Deixem ja, doncs, amb aquest alè poètic, l’Albufera. Tornem al suposat traçat de la Via. El que hi havia d’important entre Valentia i Saetabi (és a dir, València i Xàtiva), bàsicament, era la mansio de Sucro. Així anomenaven els romans una població, edetana d’origen, situada a la vora del riu homònim (és a dir, el Xúquer). Passa que —com sol ser tan tristament habitual amb els elements d’aquella època— els investigadors no es posen d’acord a quina ciutat actual correspondria l’antiga Sucro. Hi tornarem, en tot cas.
Ara convindrà, fet i fet, que ens acostem per fi a Xàtiva. Aquesta població era ja important en temps dels ibers, quan era coneguda com Saiti. L’emperador August li va donar estatus de ciutat, sota el nom de Saitabi Augustanorum. Sembla que la seua artesania era una de les més apreciades de l’Imperi.
El castell ja era dels ibers. Els romans van preferir estendre la ciutat pel vessant nord, per la costera de l’oppidum, i segurament la van fortificar. El fòrum romà devia estar situat entre el castell i les muralles de ponent i llevant i del Bellveret, però només se n’han conservat alguns pedestals d’estàtua i elements d’ornamentació arquitectònica (com les columnes del pòrtic de l’església de Sant Feliu). Precisament Saitabi era coneguda per comptar al seu subsol amb una pedra de gran qualitat, el marbre de Buixcarró (roca calcària de color rosa o beix), que va ser àmpliament utilitzada als edificis o les inscripcions locals, i encara se’n va fer ús per a l’exportació.
Al Museu de l’Almodí es conserven bona cosa d’aquestes inscripcions de l’època, així com objectes de ceràmica, pedra i metall de les èpoques ibèrica i romana. Precisament aquesta instal·lació museogràfica, una de les més destacades del País Valencià, és un dels emplaçaments que no s’han de deixar de visitar en arribar a Xàtiva. Es tracta d’un edifici d’estil gòtic construït al segle XVI pel picapedrer Joan de Ribera. Com a museu va ser creat per l’ajuntament el 1917. Actualment conté una secció arqueològica i una secció de Belles Arts. Aquest segon apartat reuneix originals de Luca Giordano, Carducho, Orrente, Palomino i Mazo, així com obres de l’escola o taller de Rubens, Rembrandt, Teniers, Brueghel, Bartolomé Esteban Murillo, Diego Velázquez, Ribera i Carreño.
La peça més coneguda del museu, però, és sense dubte el retrat del rei Felip V. Carlos Sarthou Carreres, que fou director del museu fins l’any 1961, va col·locar aquest quadre cap per avall, i així s’ha mantingut fins a l’actualitat. Com és ben sabut, el monarca que va inaugurar la dinastia borbònica a Espanya va cremar Xàtiva com a conseqüència de la guerra de Successió. La ciutat s’havia mantingut fidel a l’altre candidat reial, l’arxiduc Carles d’Àustria. I ja se sap que, als perdedors, ni aigua…
Els xativins, d’altra banda, estan orgullosos d’alguns veïns que, al llarg dels segles, han donat llustre i esplendor a la genealogia. Entre els quals, la família Borja (que va donar dos papes amb una simpàtica llegenda negra: Calixt III i Alexandre VI), el pintor Josep de Ribera, el conseller de Cultura durant la Segona República Francesc Bosch i Morata, el pintor Artur Heras o el cantautor Raimon, que va universalitzar el carrer Blanc.
De camí a Terol
Un dels eixos transversals de la Via Augusta eixia de Sagunt i remuntava la vall del riu Palància en direcció a Terol i Saragossa, amb un traçat que modernament aprofiten la carretera nacional i l’anomenada Autovia Mudèjar.
Travessant la vall del Palància, aviat ens adonem que, a la dreta, hi ha la serra de la Calderona, i a l’esquerra la d’Espadà. A mesura que avancem, diferents localitats ens aniran sorgint al camí: Sot de Ferrer, Soneja, Altura, Sogorb, Navajas, Xèrica, Barracas, el Toro. És un lloc excel·lent per deixar el cotxe i anar a peu, o en bicicleta.
