“No normalitzem la situació”. Amb aquesta consigna s’expressaven els distints comptes de Twitter dels CDR que cridaven a concentrar-se en distintes ciutats del Principat. L’objectiu, protestar davant les delegacions del Govern espanyol a Lleida, Tarragona, Girona i Barcelona, obeint a la convocatòria d’Òmnium Cultural. També hi havia convocades “segudes pacífiques” davant els jutjats d’altres capitals comarcals. Només calia assistir-hi amb espelmes i protestar.
Però la tensió no ha fet sinó augmentar amb la sentència. Els manifestants del dimarts dia 15 d’octubre no apujaven gaire el to, però les forces policials no necessiten massa arguments per actuar de forma discutible. Els periodistes que més prompte havien arribat a la concentració aconseguien trobar un forat. Més tard, els accessos quedarien absolutament restringits. Els manifestants, convocats de 19.00 a 21.00 a Barcelona davant de la delegació del Govern espanyol, patirien la primera càrrega poc abans de les 20.00. I els periodistes pendents també se’n veurien afectats.
“Ni un pas enrere”, cridaven els manifestants en primera línia després de la primera càrrega. Entre agents antiavalots i concentrats es dibuixava l’espai inevitable que es genera entre agressors i agredits i que finalment seria encara més distingit per les barricades improvisades, que acabarien cremant. Una imatge decebedora que després es multiplicaria arreu de Barcelona. Alguns manifestants llançarien bengales i objectes contra els Mossos d’Esquadra i agents de la Policia Nacional. Els salves dels projectils policials formaven part d’un context cada vegada més tens. Els insults eren la resposta als colps de porra i l’enrenou dificultava la gravació amateur dels telèfons mòbils. La violència policial i la indignació ciutadana s'agitaven per formar un còctel incendiari.
Era un escenari que contrastava totalment amb el que es vivia a l’altra part de la manifestació. Òmnium, que havia pres el relleu lideratge -de manera puntual aquests dies- a Tsunami Democràtic en la manifestació de dimarts, convocava al voltant de la delegació del Govern espanyol. La part concentrada al carrer València amb Bruc gaudia dels parlaments d’Elisenda Paluzie, de Magda Oranich, d’amics i familiars dels presos polítics i d’una curta actuació de Lluís Llach que acompanyaria la seguda amb espelmes i un espectacular minut de silenci pels presos.
A la zona que connecta el passeig de Gràcia amb el carrer Mallorca, la tensió era la descrita anteriorment. Una situació que contrastava totalment amb la de minuts abans. Els CDR, que s’havien organitzat en dues columnes per confluir a la zona a l’hora de la convocatòria, no havien desentonat -mai no ho fan- entre la multitud. Cap a les 19.30, la zona que posteriorment esdevindria de conflicte era de calma absoluta. Només un helicòpter pertorbava el soroll de d’un ambient relaxat pel cansament del dia anterior i que semblava voler preparar-se per al proper divendres, quan la vaga general coincidirà amb l’arribada de les cinc marxes per la llibertat que confluiran a Barcelona.
Una manifestació, com totes les que es venen celebrant des de fa deu anys per l’independentisme, nodrida de gent diversa. Els organitzadors, quan desconvocaven des de l’escenari cap a les 20.45, eren conscients que de la complicació que tothom marxara cap a casa. La tensió es prolongaria una bona estona més, fins ben entrada la nit, pel centre de Barcelona, a Lleida, Tarragona, Girona i Sabadell. La sentència no és fàcil de digerir i la indignació sembla impossible de controlar. Si dilluns esclatava tot, l’endemà el to es mantenia i el nerviosisme no desapareixia en cap cas. Res no davallarà els propers dies. I el divendres, a tot estirar, la immensitat de les mobilitzacions tornaran a superar nivells històrics.