Entrevista

"Posar tota la carn a la graella per la via negociada és com renunciar a la independència"

Després d’un any i mig presidint l’Assemblea Nacional Catalana, l’economista Elisenda Paluzie Hernández (Barcelona, 1969) afronta la seua segona Diada com a màxima representant d’aquesta entitat independentista, que suma gairebé 100.000 membres entre socis i simpatitzants. Parlem amb ella sobre el seu treball a l’ANC, sobre la seua trajectòria  com a activista, sobre el moment polític  present i sobre el futur que es contempla a Catalunya i als Països Catalans.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Enguany se celebra la segona Diada des que vostè és presidenta de l’ANC. Com l’afronta?

—Amb responsabilitat. L’any passat ja pensava que seria molt complex tornar a motivar la gent per manifestar-nos massivament l’11 de setembre. I vaig quedar gratament sorpresa: les meves expectatives negatives no es van complir. De fet, hi va haver gairebé més gent que l’any anterior. Aquest any potser s’ha visualitzat més aquest temor que jo ja tenia l’any passat. Que, d’un costat, l’independentisme de base pensés que de què serviria tornar a mobilitzar-se si no s’ha complert l’objectiu després de tantes manifestacions. D’altra banda, també hi ha el desànim que es va instal·lar entre l’independentisme aquest juliol pels pactes de després de les eleccions municipals. Es temia que això s’acabés traslladant a la manifestació de la Diada. Però durant aquest estiu, amb el missatge que hem donat des de l’Assemblea, crec que hem aconseguit fer-lo revertir. Les xifres que ens arriben, pel que fa als autobusos, a la venda de samarretes, etc., són molt similars a les de l’any passat.

—Creu que hi ha risc que es pugui folkloritzar la manifestació de la Diada?

—Justament ho volem evitar. Per això no hi haurà cap acció durant la Diada. Històricament, a la Diada, en el moment àlgid passaven imatges que simbolitzaven coses. Hem eliminat aquest tipus d’elements, serà una manifestació clàssica amb un acte polític al final. Mantenim només la samarreta de la Diada. No per atrezzo, sinó perquè és un element fonamental de finançament dels actes de l’Assemblea.

—Parla de l’acte polític del final de la Diada i, precisament, els polítics en seran els protagonistes absents, atès que no comptaran amb zona VIP. Ho han encaixat bé?

—Passada alguna reacció inicial, sí. La cosa s’ha acabat encaixant i espero que s’hagi acabat entenent. La manifestació està organitzada per la societat civil, els voluntaris de l’ANC treballen tot l’estiu per garantir-ne l’èxit. És l’ANC qui la finança. I el protagonisme ha de ser de la societat civil, que ha d’interpel·lar els partits polítics amb l’exigència que es torni a prioritzar l’objectiu de la independència.

—Vostè està al capdavant de l’ANC, però té una llarga trajectòria d’activisme. És la d’ara l’etapa més intensa en aquest sentit?

—Vaig començar l’activisme molt jove. A 18 anys vaig entrar a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) a la universitat. I aquells anys van ser molt intensos. Si penso en termes de les hores que hi dedicava, i que abans ho combinava amb els estudis igual que ara ho compatibilitzo amb la meva feina com a professora universitària i totes les hores que hi dedico són extres... Si penso en termes d’intensitat, és similar.

—A la FNEC va coincidir amb molts dels actuals protagonistes de la política.

—Sí. Amb l’Oriol Junqueras, amb el David Madí, amb el Josep Rull —tot i que després va marxar, perquè la Joventut Nacionalista de Catalunya es va escindir de la FNEC... Amb el Joaquim Forn no vaig arribar a coincidir, perquè és un poc més gran que jo.

—Per quines entitats més ha passat?

—El 2006 em vaig implicar molt en la campanya d’Economistes pel No a l’Estatut. Vaig donar suport a la Plataforma pel Dret a Decidir també per dir no a l’Estatut. A l’octubre de 2006 vaig crear amb altres companys una plataforma independentista, Sobirania i Procés, que va estar activa fins al 2012. Amb la creació de l’ANC ja va reduir moltíssim la seva activitat.