La comarca de l’Alt Palància està situada a l’interior sud de la demarcació provincial de Castelló. Ací parlen castellà-aragonès, és a dir, el vestigi de la llengua dels soldats i nobles d’Aragó a qui Jaume I va concedir el poblament de l’interior del nou Regne de València. Pels seus paisatges i el seu patrimoni, és una meravella encara poc freqüentada pel turisme. Solament l’entorn natural ja la fa mereixedora d’una visita. La comarca deu el seu nom al riu que naix a la serra del Toro (a 1.618 metres d’altitud) i desemboca entre Sagunt i Canet d’en Berenguer, després de 85 quilòmetres de recorregut.
Si comencem el recorregut de sud a nord, podem comprovar que a la comarca hi ha tres pisos climàtics. Venint del mar, el primer poble que trobem és Sot de Ferrer, una petita vila de tot just 500 habitants que exhibeix amb orgull la seua església i el palau gòtic dels ducs de Llíria. El poble està a poc més de 200 metres sobre el nivell del mar. En aquesta zona, encara típicament mediterrània, el paisatge es resol en una horta ubèrrima i ben aprofitada: taronges, caquis, nespres.
Si seguim ascendint, deixarem a la nostra esquena Sogorb, la capital comarcal. Hi tornarem. Entre Altura i Viver trobem el segon pis climàtic. Ací l’agricultura és de secà. El paisatge està dominat per les figures rugoses i immemorials de les oliveres i els ametlers. L’oli d’aquesta zona (de la varietat d’oliva serrana d’Espadà) és d’una qualitat contrastada i molt cercada.
El tercer pis climàtic el trobem ja al voltant dels mil metres d’altitud, a la zona de Barraques i el Toro. Ací es conreen bàsicament cereals (ordi, sègol, civada), encara que el producte estrella siga la tòfona negra (Tuber melanosporum), el comerç de la qual ocasiona un anecdotari tan prolix com els beneficis reportats per aquest preuat fong. Poca gent sap que entre el Toro (últim municipi de l’administració provincial de Castelló) i Sarrión (ja dins Terol) en anys bons es pot arribar a replegar el vuitanta per cent de la producció mundial de tòfona negra.
Sent l’Alt Palància una terra de pas entre Terol, Castelló i València, unit a les seues peculiaritats orogràfiques, és lògic que es constituesca en un petit paradís per als amics del ciclisme i de l’excursionisme. Per ací passa la via verda que va des d’Ojos Negros (Terol) fins a Sagunt. Amb els seus 160 quilòmetres de longitud, és una antiga via fèrria minera que ha sigut reconvertida en un passeig per a caminants i ciclistes.
No obstant això, si som amants de les circumstàncies monumentals, també ací en trobarem. Solament cal anar a Sogorb per topetar un nucli ciutadà poblat des del Paleolític Mitjà. És sabut que alguns historiadors han volgut situar ací l’antiga ciutat romana de Segòbriga (d’altres la localitzen a Saelices, Conca). Siga com siga, els vestigis romans són importants a la ciutat i el seu terme, així com en altres punts de la comarca. En aquest sentit, caldria citar el conjunt de làpides romanes del museu de Xèrica o l’excavació d’una probable vil·la romana a El campillo, Altura.
El passat específicament medieval de Sogorb i la seua condició de seu episcopal ens han proporcionat el luxe molt massís de la seua catedral i les seues muralles (segle XIII), l’aqüeducte i la torre del Botxí o la de la Presó (segle XIV). Més modernament, Sogorb és la seu de la Fundació Max Aub, un centre internacional dedicat a la memòria d’un dels més interessants escriptors exiliats després de 1939.
Sogorb va ser fins 1953 cap de la seua pròpia diòcesi i ara comparteix la que du el nom de Sogorb-Castelló.
Com Oriola, és una ciutat emmotllada a les necessitats clericals, i qui més a gust s’hi sent són els rectors i els gats (que, com ja vaig explicar en un altre lloc, són criatures molt místiques). A diferència d’Oriola, però, a Sogorb hi ha hagut sempre una forta tradició de caire republicà (l’any 1979, els d’aquesta tendència hi van guanyar les primeres eleccions municipals lliures).
Precisament la memòria de la Segona República té un vigor extraordinari generalitzat al Palància. No són estranyes les cases on es podria descobrir una bandera tricolor tremolosament conservada. L’estendard de l’Espanya vençuda presideix lívids enterraments de gent d’insubornables conviccions.
