Del Guinardó al Port Olímpic hi ha el carrer de la Marina. Quatre quilòmetres de llargària que quedaven desbordats, com també alguns dels carrers adjacents, per l’enèsima manifestació convocada per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. Des de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart fins la sentència que el passat 14 d’octubre va publicar el Tribunal Suprem, són moltes les mobilitzacions per la llibertat dels presos que han desbordat la capital catalana. La del 26 d’octubre, la primera de resposta a la sentència, ha estat una més.
Des del carrer Icària, on hi havia la zona habilitada per a la premsa, era difícil moure’s entre la multitud. Els metros arribaven plens de gent i al carrer on se celebrava la manifestació, amb la Sagrada Família de fons, certificava que aquesta era una nova cita de compromís multitudinari. Bé ho sabien les forces polítiques independentistes, com també les entitats cíviques, que participaven en les declaracions a la premsa.
El primer a parlar era Albert Botran, de la CUP, que concorrerà el 10 de novembre a les eleccions estatals com a número dos de la seua formació per Barcelona. Titllava la sentència del Suprem d’injusta i venjativa, i assegurava que el veredicte donava “encara més motius per aconseguir la independència”. Allò que més destacava, però, era la seua crítica al Govern de la Generalitat, que “no ha estat a l’alçada de les circumstàncies” i, “en molts casos, s’ha alineat amb l’Estat”. Botran es referia, segurament, a les darreres actuacions discutides dels Mossos d’Esquadra durant les nits de mobilitzacions més calents arreu del Principat. Una sensació compartida en molts casos, atès que els manifestants cridaven en més d’una ocasió “Buch dimissió”, en referència al conseller d’Interior. Mai fins ara hi havia hagut un crit generalitzat contra algun membre de l’executiu català en aquesta mena de mobilitzacions que es venen repetint des de fa dos anys.
Tot seguit era el torn de les entitats cíviques. Primer, Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, advertia a l’Estat que “a més repressió hi haurà més mobilització” a Catalunya. “Ens volen fer por amb empresonaments i sentències, però si aquest és el missatge, nosaltres respondrem amb mobilitzacions fins aconseguir el dret d’autodeterminació”. Paluzie, que era requerida per una periodista estrangera per entrevistar-la en anglès, deixava pas a Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural. “No és un acte de rebequeria”, assegurava referint-se a aquesta nova manifestació multitudinària. Mauri, que recordava que “en moments com aquest el dret de manifestació és una obligació”, destacava el lema d’aquesta nova marxa, “Llibertat”, posant en valor la seua “transversalitat” i exigia Pedro Sánchez “seure a dialogar”.
Altra de les curiositats que deixava la manifestació, de fet, és que molts cartells contenien missatges inèdits fins ara en aquesta mena de marxes: “Sit and talk” i “amnistia”. I és que la sentència del Suprem, tot i que previsible, ha canviat el context i ha fixat els objectius de l’independentisme, decidit a resoldre el conflicte amb instruments democràtics.
Laura Borràs prenia el relleu al vicepresident d’Òmnium. La diputada de Junts per Catalunya al Congrés i exconsellera de Cultura, secundada per un altre diputat -aquest del Parlament-, Eduard Pujol, lamentava que “l’Estat espanyol vol aturar l’independentisme retallant la democràcia”. També secundat compareixia Pere Aragonès, vicepresident del Govern català i representant d’Esquerra Republicana, que feia una crida a seguir “dempeus”. Li substituïa Gabriel Rufián, màxim referent del partit a Madrid, atenent els mitjans en castellà i criticant l’actitud de Pedro Sánchez. Els crits i càntics dels manifestants feien per moments impossible escoltar les declaracions dels polítics.
Roger Torrent, president del Parlament, també compareixia per assenyalar els tres eixos que, segons ell, “uneixen la societat catalana: llibertat, amnistia i referèndum”. Quim Torra, president de la Generalitat, ressaltava la transversalitat de la resposta a la sentència recordant que “el Govern, el Parlament i el món municipal ens hem conjurat per seguir endavant”. També deia allò que tantes vegades ha repetit els darrers dies i que, paradoxalment, li han retret des del Govern espanyol: que la manera d’expressar-se de l’independentisme “és pacífica i cívica”.
