L’any 1966, l’apòstol de la psicodèlia i antic psicòleg de Harvard, Timothy Leary, va sorprendre els Estats Units amb el que esdevindria el seu lema vital: “Turn on, tune in, drop out”, que es podria traduir com “Activa’t, sintonitza’t, abandona’t”. El lema aviat es va convertir en la màxima representació de l’esperit de la contracultura americana dels anys 60. L’exèrcit de boomers que començaven a entrar a la universitat s’introduïen a la contracultura del moviment hippie alhora que s’iniciaven a l’LSD, l’àcid lisèrgic dietilamida —la substància psicodèlica de transformació personal i espiritual. El resultat: molts hippies assolien una autoconsciència personal i social que els feia abandonar els estudis i la societat per una vida alternativa, als marges d’aquell imperi americà que enviava la seva joventut a lluitar al Vietnam.
En tot aquest context de radicalitat transformadora, de lluita cultural i social, l’LSD va ser i és encara vist com un catalitzador que va facilitar l’explosió hippie dels anys 60. Fins aleshores, l’LSD era un medicament experimental emprat en recerca psiquiàtrica, on s’estudiava el seu potencial en la depressió, addiccions i altres neurosis. Desenvolupat entre 1938 i 1943 als laboratoris Sandoz de Suïssa pel químic Albert Hofmann, psiquiatres i psicòlegs de la postguerra mundial van realitzar prometedors experiments dels efectes temibles i meravellosos de l’LSD. En paral·lel, l’LSD va ser distribuït, legalment o il·legalment, a pintors, músics, escriptors i intel·lectuals per experimentar amb les seves propietats d’expansió creativa. Finalment, la capacitat d’exploració personal i espiritual que obria l’LSD va fer que es popularitzés ràpidament com a sagrament iniciàtic per entre aquells intel·lectuals que havien estat introduïts a la psicodèlia. En l’estadi final de la revolució hippie, l’LSD va sucumbir a l’ús recreatiu que va desfermar el pànic social de la sempre conservadora societat americana.
Aquesta és la brevíssima història de l’LSD, la història d’ascens i desgràcia de la substància que va trasbalsar el cor del segle XX, fins a la seva prohibició el 1968 —prohibició que també inclou la recerca mèdica. Avui aquesta història s’està reescrivint, però amb una melodia molt diferent de la que va marcar la contracultura hippie alliberadora i transformadora dels anys 60.
El 2011, el psicòleg americà James Fadiman publicava The Psychedelic Explorer’s Guide. Ràpidament l’obra es va convertir en la nova bíblia de la psicodèlia del segle XXI, de la mateixa manera que The Psychedelic Experience (1964) de Timothy Leary, Richard Alpert i Ralph Metzner ho havia estat per al segle XX. Fadiman, l’autor de The Psychedelic Explorer’s Guide, és un dels darrers històrics de la recerca psicodèlica dels anys 60 encara viu, juntament amb el psiquiatre txec Stanislav Grof. Format a Stanford i Harvard, dos dels epicentres de la recerca (i difusió) de l’LSD, Fadiman és el cofundador de l’Institut de Psicologia Transpersonal, avui Sofia University. Tot i la prohibició de la recerca amb substàncies psicodèliques, al llarg dels anys Fadiman ha continuat col·leccionant històries i experiències psicodèliques, i analitzant dades d’antics estudis.
L’obra de Fadiman de 2011 conté un discret capítol on s’estudien els efectes i el potencial de les dosis psicodèliques subperceptives —avui anomenades microdosis. El capítol empra dades informals per analitzar els canvis que provoquen aquestes microdosis. Fadiman hi avança que les dosis subperceptives poden millorar la concentració, la creativitat i incrementar l’agilitat mental en la resolució de problemes complexos. Les substàncies psicodèliques afecten el processament mental dels sentits i la relació amb la realitat canvia a causa de l’augment i la variació de les connexions neuronals del cervell. És justament aquesta comunicació multimodal i la neuroplasticitat que se’n deriva el que converteix la pràctica de la microdosi en una valuosa eina per a l’optimització de la productivitat i la creativitat laborals.
