És un glacial i gris matí del nord-est americà. Acabo de deixar enrere Spuyten Duyvil i m’enfilo riu Hudson amunt, tot admirant els colossals Palisades. Recordo les penetrants descripcions del lordly Hudsonde l’anarquista i sociòleg líder de la contracultura dels anys 60, Paul Goodman, a la seva novel·la sobre Nova York, The Empire City. El tren ressegueix fidelment els contorns del gran riu: Tappan Zee, Sleepy Hollow, West Point. Es comença a veure neu en aquest ascens cap al cor de l’estat de Nova York, als Catskills. A la destinació, a la ciutat de Poughkeepsie, m’espera el reverend Matthew Wright, el rector de la parròquia anglicana de Woodstock.
Wright és, sense voler-ho, un dels representants d’un corrent religiós molt peculiar als Estats Units —i al món. Wright forma part dels moviments interespiritual i del nou monasticisme. Ordenat prevere anglicà i rector de parròquia, Wright és també dervix ordenat en el sufisme Mevlevi. Practica tant el cristianisme com l’islam sufí amb la mateixa passió i autenticitat… interespiritual. Un dels pares intel·lectuals de la interespiritualitat i el nou monasticisme és el filòsof indocatalà i exsacerdot de l’Opus DeiRaimon Panikkar. Tota una generació de nous líders religiosos dels Estats Units han construït un corrent religiós plural i heterodox basats en l’obra i mestratge de Panikkar, especialment el seu recull de dos volums Mysticism and Spirituality. Panikkar ha exercit una influència capital per repensar el fet religiós des de l’espiritualitat oberta i pertinença religiosa plural. Panikkar és el principal teòric del que representa tant la interespiritualitat com l’arquetip del monjo.
Arribo a West Park, NY. A la riba del Hudson hi ha el Holy Cross Monastery, un monestir anglicà d’inspiració benedictina. Al llarg del segle XIX, sota la influència del moviment d’Oxford, els anglicans van anar readoptant formes religioses i espirituals catòliques. Com ara la reintroducció de la vida monàstica. Wright viu en una casa dins el recinte del monestir amb la seva muller, que és catòlica. Tot i que el monestir és a 40 minuts de Woodstock, en Matthew considera fonamental el fet de poder viure en comunitat. La centralitat de la comunitat monàstica és una de les formes més importants que s’ha desenvolupat en els corrents espirituals cristians que poen de Panikkar.
Un dels màxims exponents d’aquest nou monasticisme d’inspiració panikkariana és el polonès Adam Bucko, seminarista anglicà a Nashotah, Wisconsin. Bucko va iniciar la seva comunitat monàstica a Nova York, a l’entorn del que va significar el fenomen Occupy. Activista religiós militant en l’ocupació de Zuccotti Park a la zona de Wall Street de Nova York el 2011, Bucko advoca pel retorn de l’espiritualitat monàstica a la ciutat, en un apostolat no solament centrat en una intensa pràctica contemplativa, sinó també d’atenció a la joventut sensesostre. De l’experiència en va sorgir un dels manifestos més colpidors de la religió als marges, el llibre-entrevista Occupy Spirituality, de 2013. Bucko també és autor, juntament amb Rory McEntee, del manifest The New Monasticism: An Interspiritual Manifesto for Contemplative Living, de 2015.
En Matthew i jo dinem amb la comunitat de Holy Cross al refectori de grans finestrals oberts al lordly Hudson. La comunitat és vegetariana però tenen opcions carnívores per als visitants i hostes. Havent participat en tants recessos monàstics, l’àpat em sembla notablement sorollós i animat. Tot i que la comunitat és visible i manifestament cristiana i tradicional, palesa l’influx interespiritual vèdic. En realitat, dins el nou monasticisme la figura de Bede Griffiths, el monjo camaldulès que l’any 1958 es va convertir en l’hindú-cristià Swami Dayananda, està considerada com un dels pioners pràctics del que Panikkar va arribar a teoritzar més endavant. El 1968 Griffiths es va unir al benedictí Henry Le Saux, conegut com a Swami Abhishiktananda, a l’ashram de Saccidananda, epicentre interespiritual hindú-cristià. Com Panikkar, tant Griffiths com Le Saux unien cristianisme i hinduisme. El monjo es convertia en sannyasi—asceta hindú—i la filosofia que vertebrava la trobada entre Crist i l’Índia era l’advaita Vedanta, el monisme no-dual radical del filòsof medieval Adi Shankara, que avui defineix molts dels nous moviments religiosos hindús que han desembarcat al món occidental.
De camí a Woodstock, al cor dels Alps jueus —el sobrenom local dels Catskills— en Matthew m’explica la seva visió de Crist, un Crist de la saviesa, no pas de la fe. Jesús, en tant que mestre espiritual, agafa uns tons gnòstics que connecten molt bé amb el meu propi sentiment devers el Crist. No hi ha resurrecció, no hi ha contingut sobrenatural: hi ha una gran dimensió mística i de mestratge. Durant anys, Wright ha treballat de manera molt propera amb Cynthia Bourgeault, prevere anglicana com ell i pionera d’un nou cristianisme allunyat de la fe, de la divinitat de Jesús i la resurrecció al tercer dia. Aquest nou cristianisme adogmàtic, que no nega la doctrina tradicional prèvia, agafa molts de tons budistes. Se centra exclusivament en el poder transformatiu del coneixement i pràctica espirituals mitjançant la saviesa i la meditació. Bourgeault i la majoria de seguidors treballen en la “pregària centrant” del monjo trapista americà Thomas Keating —l’adaptació cristiana de la meditació vèdica o transcendental.