La Guerra Civil va atorgar a l’Alt Palància un protagonisme destacat. Ací se situava la línia XYZ, amb la qual el comandament republicà pretenia parar l’avanç de l’exèrcit de Franco sobre València. La pervivència de múltiples restes d’aquesta línia (búnquers, nius de metralladora, un aeròdrom al Toro) és un atractiu per als amants del turisme bèl·lic.
No hauríem d’abandonar el lloc sense visitar, almenys, dues poblacions singulars: Altura i Navajas. En la primera se situa la cartoixa de Valldecrist, del segle XIV (crucial en la història de la Corona d’Aragó). La segona, al seu torn, té una antiga tradició turística. Ací hi ha, per exemple, el Salt de la Núvia, una cascada espectacular, que desperta en els seus visitants la fascinació característica de l’aigua desplomant-se.
Detinguem-nos ara un moment a la cartoixa de Valldecrist. És la segona de les fundacions cartoixanes al País Valencià, després de la de Porta Coeli, que no és lluny d’ací (a l’altre costat de la serra Calderona, en terme de Nàquera). Si no la coneix d’abans, el viatger pot quedar-ne ben despagat. Valldecrist és a hores d’ara gairebé una ruïna completa, les restes del vigorós monestir medieval que Martí l’Humà, sent infant d’Aragó, va promoure al segle XIV. Ací va redactar Bonifaci Ferrer la seua famosa traducció al català de la Bíblia.
La nostra primera Bíblia —així la podem anomenar— va ser destruïda per ordre de la Inquisició, però la cartoixa també va ser el nucli de la participació valenciana en dos fets històrics clau de l’època: el compromís de Casp i al Cisma d’Occident.
És el moment d’endinsar-nos, ara, en l’esplendor dels parcs naturals que ens flanquegen. La serra Calderona, per un costat, és un espai muntanyenc amb un sabor propi particularíssim. Es dispersa entre les comarques del Camp de Túria, l’Alt Palància, el Camp de Morvedre i l’Horta Nord. Les moles i els barrancs, els cingles i les valls, s’hi alternen conformant una orografia capritxosa. Històricament, constituí el cau perfecte per als bandolers. També albergà, però, oficis més honestos, l’empremta dels quals són els bancals i els horts.
La serra d’Espadà, al seu torn, és l’espai protegit més gran i un dels més intactes de tot el País Valencià.
Aquest paratge singular ha conquistat un gran protagonisme històric, siga com a enclavament morisc, com a cruïlla en les guerres carlistes o durant l’última guerra civil. S’hi poden recórrer les petjades d’aquests esdeveniments aprofitant les nombroses rutes excursionistes de la zona. El caminant, per si això no és prou, sempre pot tornar a casa amb tresors gastronòmics locals de qualitat contrastada: l’oli d’oliva o la mel, per exemple.
A l’Espadà és llegendari el suro de les seues alzines, que conviuen amb el roure reboll, el teix o el grèvol. Quant a la fauna, les seues masses boscoses són idònies perquè hi nidifiquen les àguiles; també s’hi troben gamarussos, pica-soques, pinsans o ratpenats (algunes espècies dels quals estan en perill d’extinció).
Si el viatger, d’altra banda, encara té ànsia de descobrir coses noves, la recomanació és que abandone la serra d’Espadà per la Vall d’Uixó, una de les ciutats mitjanes de la Plana Baixa. L’antiga seu de la Fàbrica Segarra (famosa sabatera que va prosperar durant el franquisme) alberga al seu terme una atracció incomparable: el riu subterrani més llarg d’Europa, dins les coves de Sant Josep.
El conjunt de cavitats que alberga aquest curs fluvial es va formar durant el Triàsic, fa 250 milions d’anys. L’origen i el final del riu encara ens resulten desconeguts. Actualment és navegable en la major part dels seus quasi tres quilòmetres d’extensió. La temperatura allí dins, com en un celler perfecte, ronda sempre els 20 graus.
Les excavacions arqueològiques realitzades in situ revelen que aquest conjunt de coves va ser habitat des del Paleolític superior. Els romans en van canalitzar l’aigua fins a la part baixa de la vall, usant-la per a consum i regadiu i com a força motriu de molins. L’ús del riu interior com a referència turística no comença fins als anys 30 del segle passat. L’Ajuntament de la Vall d’Uixó ha aprofitat les potencialitats del lloc per organitzar activitats llépolament suggestives com ara el cicle “Singing in the Cave”, recitals de música subterrània...