Elisenda Paluzie / Robert Ramos

—Ha arribat a tenir carnet d’algun partit?

—Entre el 2008 i el 2012 vaig militar a Esquerra Republicana i vaig ser escollida per la militància als dos congressos per integrar el Consell Nacional. Al congrés del 2008 vaig ser la militant més votada al Consell Nacional, per exemple. Tot i que hi havia trampa, perquè ens vam unir les candidatures d’Esquerra Independentista —a la qual jo donava suport—, la de Josep-Lluís Carod-Rovira i la de Joan Carretero. El 2011, quan van ser elegits Oriol Junqueras i Marta Rovira president i secretària general respectivament, també em vaig tornar a presentar al Consell Nacional. Vaig ser la cinquena més votada, però no anava en cap llista oficial. Per això potser vaig tenir més mèrit en la segona ocasió que en la primera [riu]. En tot cas, suposo que mai no m’he acabat de sentir còmoda militant en partits polítics. I el 2012 havia de presentar-me a la reelecció del deganat de la facultat [d’Economia de la Universitat de Barcelona] i preferia recuperar independència, sentir-me còmoda opinant en mitjans amb més llibertat. Vaig plegar discretament, sense anar a cap altre partit.

—Guarda una mica de rancúnia envers ERC per aquella etapa?

—No, no, gens! De fet, he tingut molt bona relació amb el partit els darrers anys. He seguit col·laborant amb ERC, formant-ne part del consell assessor... I si se segueixen una mica les opinions que expressava, vaig defensar molt el posicionament d’ERC de cara a la consulta del 9 de novembre versus Artur Mas, per exemple. Dient tot això, vull reflectir que no acabo d’entendre per què en aquests moments tinc la impressió, sovint, que des d’ERC se’m visualitza com algú contrari als seus posicionaments. I, de fet, és el partit al qual sempre he estat més propera, sent-ne o no militant. S’han donat unes circumstàncies en què l’ANC no s’ha mogut i potser ERC sí, des del 21 de desembre, pel que fa a l’estratègia que defensa per aconseguir la independència. Però és una mica circumstancial.

—Entén aquest canvi d’ERC?

—L’entenc, però no el comparteixo. Totes les estratègies són legítimes i, probablement, ells pensen que aquesta és una bona estratègia per aconseguir incrementar suports per la independència a través dels que aconsegueixi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i que això afavorirà el procés en un termini que ara no es diu, però que s’allarga. Crec que desenvolupant aquesta estratègia es poden cometre errors. Depèn de quin discurs facis, pot suposar un retrocés del projecte, perquè et pot acabar desarmant discursivament.

—Podria posar un exemple de “desarmar discursivament”?

—Si, per exemple, insisteixes molt que només farem la independència amb un referèndum acordat i el referèndum acordat depèn de l’Estat i l’Estat mai no te l’atorga, al final potser pensarem que la independència és impossible. Quan poses tota la carn a la graella defensant la via negociada —que òbviament és la més desitjable— i acabes fent creure que l’altra via és impossible, és com si d’alguna manera estiguessis renunciant a la independència. Perquè malauradament, amb l’Estat que hi ha al davant, si no avances unilateralment, com vam fer amb el referèndum de l’1 d’octubre, veig molt difícil que l’Estat mai canviï.

—Tornant a l’ANC, es considera una presidenta continuista o creu que amb vostè l’entitat ha fet un canvi?

—L’ANC es personalitza molt en la presidència, però la presidenta fa de portaveu del secretariat nacional, que té 77 persones. Si l’ANC ha canviat alguna cosa és, en tot cas, en el conjunt del seu secretariat.

—I creu que ha canviat?

—Bàsicament no. Si revises els fulls de ruta de l’ANC, sempre ha parlat de la prioritat de la independència, de la unitat estratègica, dels accessos per la via unilateral o pel referèndum... Aquí no ha canviat. Però potser, de ser un agent de mobilització clàssica, en aquest secretariat ens hem endinsat a actuar en determinats àmbits de poder amb una estratègia de lluita no-violenta que té com a objectiu afeblir els pilars del poder de l’Estat. Fa uns anys no hauríem imaginat l’ANC impulsant una candidatura a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona o campanyes com ara la de consum estratègic.

