per llençar cleques a tort i a dret. Començant pels intel·lectuals homes d’esquerres, a qui acusa de deixar de banda pensadores feministes i queer mentre intenten explicar un món que s’entendria molt millor amb les aportacions de les pensadores feministes i queer. Les entrevistes de Braidotti a la premsa, com aquesta que va oferir a Ctxt, van molt bé per adonar-se que el duel retransmès entre Slavoj Zizek i Jordan Peterson, més que un cara a cara entre els dos pensadors més rellevants de la nostra època, és una disputa entre dues interpretacions ego-fàl·liques (en les sàvies paraules de la professora Caroline Osella: el fal·lus no és el penis) de la realitat.
En un món en què el subjecte més representatiu de la classe treballadora ja no és un obrer d’una fàbrica de Manchester, sinó una kelly d’un hotel de Barcelona, una treballadora del sector tèxtil de Bangladesh o una prostituta trans brasilera, Braidotti recorda a personatges com Daniel Bernabé que la seva idea de trampa de la diversitat –la consideració que les activistes feministes, antiracistes o LGTBI han boicotejat el moviment obrer en desplaçar les reivindicacions de l’eix material a l’identitari, suposadament més preocupat per la batalla d’idees que no pas per posar un plat a taula– no és res més que la manifesta incompetència per incorporar la majoria de la classe obrera mundial en la lluita contra les desigualtats fruit del capitalisme. Braidotti no és l’única que ho fa. Judith Butler, Nancy Fraser, Rhaul Rao o Jasbir Puar demostren que les teories feministes i queer fa dècades que desgranen com el capitalisme s’apropia de les lluites de les dones i persones LGTBI per discriminar els més pobres i explotar-los –molts d’ells, dones i persones del col·lectiu LGTBI. També plantegen solucions factibles que no passen per tornar a privilegiar l’home blanc, un missatge que rau tant a les tesis de Bernabé com als discursos de l’alt-right.
Braidotti, però, també té coses a dir a moltes militants feministes, LGTBI i antiracistes. Dins d’aquests moviments, la denúncia dels greuges patits corre el risc de transformar-se en un dol permanent. Per altra banda, la reivindicació (certa) que tota forma de coneixement és produïda partint d’una posició social marcada tant pel privilegi com per l’opressió facilita que el diàleg dins d’aquests moviments, i entre ells, quedi reduït a búnquers incapaços d’empatitzar i teixir aliances els uns amb els altres. Allò que si jo sóc una dona blanca cis hetero catalana qui ets tu, dona trans lesbiana afroamericana, per discutir-me res sobre l’independentisme català, i qui sóc jo per conversar amb tu sobre Angela Davis o la sèrie Pose. En el diagnòstic de Braidotti, el que tenen en comú el dol i la bunquerització és que paralitzen l’avenç dels projectes de l’esquerra.
Braidotti esbossa les solucions a aquest cul de sac al llibre Por una política afirmativa (2018). Partint d’Spinoza, parla de transformar la ràbia en una energia poderosa, alegre i combativa (sí, sembla un lema de la CUP, malgrat que ella posa com a exemple les Pussy Riot), capaç d’articular aliances basades en els principis d’interdependència i reciprocitat. Un exemple d’això és la forma que Susan Stryker té de veure les aliances entre dones trans i cis: per molt que en alguns àmbits siguem diferents, en el fons les nostres discriminacions són causades per la devaluació que la societat occidental ha fet d’aquells rols, aparences i processos biològics que políticament ha englobat dins l’àmbit d’allò femení.
Més enllà d’una resposta a les dificultats de diàleg i organització de l’esquerra, el llibre de Braidotti publicat l’any passat és una crida a l’acció –a nivell local i popular– per solucionar aquells problemes globals que va diagnosticar cinc anys abans a El posthumano, la seva obra més representativa fins a data d’avui.
El llarg de les pàgines, Braidotti hi analitza com el capitalisme empra els últims avenços tecnològics, científics i en matèria de gestió de dades per sotmetre totes les espècies del planeta a l’imperatiu del mercat. Els seus excessos, com ara la contaminació, la sobreexplotació o l’escalfament global, amenacen la sostenibilitat de la vida a la Terra. Per enfrontar-se a les conseqüències del sistema, l’autora assegura que les persones hem de pensar més enllà de la nostra condició humana i esdevenir posthumanes. Al cap i a la fi, el mercat, en convertir tot allò que viu en una mercaderia, ja ho és. Així doncs, la subjectivitat posthumana s’ha de concebre basant-se en les connexions que establim amb les espècies no humanes, un principi que ha estat benvingut per l’animalisme.
Amb el posthumanisme, Braidotti nega la divisió que bona part del pensament occidental ha establert entre la natura i la cultura, assegurant que, en realitat, vivim en un continu entre les dues esferes. Seguint la línia del pensament fàrmaco-pornogràfic de Paul B. Preciado i la idea de Deleuze sobre les societats de control, assegura que la tecnologia i la ciència configuren els nostres cossos i participen en la gestió política i econòmica que se’n fa. Per entendre-ho, pensem en escàndols com el de Cambridge Analytica, el mal ús comercial que empreses com Montsanto fan dels transgènics (recordem-ho: els transgènics NO són el mal) o en la màxima que si un servei o aplicació d’Internet és gratis, el més probable és que la mercaderia siguis tu.
En el fons, la filosofia posthumana suposa una esmena a la totalitat a l’humanisme. El posthumanisme nega l’home blanc com la mesura universal de totes les coses i rebutja la divisió binària i jeràrquica que ha fet del món (home-dona, occident-altres, humans-no humans o el ja esmentat natura-cultura) i la substitueix per entitats híbrides i en xarxa. Una relació que, de retruc, serveix per qüestionar els límits de les categories fins ara establertes. Davant d’aquest esfondrament, l’autora dedica un capítol del llibre a pensar com serien les disciplines que entren dins la categoria de les Humanitats en una era posthumana, un repte que Donna Haraway, una altra pensadora que uneix tecnologia i feminisme per sobreviure a la fallida planetària en la que ens trobem, ha fet seu en el llibre Seguir con el problema (2019).
Un cop més, doncs, Braidotti treu a passejar el bat de beisbol per esmicolar moltes de les categories que han servit per pensar-nos a nosaltres i a la resta del món, humà o no humà. Sota la fusta inclement de Braidotti, tot el que hem pensat fins ara corre el risc de ser vist com un Ou de Fabergé: fràgil i amb la finalitat de certificar el privilegi dels més poderosos.