Woodstock té una llarga tradició en tant que comunitat d’artistes. Acull igualment un important monestir budista i la particular capella feréstega de Francis Brothers, el famós bisbe veterocatòlic. En Matthew encaixa a la perfecció a la comunitat. Ha fet renéixer la seva parròquia anglicana —una típica construcció moderna dels anys 50. A banda de la tradicional missa dominical de ritu anglicà, hi celebra rituals sufís i una litúrgia gnòstica on es proclama l’evangeli de Tomàs —possiblement l’evangeli gnòstic més important descobert el 1945 a Nag Hammadi, Egipte. La litúrgia gnòstica d’en Matthew ha estat especialment ben rebuda pels vells hippies resistents de Woodstock. No pocs han entrat en una església per primer cop en decennis. La parròquia de Woodstock és el temple interespiritual perfecte.
Tot i així, Wright ha excel·lit especialment en el seu activisme social. És el que en el nou monasticisme predica: l’activisme sagrat que retorni l’equilibri natural, la dignitat i justícia socials i construeixi la pau al món. Bucko ha estat una de les veus importants en aquest camp. Connectem eminentment amb la xarxa del Catholic Worker de Dorothy Day i les comunitats de l’arca de Lanza del Vasto. Tanmateix, els autèntics pioners en l’actual activisme sagrat es troben en el corrent d’origen protestant del nou monasticisme. Shane Claiborne i Jonathan Wilson-Hartgrove, formats a les escoles teològiques de Princeton i Duke respectivament, han creat comunitats dedicades en exclusiva a la justícia social entre els pobres i els exclosos, i han combatut el racisme i el classisme en el que anomenen “els marges de l’imperi (americà)”. Activistes per la pau i contra la pena de mort, la seva tasca radical ha creat una profunda petjada ètica en el nou monasticisme, clarament visible en l’obra de ClaiborneThe Irresistible Revolution: Living as an Ordinary Radical, de 2006.
Mentre visitem un dels artistes locals de Woodstock, en Matthew m’explica la importància que el rabí Zalman Schachter-Shalomi té en el nou monasticisme i la interespiritualitat americana. Si bé Panikkar és el principal referent intel·lectual i Griffiths n’és el referent pràctic, l’exrabí de Chabad Luvabitch va ser el primer artífex d’una visió conduent a la interespiritualitat amb la fundació del Jewish Renewal (judaisme de renovació.) El que Schachter-Shalomi va començar com a diàleg interreligiós, a poc a poc va anar evolucionant cap a posicions clarament interespirituals, on el judaisme hassídic va trobar-se amb l’islam sufí. Un dels fundadors de la Fundació Charis, que promou el nou monasticisme i la interspiritualitat, és Netanel Miles-Yépez, deixeble de Schachter-Shalomi i d’alguna manera un dels seus successors interespirituals.
Ja a l’estació de Poughkeepsie, al tombant del dia, en Matthew i jo ens acomiadem. Mentre la penombra hivernal cau sobre el lordly Hudson, ens sabem profundament lligats no solament per l’amistat, sinó també per un viatge espiritual comú. Les nostres dues esglésies, l’anglicana i la veterocatòlica, es troben en comunió. Ens emplacem a celebrar missa plegats un dia a Woodstock. Un pendent que queda. Mentre observo l’última claror del dia, vaig pensant en el gran viatge espiritual de Panikkar. Va ser un pioner, algú que ho va arriscar tot per una convicció transcendent, per la realització que podia viure entre dues aigües, l’hinduisme dels seus ancestres paterns i el catolicisme de la seva mare. Ment meravellosa i privilegiada que va ser, el seu intel·lecte i set de saviesa no tenia cabuda en la grisa Catalunya franquista, però tampoc en l’Opus Dei, d’on va ser expulsat el 1966.
Però ja no es tracta que Panikkar vagi poder concebre ser cristià i hindú, monoteista i politeista, budista per torna —tot a a la vegada sense contradicció—, sinó que la seva contribució per definir l’arquetip del monjo tradicional va rellançar la figura del monjo per als nostres temps. Era, tanmateix, un sentiment que havia de materialitzar-se, com bé ho demostren els casos de Griffiths i Le Saux als ashrams cristians de l’Índia. Panikkar va ser un gegant espiritual, un pioner que ha obert un futur espiritual al cristianisme, alhora que ha posat les bases perquè d’altres com ell enderroquin la barrera dogmàtica i molt monoteista de l’exclusivisme religiós —la idea que només es pot pertànyer i practicar una sola tradició espiritual.
A Catalunya s’ha parlat molt de Panikkar, justament quan el 2018 es va celebrar l’any Panikkar amb pompa administrativa. Es va parlar encara més de Panikkar —molta paraula vana. Hom s’ha de preguntar on són els fruits de la seva obra al seu país —el país que era el seu i que ell mateix va triar per viure-hi en el recés de Tavertet. S’ha editat la seva opera omnia en català sense que puguem llegir i aplicar Panikkar en propietat. Amb el desolador panorama religiós de crisi postcristiana que viu Catalunya, no sembla que Panikkar ens hagi fet gaire profit —ni en el camp teòric intel·lectual ni en el camp pràctic del monjo-activista. Per contra, els americans amb la seva vitalitat i curiositat infantil s’han fet seu Panikkar, i el fan viure en cadascun dels seus actes i pensaments. Ells són l’autèntic llegat de Panikkar, els seus hereus de debò.