Elisenda Paluzie / Robert Ramos

—Manté contacte amb els expresidents de l’ANC, Carme Forcadell i Jordi Sànchez, tots dos empresonats?

—Sí, sí. La Carme Forcadell, quan la van traslladar novament a Catalunya [a la presó de Mas d’Enric], ens va demanar que l’anéssim a veure el Marcel Mauri i jo. Les visites a les presons són bastant complicades si no ets una autoritat pública (diputat, conseller, alcalde...). Aquests tenen un altre règim i, per tant, vam veure la Carme Forcadell dins de les hores que té per veure la seva família, i darrere d’un vidre. I al Jordi Sànchez vaig anar a veure’l la setmana passada.

—Quin parer li transmeten?

—La Carme Forcadell sempre em diu que aguanti, perquè l’ANC és molt complicada [riu]. Sempre em dona ànims i em diu: “No et pensis que ara és diferent, en la meva etapa era igual de complicada!”. Es refereix a l’organització interna de l’ANC, que és molt complexa, no és gens jeràrquica. Ens demana que aguantem i ens anima per les mobilitzacions postsentència.

—I Jordi Sànchez?

—Jordi Sànchez és president de la Crida Nacional, president del grup parlamentari de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats i, abans, número dos de JxCat a les eleccions al Parlament. Per tant, les converses amb ell potser són més polítiques, com les que tindria amb un altre dirigent de JxCat. Perquè ell, quan dona la seva opinió política, representa un espai polític.

—Pel que fa a la seua etapa com a presidenta de l’ANC, es pot dir que l’èxit més gran, fins ara, ha estat l’accés a la Cambra de Comerç de Barcelona?

—A vegades cal veure com una campanya nostra fa mal a l’unionisme a Catalunya i a l’Estat espanyol. En aquest sentit, diria que hi ha tres campanyes, potser, que tenen aquesta repercussió: la de la Cambra, perquè mai no hem tingut tants titulars a la premsa; la campanya de consum estratègic, per la qual ens ha demandat la patronal Foment del Treball; i les campanyes d’internacionalització, com la que hem fet a Roma durant l’estiu. Els mitjans espanyols estan molt ofesos: diuen que s’ha denigrat la imatge de l’Estat. Alhora, hi ha imatges que no es visualitzen com a ANC però que l’ANC hi està al darrere. Per exemple moltes de les accions jurídiques internacionals de l’ONU que també han sigut un èxit. Parlo del dictamen del grup de detencions arbitràries que demana la llibertat immediata dels presos i que acredita que Espanya ha vulnerat tots els drets, des de la llibertat d’expressió fins la participació política. Hi ha altres demandes que també hem cofinançat, com per exemple la de la no-investidura del president Carles Puigdemont, la de Jordi Sànchez o la suspensió temporal dels diputats del Parlament. Estem pendents de resolució i som optimistes. Això és important. Òbviament, no ens donarà la independència, però ens reforça de cara al dret internacional i en el nostre procés per l’autodeterminació.

—Hi ha altres iniciatives que tenen l’ANC al darrere, per exemple la del Consell per la República. Esperava més implicació ciutadana?

—El Consell per la República va tenir una mica el problema que va quedar parat per la detenció del president Puigdemont a Alemanya. Encara que va tenir un problema inicial perquè la inscripció al web no era gaire fàcil, també hi va haver una confusió sobre què era el Consell per la República. Al mateix temps es va llançar la Crida Nacional, que també promovia el president Puigdemont. La gent potser no sabia ben bé si s’inscrivia a la Crida o al Consell per la República. Comunicativament, crec que el llançament no va ser d’allò més encertat. Ara això s’ha redreçat. S’ha canviat el web i el sistema de registre, s’ha fet una campanya de xarxes que es va parar amb la campanya a les eleccions europees, però passades les eleccions el ritme d’inscripcions està augmentant.

—Parla vostè de la Crida Nacional: l’ANC li dona suport com a partit independentista amb vocació unitària i transversal?

—No. En el full de ruta que vam aprovar a l’assemblea general parlem d’unitat estratègica, no d’unitat electoral.