De bon principi, Fadiman es va adonar que l’opció de la microdosi era la via que obria una escletxa per a la legalització de la psicodèlia. En la seva llarga marxa s’hi va unir Rick Doblin, fundador i director de l’ONG Multidisciplinary Association for Psychedelic Studies, que promou recerca psiquiàtrica en psicodèlia i la seva legalització mèdica. Un detall menor però crucial en la via que Fadiman obria era el lloc on vivia: Menlo Park, CA, a poca distància del quarter general de Facebook.
Ben aviat, d’ençà que Fadiman va presentar les primerenques conclusions sobre els efectes de la microdosi, els gegants tecnològics de Silicon Valley van començar a mostrar un creixent interès per aquest nou biohack for human optimitzation, és a dir, un miracle psicofarmacològic que permetés l’optimització humana, principalment la dels executius i treballadors de Google, Facebook, Apple i altres gegants tecnològics amb les seves seus centrals a l’àrea de Silicon Valley. Forma part de l’obsessió que aquest món tecnològic té per incrementar la productivitat, la creativitat i aconseguir de dur la innovació a nous nivells mai vistos.
L’any 2015, la tendència d’emprar la microdosi com a estimulant de la productivitat i la creativitat laborals va fer el salt a la premsa generalista amb un parell d’articles a les revistes Rolling Stone i Forbes. D’aleshores ençà, la tendència de l’ús, difusió i defensa de la microdosi de psicodèlics en tant que droga laboral no ha deixat de créixer. El 2018 el New York Times, The Atlantic i Wired ja havien publicat les seves peces sobre l’impacte de la microdosi en els ambients laborals de Silicon Valley. Tot seguint el discurs de Fadiman i Doblin, tant Silicon Valley com la dòcil premsa narren les virtuts (autèntiques) de l’LSD: sense efectes secundaris, no addictiu i amb quasi miraculoses capacitats terapèutiques. A diferència dels anys 60, aquest cop no és un exèrcit de psiquiatres i psicòlegs amb estudiants hippies qui defensen la psicodèlia, sinó que és un selecte grup de resistencials professionals de la salut amb el suport del diner del sector tecnològic més poderós del planeta.
I és en aquest punt, aquest nou alineament d’aliances, on tot es torça.
Al llarg de la història, des del xamanisme tribal a la contracultura dels anys 60 passant pels misteris d’Eleusis, les substàncies psicodèliques han estat emprades per conèixer-se a un mateix i per assolir la unió mística espiritual. Fins i tot en l’ús recreatiu dels psicodèlics, aquest context es mantenia llargament inalterat. L’estratègia de Fadiman i Doblin i el seu apostolat psicodèlic entre els executius de Silicon Valley ha obert un nou ús a la psicodèlia que no havia existit mai: un nootròpic emprat per poder treballar més i millor. Aquest nou ús és un atac frontal a les essències de l’LSD, especialment tal com va ser comprès per les masses de boomers que, seguint Timothy Leary, van iniciar-se en la psicodèlia per conèixer-se millor i accedir a la consciència universal de l’esperit.