El president del PDeCAT, David Bonvehí, era l’últim representant a parlar dels partits catalans. Curiosament també atenia els mitjans Jokin Bildarratz, senador del PNB que recordava una efemèride: el segon aniversari de l’aplicació del 155, que segons ell “no ha solucionat res”. El PNB, que s’abstenia el dia anterior de signar la declaració de la Llotja de Mar -signada per tots els partits sobiranistes de l’Estat a excepció dels jeltzales-, acudia a la manifestació de Barcelona. Bildarratz, preguntat per aquest setmanari sobre l’absència del seu partit a l’hora de signar aquesta declaració, valorava que “el moment mereixia alguna altra cosa” que aquest manifest, si bé no concretava res més.
Al capdavant de la pancarta hi havia, entre més, Ramon Font, del sindicat USTEC -Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya-. També l’esmentada Elisenda Paluzie, de l’ANC; Marcel Mauri, d’Òmnium Cultural; el president del CIEMEN David Minoves o Carles Sastre, secretari general d’Intersindical. I és que els qui agafaven la pancarta amb el lema de la manifestació, “Llibertat”, eren representants de la societat civil.
També hi havia, entre ells, Blanca Bragulat, presidenta de l’Associació Catalana pels Drets Civils i esposa de Jordi Turull, exconseller de Presidència recentment condemnat pel Tribunal Suprem. Amb la veu un tant trencada i visiblement emocionada, Bragulat, que participava en els parlaments finals de la manifestació, reiterava que “la violència no ens representa ni ara ni mai”, entre aplaudiments multitudinaris d’un públic entregat a aquesta consigna. De fet, les manifestacions convocades per les entitats i partits majoritaris des de la publicació de la sentència, han servit també per marcar distàncies d’altres convocatòries que han acabat amb aldarulls.
En la conclusió de l’acte participarien també diversos representants de l’independentisme cívic. Els més destacats, com sempre, Marcel Mauri i Elisenda Paluzie. Si el primer criticava expressament la sentència i posava de relleu el clam internacional -citant, entre més, la conclusió del grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU- contra l’empresonament dels líders independentistes catalans, Paluzie exigia “una resposta urgent de la política institucional a l’alçada del moment que estem vivint”. La presidenta de l’ANC, a més, recordava un a un, pels seus noms, els noms dels joves detinguts en les darreres mobilitzacions i també els CDR empresonats des del passat 23 de setembre, després dels escorcolls de la Guàrdia Civil a Sabadell i altres localitats del Vallès i d’Osona.
El sobiranisme, amb una nova mostra de transversalitat, tornava a fer una crida per la llibertat dels presos polítics i exiliats i també pel dret d’autodeterminació. Distintes entitats com el sindicat UGT, amb la militància dividida pel que fa a aquestes qüestions, també participaven d’aquesta marxa que finalitzava cap a les 7 de la vesprada després de dues hores i mitja intenses. També hi havia representants de la resta dels Països Catalans -per exemple a través d'Esquerra Republicana del País Valencià- o d'altres entitats d'arreu de l'Estat. Una nova mostra de força, la primera després de la sentència del Suprem. El veredicte ja ha posat les coses sobre la taula i ara l’independentisme ja té clares les eines per mirar d’assolir els seus objectius: diàleg per l’amnistia i per l’autodeterminació. La qüestió és com saber fer servir aquesta força del carrer per mirar de collar el govern espanyol, que fins ara no s’ha mostrat gens receptiu, ni tan sols, a despenjar un telèfon per mantenir un simple intercanvi de paraules.
Les eleccions del 10 de novembre seran una nova oportunitat perquè el sobiranisme demostre que la seua força no només està al carrer, sinó també a les urnes. I serviran, també, per conèixer la seua capacitat per forçar democràticament el govern espanyol a seure a negociar. El 10N serà, per tant, la propera prova de foc de l’independentisme català, que s’haurà de tornar a mobilitzar si vol aconseguir els seus propòsits.