Elisenda Paluzie / Robert Ramos

—Seguint amb el que ha fet l’ANC amb vostè al capdavant hi va haver el suport a les primàries promogudes per Jordi Graupera...

—No vam donar suport a aquesta candidatura, sinó al procés d’organització dels processos de primàries. Es van fer en dues etapes. La primera va ser a la ciutat de Barcelona. Aquí hi havia una iniciativa, Primàries Barcelona. El primer que la va promocionar va ser Jordi Graupera. L’assemblea del juliol de l’any passat, en un secretariat, també es va aprovar impulsar un projecte de primàries per tal de configurar candidatures unitàries en determinats municipis, no en tots. En la primera fase es va promocionar un registre de primàries obert a tota la ciutadania. I des de l’ANC es va intentar que tots els partits independentistes s’hi sumessin. Vam mantenir converses amb tots ells. Des del primer moment, ERC va dir que no a la ciutat de Barcelona. Però en el món del PDeCAT-JxCat hi va haver opcions fins ben avançat el procés. Nosaltres, en tot cas, al que donem suport és a aquesta organització de les eleccions de primàries obertes a la ciutadania. Vam participar en l’organització. Si les candidatures, finalment, no eren unitàries, l’ANC no va participar en cap campanya ni els va donar pas suport. De fet, l’ANC va defensar el vot als partits independentistes a les eleccions municipals amb una sèrie de condicions. Bàsicament, no pactar amb partits del bloc del 155 i que des del municipi es fes sobirania fiscal —que, per cert, hi ha 100 ajuntaments de Catalunya que ingressen els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya i, en canvi, hi ha més de 700 ajuntaments independentistes que no ho fan, i aquí tenim un problema—. Aquest va ser, en tot cas, el posicionament de l’ANC en les municipals del 26 de maig. L’ANC no va donar suport a Jordi Graupera. De fet, em veuràs en actes amb Jordi Graupera, però fins al mes de desembre, que és quan s’estaven organitzant les primàries.

—En tot cas, l’ANC ha rebut moltes crítiques des de determinats sectors de l’independentisme. Creu que alguna és merescuda?

—No. Perquè, realment, si ho analitzes amb perspectiva, vam fer el diagnòstic que aquestes eleccions municipals, si no s’abordaven amb eines noves, difícilment es farien revertir les majories en determinats ajuntaments importantíssims per al projecte independentista, com és el de la capital del país. Ara imagini que hi hagués hagut una candidatura sorgida de les primàries obertes a la ciutadania i que hi haguessin participat PDeCAT, ERC, etc.: hauria sortit una majoria molt forta. Potser no absoluta, però la distància amb Barcelona en Comú probablement hauria fet impossible que Ada Colau s’atrevís a fer el pacte que ha fet amb els socialistes i amb el suport de Manuel Valls. La filosofia inicial de Primàries crec que era encertada, però els partits no ho van valorar així, tot i que amb el PDeCAT vam avançar molt perquè s’hi integrés. Al final van dir que no —parlo de comarques de la província de Barcelona—, però penso que si el PDeCAT hagués participat en Primàries Catalunya, el que va passar a la Diputació de Barcelona no hauria passat. La mateixa candidatura hauria impedit el pacte amb el PSC.

—Vostè mateixa va titllar aquell pacte, el de la Diputació, com el més greu dels que van sorgir del 26 de maig, De cara a una previsible sentència condemnatòria del Tribunal Suprem es demana unitat d’acció. És factible aquesta unitat amb els pactes inversemblants que s’han fet a la Diputació, en determinats consells comarcals i determinats ajuntaments?

—Vaig dir que era el pacte més greu perquè afavoria que el PSC encapçalés la Diputació de Barcelona, una institució que fins la legislatura anterior estava en mans d’un pacte entre Convergència i ERC. Per tant, hi ha hagut, sens dubte, un retrocés. Òbviament això no és coherent amb buscar la unitat estratègica. L’ideal seria que si es refés aquesta unitat, hi hagués moltes peces que entressin en l’equació i que tot això es pogués fer revertir.

—Més recentment es va celebrar a Ginebra una cimera entre representants polítics i cívics de l’independentisme. Com va anar aquella reunió?