Ja no es tracta només que s’empri la microdosi dels psicodèlics per millorar la productivitat i creativitat laborals, sinó que la clàssica i tradicional experiència psicodèlica d’iniciació religiosa i autoconeixement també s’està doblegant per a aquest últim propòsit professional. Juntament amb la irrupció de la microdosi de l’LSD, la popularitat del festival anàrquic de Burning Man ha assolit un prestigi de tals dimensions entre el món tecnològic de Silicon Valley que en els currículums ja s’inclou si s’ha participat al festival. Burning Man va iniciar la seva trajectòria el 1986, però fins al 1997 no va començar a adquirir la reputació que avui té. Essent un festival mancat de tota llei i basat en la pura creativitat, supervivència extrema i el doit yourself americà, és evident que les substàncies psicodèliques hi tenen un rol molt remarcable. La popularitat del festival en el món tecnològic de Silicon Valley ha fet que s’hagi convertit en una meca dels executius de Google, Facebook i Apple, fins al punt que en les darreres edicions ja existeixen zones VIP per als qui tenen els contactes adequats. Així, les experiències psicodèliques d’autoconeixement i realització espiritual només serien una baula més en la carrera professional d’un programador o executiu d’una start-up o gegant tecnològics d’èxit. Tot queda doblegat per al benefici professional i l’interès capitalista.
El 2017 van començar a aparèixer les primeres notícies de persones relacionades amb Silicon Valley que van fer importants donacions per avançar en la recerca mèdica amb psicodèlics. Això ha estat la base del nou centre de recerca que la John Hopkins University ha fundat aquest setembre de 2019: el Center For Psychedelic Research, liderat per l’històric professor en psiquiatria i neurociència, Roland Griffiths. El centre neix ben dotat, amb 17 milions de dòlars provinents de donacions privades. Tot i que la John Hopkins ja tenia un llarg historial de recerca amb psicodèlics, aquest centre suposa un important pas endavant en la normalització de la recerca mèdica amb aquestes substàncies i els seus efectes beneficiosos per al tractament de malalties mentals.
Per la seva banda, una xarxa d’associacions i de lobbies han començat a aparèixer a les grans ciutats americanes. Són entitats que o bé proveeixen informació i educació sobre el consum segur dels psicodèlics, o bé treballen obertament per la seva legalització. La ja esmentada Multidisciplinary Association for Psychedelic Studies de Rick Doblin és la que lidera els esforços a nivell nacional. Els resultats es comencen a notar: Denver, Oakland i Chicago han descriminalitzat la possessió i consum de substàncies psicodèliques d’origen natural.
I, finalment, el darrer estadi per a una normalització dels psicodèlics mitjançant la microdosi s’està coent actualment al Canadà. La legislació laxa i ambigua d’aquest país ha permès que la start-up farmacèutica MindMed estigui desenvolupant fàrmacs basats en ingredients psicoactius que permetin de gaudir dels beneficis mèdics dels psicodèlics sense la resta d’efectes, és a dir, sense l’anomenat viatge o experiència psicodèlica pròpiament dita. Psicodèlics sense psicodèlia. El seu fundador, Jamon Rahn, ja està preparant els assajos clínics de dos fàrmacs experimentals basats en la microdosi de l’LSD i el 18-MC —un derivat de la ibogaïna. Amb ells espera de poder tractar l’addició als opioides i el desordre d’atenció i hiperactivitat. Si els assajos clínics tenen èxit, la temuda Food & Drug Administration —l’agència federal americana que regula el mercat farmacèutic— podria començar els tràmits per a l’aprovació i comercialització dels dits medicaments.
Si tots aquests esforços arriben a bon port, es calcula que en menys de 10 anys els psicodèlics tornaran a ser legalitzats. Fadiman i Doblin podran veure materialitzat el seu somni de desenvolupar l’alt potencial de l’LSD i substàncies semblants per a l’autoconeixement i desvetllament personal i espiritual. Pel camí, emperò, s’haurà pagat el caríssim preu de subjugar els psicodèlics, unes substàncies que han significat el camí per a l’alliberament humà durant mil·lennis, a l’augment de la productivitat i la creativitat per a finalitats laborals. Lentament, comencen a aparèixer veus en la comunitat psicodèlica que denuncien la perversió capitalista de l’objectiu real i natural d’aquestes substàncies.
Diuen que París bé val una missa; caldrà veure si la legalització de l’LSD bé val vendre l’ànima als psicòpates de Silicon Valley.