—Va anar bé en el sentit que crec que avancem. Vam parlar amb bastant franquesa i es va recuperant la complicitat i la confiança. Però costa avançar, perquè hi ha visions diferents sobre l’1 d’octubre, sobre què cal fer a partir d’ara... Però avancem en un molt bon clima.

—Marcel Mauri deia en Catalunya Ràdio que d’aquella cimera no va sorgir cap acord concret.

—No el vaig escoltar, però crec que Òmnium Cultural i l’ANC som prudents. No volem que això que està costant tant, millorar el clima de confiança entre els partits, es trenqui.

—I com s’explica que això estiga passant en un moment tan delicat?

—Justament, potser, perquè el moment és molt delicat. La repressió també ho busca, genera una distància i dificultats de comunicació entre la presó i l’exili. Davant de la repressió, a la qual no estem acostumats, no és fàcil saber com actuar. És un element nou de molta dificultat i complexitat.

Elisenda Paluzie / Robert Ramos

—La campanya del “Tsunami Democràtic” és una manera d’intentar solucionar això?

—No, no. Tots compartim la idea que hi ha d’haver diferents tipus de mobilitzacions. I des de determinades persones a títol individual ha nascut aquesta iniciativa per treballar en l’àmbit de la desobediència civil. Tots ho veiem bé. Però no és una cosa que formi part de la unitat estratègica, sinó en clau que tothom comparteix l’estratègia de la lluita no-violenta i anar incorporant determinats elements en clau de desobediència civil.

—Tornant a la Diada, el lema triat és molt clar: “objectiu independència”. Pensa que algú s’ha oblidat d’això?

—No. Però volem que es prioritzi. És amb la independència que aconseguirem altres objectius intermedis com la llibertat dels presos o el retorn dels exiliats.

—De cara a la sentència del Tribunal Suprem, des d’Esquerra Republicana s’ha suggerit la necessitat de convocar eleccions. Com veu aquesta opció?

—ERC no ha fet cap proposta definitiva en aquest sentit.

—En tot cas, com veuria aquesta opció?

—Crec que les eleccions han de ser un instrument tàctic per aconseguir l’objectiu de la independència. Per tant, en un moment donat, si l’independentisme considera que les eleccions poden ser un instrument on hi hagi una validació democràtica que ens reforci per reprendre la via de la unilateralitat superant, per exemple, el 50% dels vots —vam estar a punt de fer-ho a les eleccions europees—, si aquest és el cas, les eleccions poden ser una resposta, però prèviament tots s’haurien de posar d’acord perquè després de les eleccions, si se supera aquest llindar, reprenem el camí a la independència. Si no hi ha aquest consens previ, al final les eleccions només serveixen per contraposar projectes diferents dels distints partits. Això, enmig de la sentència, d’una commoció enorme, tenint en compte com han anat les picabaralles del darrer cicle electoral, la dinàmica de competència, que tot s’atura en aquests cicles... Això genera una sèrie d’inconvenients. Per tant, les eleccions són un instrument tàctic si serveixen per recuperar forces i caminar cap a la independència. Però si no és així, tindran més elements negatius que positius.

—I pel que fa al Govern de concentració que va proposar Roger Torrent? Els comuns ja han dit que no hi volen entrar.

—No ho sé. No ho acabo de veure massa clar. El que cal és que el Govern que hi ha incrementi els seus nivells de cohesió interna i, sobretot, pública. I que se’l vegi, realment, com un Govern. Un sol Govern, no dos. Hi ha dies que el president diu una cosa, el vicepresident una altra, i això no transmet la imatge d’un veritable Govern.

—Seguint amb la política, aviat s’haurà de resoldre la situació del Govern a Espanya. Vostè pensa que cal votar no a la investidura de Pedro Sánchez malgrat que això doni possibilitats que acabi governant la dreta i l’extrema dreta després d’unes noves eleccions?

—No hi ha cap enquesta que digui això. Al contrari. Totes les enquestes diuen que Ciutadans i Vox anirien a la baixa i que es reforçaria el bipartidisme amb un benefici important per al PSOE. Per això els interessen les eleccions. Si no, ja haurien pactat amb Podemos. A banda que potser la Unió Europea no deu veure bé que, davant la recessió que vingui, al Govern hi hagi Podemos, si no pacten és perquè saben que unes noves eleccions les guanyarien. Per tant, no veig aquest risc que comenta vostè.

Elisenda Paluzie / Robert Ramos

—Vostè defensa la unilateralitat. Com és possible mantenir-la després d’haver vist la reacció de l’Estat espanyol als fets de la tardor del 2017?

—Com la vam exercir l’1 d’octubre. L’Estat va posar tots els seus mitjans sobre la taula per impedir l’1 d’octubre i va reiterar que no hi hauria urnes ni paperetes. Que no es votaria. I fins i tot nosaltres no sabíem si arribarien les urnes o no el dia anterior. I va ser un acte unilateral. Potser no ens vam preparar prou per al 2 d’octubre. I això és el que s’ha de treballar: com et prepares per aquesta autoritat que vas demostrar que podies exercir combinant l’acció de govern amb la complicitat ciutadana, com pots portar això a més dies, més setmanes, per sostenir un pols amb l’Estat durant més temps demostrant aquesta autoritat sobre el territori. Cal pensar com ens preparem per a un 2 d’octubre per al qual ara és evident que el 2017 no estàvem preparats. Potser perquè es va arribar amb el límit de les forces a l’1 d’octubre. Hem de preparar-nos-hi millor.

—L’ANC està preparant aquest 2 d’octubre?

—El 5 d’octubre de 2017 hi va haver un decret de canvis de seus d’empreses. Vam patir una campanya de por econòmica espectacular. Doncs estem agafant el poder en determinades institucions econòmiques, com ara la Cambra de Comerç, a qui en aquell moment no vam sentir desmentint el relat de la por econòmica. I estem mirant d’enfortir un teixit productiu que no estigui a les ordres del poder polític espanyol com alguns oligopolis de l’Estat, com ara les elèctriques. Per tant, des del que nosaltres podem fer, ens hi estem preparant. Ara el que pertoca, potser, és que es comenci a preparar el Govern. Si hi ha coses que no es poden fer des del Govern i s’han de fer des de fora, això s’ha d’abordar, analitzar i començar una preparació.

—Pel que fa al proper embat, l’ANC està treballant a nivell de Països Catalans?

—S’han de respectar els tempos i les dinàmiques pròpies de cadascun dels territoris dels Països Catalans. Però de la mateixa manera que la batalla pel finançament autonòmic va ser molt important entre el 2003 i el 2012 a Catalunya, ara ho és al País Valencià i a les Illes. I no descarto que algunes de les batalles que estem jugant en l’àmbit econòmic puguin tenir un mirall i es plantegin també en aquests dos territoris. Però han de ser autònomes, han de sorgir d’allà, tot i que poden emmirallar-se en el que es va fer aquí.

—A través de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir del país Valencià?

—Són les entitats amb les quals estem al consell federal i seria ideal que es reforcessin i generessin una dinàmica semblant a la que ha generat l’ANC els darrers anys. No tenen la mateixa potència, però l’ideal seria que esdevinguessin eines tan potents com l’ANC.

—On sí que tenen acció directa és a la Catalunya Nord. Els fets dels darrers anys han mobilitzat aquest territori, però com aprofitaran això?

—Ells han estat molt importants. Ho van ser l’1 d’octubre. I la sensibilitat que hi ha pels presos polítics entre els batlles de la Catalunya Nord de tots els partits polítics és enorme. Han fet manifestos, molta pressió, i com que formen part de partits polítics d’àmbit estatal francès han influït perquè hi hagi declaracions com les dels 41 senadors francesos o la dels 52 diputats de l’Assemblea Nacional Francesa. Nosaltres participem cada any a la Diada de la Catalunya Nord del 7 de novembre. També a la Universitat Catalana d’Estiu. Tota aquesta interacció fa que l’independentisme a la Catalunya Nord, tot i ser minoritari, hagi estat capaç de traslladar la preocupació pel que s’està vivint a Catalunya. El pronunciament d’aquests càrrecs públics ha estat tot un cop a l’estratègia de Josep Borrell. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.